dissabte, 8 de novembre de 2008

Quan la literatura t'apropa a la realitat



Afganistan ha estat per mi, és encara, un país llunyà. Un país recòndit situat en algun lloc no molt ben identificat d'Àsia central. Afortunadament ara Googlemaps m'ajuda a situar-lo a una velocitat inusitada, en relació a la recerca que s'hauria de fer als vells atles. I quan el trobo veig que efectivament, sí, segueix essent un país situat a Àsia central, amagat i desconegut.

De tant en tant, i d'un temps ençà, ha anat apareixent a la premsa, ha ocupat minuts del telenotícies: els talibans, les burques, la destrucció del grans budes, la lluita contra "l'eix del mal", amagatall de Bin Laden...

Et sonen coses. Però, com molts dels conflictes que van apareixent, és una cosa llunyana i aliena. És allò que passa a l'altra banda del món. Et sap greu, una mica, però sentint-te impotent de fer res simplement ho lamentes i te n'oblides.

Mil sols esplèndids és una novel·la escrita per Khaled Hosseini que recorre la vida de dues dones al llarg de 30 anys a Afganistan.

El llibre m'ha captivat. De lectura fàcil, ens explica una història personal bastida de fets històrics, i com aquests fets han influït en les vides dels personatges.

M'ha agradat. Però més que el llibre en sí, m'ha agradat percebre com un llibre de ficció pot acostar-te a una realitat llunyana. Com una història no real et pot apropar a la quotidianitat de persones que viuen a milers de quilòmetres de distància. Com la literatura pot, un cop més, influir-te en la teva percepció diària de les coses.

Sento que ara, quan llegeixo notícies sobre Afganistan, les llegeixo amb un altre estat d'ànim, com si m'expliquessin la realitat d'algú que m'és conegut. M'interesso més en les anàlisis del conflicte. Com si tingués amics allà a qui tot això els influís i, de retruc, m'influís a mi.

Tan sols per això ja m'ha valgut la pena llegir-lo.

1 comentari:

  1. Doncs no deixaré de llegir-me Mil sols esplèndids. Jo també gaudeixo de la literatura que t'acosta a altres realitats, sigui en el temps o en l'espai o en totes dues dimensions. És el que llegeixo ara: Les confessions de Jean-Jacques Rousseau, un viatge al segle XVIII de la mà autobiogràfica de Rousseau, el filòsof (i no només filòsof) del segle de les lumières.

    Ell pretèn ser absolutament sincer per explicar-ho tot, però el cert és que aquest principi és fals des de l'arrel perquè tots nosaltres, en explicar qualsevol cosa, prenem un punt de vista de tots els possibles. I no hi ha una veritat, sinó infinites.

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails