dilluns, 11 d’abril de 2011

Em mires, et miro.


Aquell matí, vaig aixecar les persianes de la meva finestra; i tu eres allà. Em miraves des de l'altra banda, un pèl allunyada, i t'amagaves rere un vel, o potser era una cortina. No et deixaves veure. Justament per això et vaig buscar la mirada, però tu vas amagar-te en un lloc més arrecerat. Abans de marxar, em vas enviar un avió de paper amb un missatge escrit.

Encuriosida, el vaig llegir. Els mots desfilaven als meus ulls plens de duresa i  menyspreu.
M'insultaves. Vaig rellegir l'escrit i no vaig entendre què havia dit o fet que t'hagués fet enfadar tant. Astorada, vaig tornar a mirar per la finestra. Seguies allà, amagada. Un tros de drap, que treia el cap rere la columna, et delatava. Vaig fer un nou avionet i vaig respondre't: què vols de mi? Me'l vas retornar, amb un nou insult. Què hi feia jo allà palplantada mirant-te? I què hi feies tu, al peu de la meva finestra, tirant-me avions amb missatges insultants?

Me'n vaig adonar: a través de la finestra jo projectava una imatge manipulada de mi mateixa. I saberuda com et creies, estaves convençuda que allò que mostrava de mi era ben bé jo mateixa. Tu, pretenent amagar-te també et mostraves. I la teva imatge, la que jo rebia de tu, era tan falsa com la que tu tenies de mi.

Percepcions i reflexos.

15 comentaris:

  1. Aris..., bona aquesta, però no. La imatge pretenia ser una mena de metàfora sobre els reflexos irreals...

    ResponElimina
  2. Puigcarbó és curiós, m'encanta el gir que estan prenent els comentaris: tant el teu comentari com el de l'Aris. Amb l'experiment de la fotografia que il·lustra el post m'adono que sense voler he obert una porta a pensar sobre la gran força que tenen les imatges per sobre del text... La imatge li aporta significats nous que no pretenia quan l'escrivia.

    ResponElimina
  3. Distorsió? On no hi ha distorsió i mala llet?

    ResponElimina
  4. És millor escoltar que deixar-ho anar tot per la vista. I t'ho diu un que hi veu poquet, poquet!

    *Sànset*

    ResponElimina
  5. De les dues imatges, una (tant se val quina)és clandestina. I t’obliga a triar, en el breu instant del miratge, tot allò que és fingit i efímer. Tria.
    Un udol.

    ResponElimina
  6. Galderich, segurament a tot arreu hi ha distorsió i mala llet. Però en realitat jo no pretenia parlar d'això...

    ResponElimina
  7. La diferència entre el que hi ha i el que creiém que hi ha sovint té molt a veure amb com filtrem la informació. Digues-li color del cristall, si vols. Però n'hi ha prou amb una nineta diferent de la pròpia.

    I deixa de disculpar-te per la imatge i pel que pretenies. La lletra està viva més enllà de l'autor. I els demés la interpretem amb els nostres ulls, diferents dels teus. Quines coses.

    ResponElimina
  8. Joan, en realitat no m'estic disculpant. Em sembla fantàstic veure com la imatge que he triat pot arribar a condicionar tant el text. Agafa tant de pes descomunal sobre el text i el condiciona. Estic segura que si hagués il·lustrat aquest post amb una altra imatge els vostres comentaris serien molt diferents. En realitat em sembla molt interessant i obre pas a fer noves provatures... és genial!

    ResponElimina
  9. Sànset, com es fa això de no deiaxar anar tot per la vista?

    ResponElimina
  10. Llop, cal triar-se una, de debò? potser totes les imatges alhora creen una nova realitat. I és questa nova realitat la que compta. O no.

    ResponElimina
  11. M'angoixa pensar en la violència, o en l'auto-violència, ja no física, sinó verbal i de pensament. M'agradaria creure que, rere la cortina, hi ha algú que em mira amb benevolença.

    ResponElimina
  12. Ah! com ens enganyen els sentits i quan no, ens enganyem nosaltres mateixos

    au revoire, Mesalles

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails