dissabte, 23 de maig de 2009

Mocadors al cap



La Clidice en un dels seus últims posts ens planteja una qüestió en relació al tractament de les dones per part dels països musulmans i ens demana propostes. El Francesc Puigcarbó ja ha respost el repte, i jo ara m'hi afegeixo.

Val a dir que planteja la pregunta de forma un tant capciosa perquè ens dirigeix a fer propostes i solucions no a casa nostra sinó a la seva: Què es pot fer des del món occidental per a canviar aquesta actitud. Una mica a l'estil d'aquelles que el Josep Cuní ens planteja a Els matins... amb la diferència que la resposta no és "matinspuntsí" o "matinspuntno".

La resposta és ràpida: Ben poca cosa o no res. Perquè en tot cas allò que podem fer és a casa "nostra" i no a casa "seva". Podem parlar de drets humans, podem parlar d'igualtat, podem intentar canviar l'opinió pública en alguns temes. Però fer, allò que es diu fer no podem fer gran cosa.

O potser es tracta de fer la guerra al "moro" i d'"imposar" les nostres idees? Els catòlics ja ho van fer a l'edat mitjana, en van dir guerra santa. Afortunadament el segle XVIII ens va dur l'humanisme. I l'humanisme ens va dur idees com la laïcitat, els drets humans, la separació de poders...

Si alguna cosa es pot fer és defensar els drets humans. Impulsar-los. Difondre'ls. I amb petits grans de sorra fer canviar la societat. No fa tants anys (molt pocs) si una dona -a casa nostra- anava a una comissaria i deia que el seu marit la pegava li deien amb un somriure que allò eren "qüestions domèstiques" i l'enviaven de nou cap a casa. L'opinió pública, afortunadament, ha canviat i ha fet canviar algunes cosetes. Tot i el camí que ens queda per recórrer.

En el cas dels mocadors a les nenes, tan sols se m'acut que estem en un país laic. I per exemple a les escoles públiques no s'haurien d'acceptar mocadors, ni crucifixos, ni estrelles de david, ni cap altre símbol religiós. Tota religió hauria de circumscriure's a l'espai privat. I aquesta no hauria de ser una excepció.

Altra cosa és com podem explicar l'existència de mocadors als nostres fills. La setmana passada jo era al tren de FGC amb la meva filla de cinc anys. Hi havia un grup de dones musulmanes molt elegants, totes amb mocadors al cap. La meva filla se les mirava i finalment va tenir lloc una conversa similar a aquesta:
- Mama, perquè totes aquestes noies porten mocadors al cap?
- Tu de vegades portes llaços o cuetes... Deuen pensar que estan més maques? I a més els porten perquè és el seu costum. Elles creuen que els han de portar.
- Però mama, no és veritat que els hagin de portar!!! Si volen se'ls poden treure i se'ls poden posar...

La senzillesa i claretat de l'argument em va emocionar. Tots n'hauríem d'aprendre d'una nena de cinc anys.

6 comentaris:

  1. Penso que els nostres fills ens enfronten als nostres propis dubtes, pors, incongruències ... I com hem de solucionar la relació entre les distintes comunitats humanes i el respecte i l'acceptació de la diferència. La teva filla creixerà i potser no tindrà aquests problemes, però segurament n'hi haurà d'altres que, quan tingui fills, haurà de solventar amb ella mateixa. És una anècdota interessant, perquè no és pueril :)

    ResponElimina
  2. L'ideal és la llibertat d'indumentària. ¿Què hauran guanyat les que vénen d'un país on se les obligava a portar mocador, si es troben amb un país on se'ls prohibeix de portar-lo? No gaire.
    És clar que el costum de vegades es pot convertir en imposició; el costum de portar-lo, per part de les musulmanes, esdevé imposició per a elles; no tant per les imposicions legals que els vénen de fora, sinó per les imposicions psicològiques de la seva educació i de la pressió social de molts anys que els surten de dins. La única solució estable a la llarga és la llibertat absoluta d'indumentària, la llibertat individual de símbols, sense imposicions ni prohibicions; prohibir és donar alè a allò que es prohibeix, és convertir en protagonista quelcom que no ho ha de ser, gairebé amb tanta o més força que si en comptes de prohibir-ho s'imposés. Si hi ha llibertat d'indumentària, en poc temps, quan faci calor tots nus; i per molts anys.

    ResponElimina
  3. Clidice, tens raó en què els nostres fills ens afronten a nosaltres mateixos. Forma part de l'educació que "ells" ens donen a nosaltres.

    Jeremies, aquesta és la trampa. Considerar el mocador com una "indumentària". NO ho és. És un símbol religiós. Imposat "socialment" per la seva societat. Et diran que tenen llibertat per posar-se'l o no. Però la pressió social hi és. I els símbols, no poden ser considerats com a indumentària. De fet, quan li vaig respondre a la meva filla que ella portava "cuetes", era conscient que no estava essent del tot honesta amb ella, les seves cuetes no són símbol de res, per tant SÍ que són indumentària. En realitat, la meva filla ho va entendre perfectament:
    "Ella" es podia posar i treure les cuetes, per tant les noies també.
    Però els mocadors no són indumentària, sinó un símbol identitari i sobretot religiós. Vet aquí la diferència.

    I com a símbol religiós no ha de tenir lloc en l'espai públic. Jo parlava de no permetre'ls en l'escola pública (no he parlat de la vida en general) expressament: no s'han de permetre crucifixos, ni tampoc mocadors. No estem en l'àmbit privat. En l'àmbit privat la cosa és una altra. A França, un país superlaici que té molt clara la separació entre l'espai públic i el privat, han tingut polèmica al respecte i encara de tant en tant sorgeix el tema.

    Aquest és un tema polèmic que ens afronta com a societat als propis complexos: si afirmem una cosa com la que acabo d'escriure ens titllaran de "racistes" (segur que algú ho hagi pogut pensar en llegir el meu comentari). Jo no crec que sigui un tema de racisme sinó de coherència amb la laïcitat d'un estat aconfessional (teòricament).
    El tema és complex, i segurament la meva afirmació necessitaria molts matisos i aproximacions.

    ResponElimina
  4. T'entenc, i respecto el que dius. Però continuo pensant que no s'ha de prohibir res, sigui indumentària o símbol. De la mateixa manera que no s'ha d'imposar res, ni per llei, ni per tradició, ni per pressió. L'únic que s'hauria de prohibir és prohibir. Però és la meva opinió i prou.

    ResponElimina
  5. El debat és una mica complicat, perquè sé de primera mà que de vegades el mocador el cap no es posa tant per cap imposició sinó com una forma d'assenyalar una identitat. El tema és complex, com deia.
    Caldria estar d'acord que en els espais públics hi ha d'haver una absència de senyals identitaris: escoles públiques sense crucifixos ni vels, per dir dues coses. Jutjats sense crucifixos. Molt bé. I per la mateixa raó cal respectar l'espai privat, on hom pot tenir una foto de Lenin, per exemple.
    Però vivim en un país amb capellans i monges que regenten escoles concertades (semi-públiques, o com a minim amb subvenció del fons públic) i on les efígies cristianes són omnipresents. En una escola marista trobaràs els corredors i sales plagats d'imatges devotes: sants i cristos agònics. Fa poc, a TeleMadrid va aparèixer una monja amb còfia dient que trobava "fatal" el vel islàmic.
    Potser caldria veure primer on fallem nosaltres abans que començar a dictar-los als demés en què s'equivoquen.

    ResponElimina
  6. En la darrera frase del comentari del Lluís és on rau la trampa de la proposta de la Clidice. Naturalment és un tema complex i jo ja ho havia apuntat anteriorment.

    Quan jo parlava de l'estat laic on teòricament vivim apuntava sense entrar-hi massa en aquesta presència de símbols -catòlics- en els espais públics. Jo els equiparava a tots per igual, posava els símbols de les diverses religions al mateix sac. Plantejava més allò que hauria de ser que no pas allò que és. Ens queda camí per recórrer. La imatge de la monja és força exemplificadora.

    En tot cas agraeixo a la Clidice que ens hagi provocat aquest debat.

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails