dimecres, 20 de maig de 2009

Antifutbol, afutbol, aficionat i "hooligan" vandàlic



Aquest havia de ser un comentari al post que el Lluís ha penjat sobre el futbol. Però quan he vist que el tema donava de sí, he pensat que transformava el meu comentari en una reflexió més àmplia i ho penjava com a post-resposta independent.

El ventall de les persones que no els agrada especialment el Barça, ni els esports, ni l'ús que se'n fa a la televisió pública deu ser ampli, segurament deu anar des dels integristes "antifutbol" (ja em perdonarà el Lluís per tractar-lo d'integrista) fins aquells que no els fa ni fu ni fa, que podríem anomenar els "afutbol".

L'espectre de les persones que els agrada el futbol deu ser també gran, des dels aficionats que els agrada veure l'esport fins els hooligans fanàtics. I potser encara més enllà hi deu haver els integristes vandàlics que no els agrada el futbol sinó que tan sols els agrada el vandalisme.

Els extrems es toquen.

Si m'hagués de qualificar a mi mateixa en aquest espectre que he dibuixat, em situaria en els "afutbol". O bé en un terme mig entre els "antifutbol" i els "afutbol". Em semblen obscenes les quantitats de diners que belluga aquest esport i no m'agrada la importància amb què ocupa els TN. Ja ho vam comentar fa uns dies: que facin un canal temàtic d'esports i llestos.

Però de vegades no em queda més remei que rendir-me a l'evidència que, m'agradi o no, vivim en una societat regida per la llei de l'oferta i la demanda. I el futbol, ven i genera audiència. Que no vol dir altra cosa que "genera diners". I el Barça està vivint un moment excepcional i tothom vol aprofitar -econòmicament-, la jugada. L'altre dia mentre prenia les postres tot sopant vaig percebre la quantitat exacerbant d'anuncis previs al programa Crackòvia. És evident. El futbol deu pagar una bona part de la factura de les pel·lícules de qualitat que fan a TV3 o al 33 (i també les nostres butxaques amb els nostres impostos, ep, no ho nego). Això és així, ens agradi o no.

Em sento "minoria", essent "afutbol". Intento suportar el moment sense fer-me excessiva mala sang i, fins i tot, sumant-me a la "festa", a la meva manera. Que no vol dir altra cosa que riure una mica quan la companya de feina culé burxa, de bon rotllo, el company de feina madridista. I viceversa. I tots contents. Jo no miraré cap partit... segurament ni la champions... Però hi ha gent -molta gent- que durant tota la temporada no segueixen el futbol i en canvi, quan arriben les finals, els mira. Això els estudis d'audiència ho saben perfectament. Els anunciants ho saben perfectament. La Mònica Terribas ho sap perfectament. Deu ser allò que el "Barça és més que un club". Estic amb en Lluís, però, que s'estan passant. Sembla que no passi altra cosa al món.

Un altre tema és la irresponsabilitat que suposa una afirmació com la del V. Partal: Apa, que no hi hagi Mossos, i que tot aquest ventall de hooligans s'esbatussin en base al seu "dret" a celebrar el seu barcelonisme. El vandalisme no té a veure amb el futbol, sinó amb l'educació, el civisme, l'actitud davant les coses.
La resposta a V. Partal és tan òbvia que és gairebé innecessària: el govern té una responsabilitat sobre la seguretat pública, i en tot agrupament massiu hi ha el risc de vandalisme o disturbis, per tant ha de preveure i si s'escau, actuar.
Endevineu de què tractaria la propera columna del Partal si, per un casual li fessin cas? Ell mateix seria el primer en tornar a carregar -verbalment- contra els mossos. O no?

4 comentaris:

  1. Hi ha un grup, possiblement petitet petitet, que ens agrada el futbol (quan juga el Barça, o sigui que tampoc no ens ho empassem tot) i que trobem exagerada, desproporcionada i irrespectuosa en general la cobertura informativa (i pseudoinformativa) dels èxits del Barça. Els esports a l'hora dels esports, i una cosa és que la qüestió sigui titular del TN (crec que, mal que ens pesi, la repercussió social que té ho justifica) i l'altra és que gairebé es converteixi en un monogràfic.

    ResponElimina
  2. La repercussió social que té el futbol com a justificació de la cobertura informativa és una mena de parany, un peix que es mossega la cua. Amb menys cobertura informativa seguiria sent un fenomen amb tanta "repercussió"? I en tot cas... què entenem per repercussió social? En quin sentit? Quina trascendència té?
    I d'altra banda, quins negocis mou tot aquest assumpte? Potser aquí trobaríem l'explicació de tot plegat. Potser no cal dir massa cosa més. Pregunta qui és aquest tal Jaume Roures i quina empresa dirigeix, i potser ja està.
    D'altra banda, és cert que la la proposta anarquista del Partal sorprèn en un home d'ordre. Si per disparar contra el tripartit s'ha de posar la disfressa d'àcrata, se la posa. Si un dia guanyen els seus, veurem si també defensa la llibertat als carrers.

    ResponElimina
  3. Més que repercussió social el que hi ha són audiències. Anunciants. Calés. PEr miquan parlem de "repercussió social" estem parlant d'una altra cosa.

    En això estic d'acord amb el Lluís. Per exemple: per què el futbol femení (que és igualment futbol a la cap i a la fi) no té l'audiència del masculí? Bé, ara estic fugint del tema, perquè he posat un exemple que dóna per a reflexions tangencials de moltes menes... i no era ben bé aquesta la intenció.

    ResponElimina
  4. Jo crec que en Partal fa temps que dispara amb bala contra en Joan Saura. Qualsevol excusa és bona per demonitzar-lo o per convertir-lo en l'ase dels cops (una posició a la que el conseller d'ICV sembla haver-li agafat gust, perquè de vegades ho posa "a huevo", que diuen). Quan fa perquè fa i quan no fa perquè no fa.
    Teniu raó en què possiblement he emprat un concepte esotèric en parlar de "repercussió social".
    Que el futbol desvia l'atenció d'altres problemes ho sabem de fa temps. Que la seva utilització pels mitjans de comunicació no és innocent sinó ben al contrari molt interessada, crec que també. És allò del "panem et circenses". Jo crec que al final de tot, amb el futbol es sublimen determinats sentiments tribals que no tenim superats i que d'aquesta manera es resolen per vies més pacífiques (i possiblement estúpides) que segles (no tants!) enrere. Però és la desgràcia que ens ha tocat viure, i encara que sigui difícil abstreure-se'n, sempre és millor això que altres tipus de "ardores guerreros".
    Uix, ara potser sóc jo qui ha fugit d'estudi. És que és un tema d'aquells que, si ets un dels pecadors que es veuen obligats a reconèixer que els agrada que guanyi el Barça, t'obliga a enfrontar-te amb les teves contradiccions ideològicament més internes.

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails