Road movie

No sabria com valorar la crònica de les vacances. Tot va començar ara fa unes setmanes, de forma més o menys improvisada i precipitada. Un dia sense venir a to, l'Enrique m'ho va proposar i jo vaig acceptar de seguida. Filmarem una road movie, càmera en mà, sense guió previ. No el feia tan impulsiu, jo, mira per on, però la proposta em va captivar des del precís moment en què m'era formulada.

Una road movie. En el fons m'ho vaig prendre a broma. En realitat em proposava unes vacances d'aventura, sense rumb fix ni planificació prèvia. Com en els vells temps. Uns vells temps que ell i jo havíem viscut per separat perquè era el primer cop que l'Enrique i jo ens enfrascàvem en un viatge.

Vam mirar calendaris i compromisos familiars diversos i finalment vam concretar la data de partida. Quan el vaig veure carregar l'embalum de material cinematogràfic dins del minúscul cotxe no m'ho podia creure. Però, és seriós? Naturalment. Jo m'esperava alguna cosa més amateur, al cap i a la fi serem només dues persones. Tres, em va respondre, ens acompanyarà també el Martí. Era un company de professió de l'Enrique i a qui jo no coneixia de res. Això em va preocupar una mica, una cosa és compartir un cafè, l'altra fer carretera i manta amb algú desconegut. Em vaig reservar aquesta opinió i em vaig dir que començava amb mal peu. Més valia gaudir de les bones coses i pensar que ja li diria a l'Enrique que les coses no es fan d'aquesta manera. Malgrat el meu prejudici inicial va resultar un company de viatge tranquil i callat, que professava un gran capteniment, d'aquells que hi són però ni es noten. En fi, que no em vaig haver de preocupar per ell.

L'Enrique es comportava de manera misteriosa, perquè enmig de la plana em va deixar un Parem aquí i va anar a buscar un nou company de viatge. L'Ismael. Això acabarà semblant el camarot dels Marx.

Sota un sol de justícia, l'Enrique ens dirigia a tots plegats. Sospito que ens va dur pels camins que ell ja tenia prefixats i que la improvisació era molt menor del que inicialment ens havia fet creure. Mirava quadres, paperots, esquemes, ens donava ordres, ens duia sense parar per on ell volia.

Jo ja començava a tenir una certa idea de per on anirien el trets de la pel·lícula quan, de sobte, l'Enrique es va esfumar, va desaparèixer. I amb ell totes les targetes, imatges, material fotogràfic, tota la feinada d'aquells dies de rodatge. Tots tres estàvem perplexos. La pel·lícula ja estava pràcticament enllestida. Per què desaparèixer de cop en el no-res?

De totes les hores enregistrades, tans sols vaig poder rescatar uns pocs minuts que havia guardat en el meu ordinador. Aquest és l'únic vestigi possible d'aquella road movie que vam encetar i va acabar com el rosari de l'aurora.



De l'Enrique no en vam saber res més, va desaparèixer com perseguit pel diable. No responia les trucades. Li vaig enviar un email amb l'esperança que algun dia me'l respondria.

El retorn cap a casa va ser llarg i dur per tots plegats. El Martí es va fer més i més taciturn, no va obrir més la boca en tot el viatge. En canvi, l'Ismael va començar a parlar pels descosits evocant imatges misterioses i sorprenents, plenes d'esperits i suposats fantasmes. Per postres el cotxe ens va fer la guitza a mig trajecte. Després de patir una mica, al final vam arribar sans i estalvis, però exhausts.

Dos dies després d'arribar, em trobo un missatge al correu molt estrany de l'Enrique, una única frase
"La alta fantasía es un lugar en el que siempre llueve".

L'acompanya aquesta incomprensible fotografia: