Fa una colla de mesos em vaig posar a reflexionar sobre uns quants personatges al voltant de l'educació: els mestres, els pares. L'estiu passat, llavors, ja semblava lluny, encara més el que havia de venir. Les fulles es tenyien de groc, escarlata, declinaven a marró i, fent un clinc inaudible, es deixaven anar i ballaven una dansa que les portaria a la metamorfosi.
El curs va anar avançant i els dies de tardor van donar pas a l'hivern fred i fosc. Els dies poc a poc van començar a allargar-se. L'escalforeta de la primavera es començava a notar i li va tocar el torn a els polítics, els quals es van endur el dubtós premi d'endur-se un segon post dedicat.
I tot d'una, el curs ja s'ha acabat. Ara ja fa gairebé un parell de setmanes. I m'adono que aquell recull de textos és coix i inacabat. En tot el recorregut he deixat de banda la part feble de l'equació. La part més important i sense la qual les altres no tenen cap mena de sentit: Els alumnes, els fills.
Els nens i nenes van a l'escola contents, els agrada anar-hi. És el seu món. Allà tenen els seus amics, i en general els agrada anar-hi, fer feines, jugar i aprendre. Amb tot la darrera part del curs es fa feixuga, cansada. El fi de curs sempre és molt estressant per tothom. Els professors han d'acabar els programes previstos, hi festes de fi de curs en què cal fer activitats extres, exposicions, danses. La calors a les aules es fa insuportable i ja tothom té ganes de plegar. Al pares se'ls convoca a sopars, a dinars a festes i concerts. Tothom ho fa amb ganes però alhora tothom es mor de ganes que arribi el 22 de juny. I arriba, sortosament. Tornen els nanos carregats de les feines i els informes. I tot i que durant tot l'any ja anem veient com van els nens, ara arriba l'hora d'avaluar la feina feta.
I hi ha de tot, nens i nenes que han tingut dificultats. Alumnes brillants que destaquen pels seus excel·lents. D'altres que, malgrat tenir bones notes se'ls recrimina una certa laxitud. O problemes d'actitud. D'altres que s'esforcen i se'n surten. D'altres que no fan gaire esforç, i també. I d'altres -els menys- que no hi ha hagut manera...
Els infants són la baula feble de la cadena de l'ensenyament. Aprenen el que els ensenyen en funció de les seves possibilitats. Si l'escola té més mitjans -tècnics i sobretot humans- tindran millors condicions per aprendre: no costa gaire d'imaginar les possibilitats d'una pissarra electrònica o com deu variar l'atenció a l'alumne si es pot fer exercicis de matemàtiques o anglès en mig grup (15 alumnes) o un grup sencer (27 o 30).
Els nens entomen allò que els donen. Si el nen és brillant cap problema, podrà seguir malgrat les circumstàncies. Però no tots els nens són brillants. Després vindran els informes PISA i les lamentacions. Ja hi estem acostumats.
Ara però, venen els dies de piscina i platja. De sol i tempestes. De lànguides tardes d'estiu amb llargues migdiades. D'una horeta de deures. No molts. Dies d'excursions per les muntanyes. Dies de gaudir dels fills i compartir estones esbojarrades. A gaudir-ho com puguem.
D'aquí poc vindrà de nou el nou curs. I les dificultats.
Es tal com ho descrius, i així, any darrer any. Si l'alumne no es molt brillant i els seus pares tenen diners, necesita un profesor particular. I les festes fi de curs, sopars, etc, a mi sem fan cansades, però a molts pares no. Hi han molts que disfruten amb aquests stress i es fan de l'ampa i tot el dia monten activitats. Hi ha gent per tot.
ResponEliminaOstres, llegint-te m'he deprimit una mica per aquest sentit de roda d'on no sortim...
ResponEliminaEls cursos s'acaben i continuaran així, el que no sabem es si podran millorar el baixíssim nivell que porten.
ResponEliminaJo diria que portem uns dos mil anys dient que el nivell baixa i que això és la fi del món. En temps de Plató aquest discurs ja funcionava.
ResponEliminaÉs cert que les polítiques educatives contribuixen poc a la millora, perquè imposen canvis mal explicats i de vegades poc justificats (els estalvis són un argument pedagògic?): com es pot explicar que cada nou/va conseller/a o regidor/a es permeti aplicar reformes?. Com a part afectada en aquest món, no em vull extendre. Però ja veuràs com malgrat tot, ens en sortirem de les dificultats.
La pena és que en aquesta mena de blogs no hi entrin els nostres polítics i tècnics en educació, que necessiten (també) parlar i escoltar la gent del carrer.
és com un peix que es mossega la cua, any rere any
ResponEliminaEls cursos tenen aquesta cosa cíclica, Aris, com moltes altres coses a la vida. Tot i això els cicles es repeteixen, però no les vivències...
ResponEliminaJo visc aquest fenomen de festes i sopars amb molta ambivalència. D'una banda m'agraden, de l'altra acabo increïblement cansada. I el cansament porta mal humor... així que al final ja tinc ganes que tot s'acabi: maig i juny són molt estressants
Galderich, ostres no pretenia deprimir-vos! Que estem a l'estiu i això és antidepressiu. No és ben bé una roda sinó un cicle, que és lleugerament diferent...
ResponEliminaGarbi24, potser sí que el nivcell és baix, però el veritablement greu és la trajectòria erràtica que es viu en un tema tant capdal com és l'educació. Permetre aquests canvis partidistes tan sols afebleixen l'aducació. I qui surt perjudicat no és altre que els nens i nenes.
ResponEliminaLluís, "el nivell és baix" deu ser una mena de mantra en el món educatiu.
ResponEliminaLimitar els recursos -públics-, pot ser un argument pedagògic de cap manera. Ja ho va dir la Camats al Parlament, no és tan sols un argument econòmic, sinó purament ideològic, que pretén deixar l'escola pública com a escola de segona. I aquesta trajectòria erràtica dels polítics és preocupant i a sobre no s'explica prou ni prou bé.
Encara que entressin, potser no ens farien gaire cas, tampoc...
Puigcarbó, espero que aquest peix pugui trencar el cercle d'alguna mamenra. Igual, però diferent. Millor que l'anterior, però em temo qua ara per ara el missatge no pot ser optimista, amb el a que s'hi dóna...
ResponEliminaSempre cal esperar que les coses aniran a millor, però coincideixo en l'estupefacció pel que fa a les actuacions dels polítics, cadascún d'ells modificant allò que l'anterior havia establert. Els nens són LA peça, certament, però pobrets són també els més afectats per les decisions, sovint polítiques que no racionals, d'aquells.
ResponEliminaEl problema, Ferran és que es decisions dels despatxos fan anar de gairell tothom. I que els grans perjudicats són els alumnes que són moneda de canvi dels estires i arronses de la resta de col·lectius...
ResponEliminaJusta. Mala peça al teler...
ResponEliminaEulàlia, si em deixes, un consell, fes com jo, tu mira els nanos i els demés a pastar fang...sinó ens emprenyem. Tens més raó que una santa!
ResponEliminaEulàlia,
ResponEliminaEls infants haurien de ser la peça més important de l'escola. Però, com tu dius, és la més feble. Cada nou conseller estrena legislació en la matèria. Jo crec que l'ensenyament hauria d'estar més blindat. Que no fos tan susceptible d'introduir-hi el decret de torn.