Sense llum, no veiem res. Amb poca llum els colors desaparèixen, la perspectiva canvia, els volums deixen de ser clars, el paisatge s'aplana. Aconseguir plasmar la imatge nocturna en imatges o fotografia és extremadament difícil. A Hollywwod, els cineastes van idear un sistema per intentar filmar les escenes que passen a la nit, filmant-les de dia. És la tècnica de la nit americana que Truffaut va utilitzar com a títol i metàfora, en una pel·lícula on ens parla del món del cinema. Però la nit americana no aconsegueix transmetre les sensacions d'un passeig sota la lluna plena.
Aquest any hem anat a veure els Persèids. La lluna, i alguns mosquits, ens han deixat veure alguns meteorits cremant-se a l'atmosfera. Caminar sota la lluna, sense més llum que els seus reflexos. Agafar-nos de la mà sota la seva llum grisa, imaginar-nos les pupil·les dilatades. Intuir les formes que s'amaguen rere els arbres. L'arbre mort es retorça, sembla mirar-nos i desafiar-nos. Mirar els teus peus que trepitgen la grava del camí. Percebre l'ombra dins l'ombra, dels arbres. Sentir la teva veu i veure't a mitges les faccions. Sentir veus i veure formes que apareixen del no res. Seure sobre les pedres, estirar-nos cara amunt, deixar la lluna a la nostra esquena, buscar estels i llàgrimes.
Uns dies després, hipnotitzada encara per les sensacions, he intentat, sense èxit, recollir la llum tènue de la lluna plena sobre el paper.
Un work in progress inútil.
Ni de lluny puc copsar els moments màgics, esperant els Persèids.
(ja em perdonareu la llargada del video)
Aquest any hi ha massa lluna per veure'ls bé, però tot i així, la nit és encissadora.
ResponEliminaCtrec que la manca de molts persèids aquest any va ser compensada per poder passejar amb la lluna com a única il·luminació. Un moment d'aquells que ens lliga a coses ancestrals. Als cor-magnons que des de les coves estaven més connectats que nosaltres amb la natura. Va valdre la pena...
ResponEliminaJo no sé si els has copsat, però el resultat m'ha semblat molt bonic. Com el post.
ResponEliminaResulta veritablement màgic com uns petits granets de gel i pols còsmica poden arribar a fer tanta llum!
ResponEliminaRecordo uns persèids dels 90 fantàstics!
Ferran, la vivència va ser molt millor, t'ho asseguro!
ResponEliminaGirbén, aquest cop en vam veure poquets, però en vam veure, però la màgia de caminar a les fosques sota la lluna va compensar-ho...
ResponEliminaEspero algun altre any puguem veure'n com tu als 90!
Imaginada companya de passejades ceretanes: Estava totalment convençut que tu també parlaries dels Persèids. M’ha agradat que, mentre buscaves dins el cel, se’t feia palès el teu entorn de mans, veus, ombres i trepitjades. Era la teva màgia.
ResponEliminaUn fort udol.
Home, llop! Bentornat! Sóc tan previsible?
ResponEliminaEn tot cas, la màgia hi era. Sovint hi és. El que cal és saber trobar-la...
Udols diversos...
El video m'ha recordat una sèrie de tv3 que explicaven contes mentre un dibuixant anava fent una sèrie de vinyetes.
ResponEliminaNosaltres com sempre ens va vèncer abans la son i no les varem arribar a veure. A Galicia per la nit estàvem a 10 graus i les nenes va fer una revolta per tornar a casa a prendre xocolata calenta.