Les relacions entre pares i fills (de "Sota la Pols" a "Sukkwan Island")

Fragment de la coberta de Sukkwan Island editada per Empúries.

La vida ens parla de vegades de formes estranyes. En envia missatges confusos que no sempre sabem interpretar. La vida és plena de casualitats que ens diuen alguna cosa de nosaltres mateixos. No es tracta d'esoterisme ni res d'això, però d'alguna manera els missatges hi són i no sempre sabem com interpretar-los. I la meva mare sempre m'ha dit que jo sóc una mica bruixa. I no la contradic.

I la vida em deu estar dient alguna cosa, ves a saber perquè per vies paral·leles m'ha arribat a les mans en moments diferents dues lectures aparentment molt dispars, però que comparteixen alguna cosa.

Una companya de feina en saber que tenia al cap un projecte de novel·la situada al franquisme em va deixar Sota la pols, on es mostra l'ambient de postguerra. De la postguera dels vençuts. En un altre context completament diferent, i amb uns quants mesos de decalatge, un amic em va recomanar de Sukkwan Island. Tots dos els tenia a la llista de pendents i ni sé com vaig decidir triar-los com a unes de les lectures previstes aquest estiu.

Els dos llibres tenen poc a veure. Jordi Coca va guanyar un premi Sant Jordi l'any 2000 amb un text molt clàssic, però que a mi em va semblar fluix. No sé què em passa amb els narradors en primera persona que es posen en boca de nens. No me'ls crec. En la part positiva posaria com ens transporta amb èxit a l'atmosfera de pobresa pròpia de la postguerra. Però en conjunt em sembla una obra amb debilitats, em va semblar inacabada o no va aconseguir ficar-m'hi del tot. Tot i que vol parlar-nos de la relació entre un fill amb un pare maltractador i que és un autèntic fracàs, no aconsegeuix transportar-me al moll de l'os. A més, va enllaçant fets com els nens els enllacen als seus contes: encadeno mil i una accions i, quan em ve bé, poso "fi", i ja està. Acabat. Què ha canviat en els personatges que faci preveure que no tornaran a passat les coses que prèviament ja hem vist? Al meu entendre, res.

Decebuda, vaig enfrontar-me a Sukkwan Island i la primera sorpresa va ser veure que m'enfrontava a una novel·la que em volia presentar una història similar: la relació entre un pare i un fill. La relació entre un pare i un fill adolescent que marxen un any a viure a una illa a Alaska, amb l'objectiu visible de refer la seva relació, però amb altres objectius no dits, ocults, que van surant a mida que avança la novel·la. David Vann posa els personatges contra les cordes, i ens porta a l'interior de les relacions humanes. A l'interior de les tenebres de les nostres pròpies contradiccions.

Torno a l'inici. La vida ens parla de formes estranyes. Ens dóna pistes de les maneres més insòlites.
Com és que he triat llegir aquestes lectures seguides? Com és que les he triades justament l'any en que la meva filla gran ha fet un pas decidit cap a la preadolescència?