Sant Jordi amb un Murakami inèdit

Crec que mai us he parlat del meu amic japonès, en Mitsuirato. Algun dia potser em deixi explicar-vos la seva història. Ara no. Avui, no.

En realitat no vindria al cas parlar-ne, si no fos perquè és el responsable que avui estigui escrivint aquestes ratlles. Poc després de nadal, en els dies d'abrics i bufandes i mans fredes, vam organitzar un sopar una colla d'amics i, xerraires com som, vam passar l'estona parlant de les coses humanes i poc divines, el panorama polític, la feina i l'economia casolanes, les dificultats d'arribar a fi de mes, vam fer bromes, vam parlar de lectures i, tangencialment, del Riell Bulevard. Feia poc que havia tornat de la seva visita anual a Osaka, el seu poble natal, abans que el Japó sortís tristament als titulars dels diaris.

Ja gairebé érem a les postres quan amb una mirada enigmàtica em va deixar caure un tinc una troballa que t'agradarà. Com? Una troballa? De forma força misteriosa i sense donar-me'n més detalls, em va emplaçar a quedar en una altra ocasió i que m'ho explicaria tot. Finalment, i després de diversos intents infructuosos, la setmana passada vam aconseguir trobar-nos. Vaig convidar-lo a venir a casa a fer un cafè, perquè de cap manera va voler que ens trobéssim en un lloc públic.

D'una carpeta de paper kraft va treure uns papers que va deixar sobre la taula. Vaig quedar perplexa. Estaven escrits en japonès.

- Com?

Llavors m'ho va explicar. Feia cosa de sis mesos els seus oncles havien llogat temporalment una caseta de la seva propietat, situada als afores d'Osaka, ni més ni menys que a Haruki Murakami.

- No m'ho crec.
- Tu mateixa, però la cosa no acaba aquí.

Va pagar el lloguer -6 mesos a l'avançada- i va seguir costums metòdics -esmorzars lleugers, sortir a córrer, tancar-se davant de l'ordinador-. Els seus oncles estaven d'allò més contents amb un llogater tan discret. De sobte, sense avisar, va recollir les seves coses i va desaparèixer.

- Entre uns papers deixats sobre la taula vam trobar això. -davant dels meus ulls pendolava un pendrive al final d'una cinta vermella- Hem intentat retornar-l'hi, en va. Qualsevol intent de retrobar-lo ha estat inútil, ni al telèfon que va deixar als meus oncles, ni a través de la seva agent literària. Res. Ella ens va escriure per dir-nos que estàvem confosos, que Murakami residia a Oiso i mai havia llogat aquell pis. Però jo he llegit la novel·la que va escriure. És dins d'aquest pen. I és ell. N'estic segur. Comprova-ho tu mateixa:

I em va allargar un parell de paràgrafs traduits.

"Mira-la. Mira com seu i calla. La tempesta fa temps que va acabar i fins i tot els ecos dels trons han passat. Però ella seu i gira els ulls enrera. No parla, no plora, només vol ser la imatge d’una mort que va endur-se el temporal. Pensàvem que l’aigua ho havia de rentar tot, ens repetíem que les parets apareixerien xopes i netes en acabar el mal temps. Però la força del xàfec també va arrencar els arbres, arrossegà les pedres i animals i ofegà els habitants de les cases. Quan va caure la darrera gota i els núvols blancs de bonança s’escamparen pel cel ja no teníem ciutat, se l’havia enduta la riuada. Havíem de tornar a començar una altra història. Ella ha quedat entre nosaltres per recordar aquells dies i aquelles ombres. Seu sempre a la mateixa cadira, amb els ulls oberts i sense veure-hi.

Cada matí, en llevar-se, s’asseu davant del mirall i es maquilla. La cerimònia és lenta i precisa. Primer es pinta les celles lleugerament grises i les fa més gruixudes amb el llapis. A continuació pinta les parpelles d’un morat fosc i opac. El mateix fa amb l’espai sota l’ull, així sembla que fa dies que plora i no dorm. En canvi s’emblanquina les galtes i el mentó com si la sang ja no corregués per la seva cara. Els llavis, els tenyeix d’un carmí fosc i els dibuixa llargs i prims amb ombres blavenques. Es pentina els cabells tibants cap enrera, i els recull en una castanya. Es vesteix de colors serens i austers. La llum de la finestra fingeix arestes en la seva obra."

I jo, no sé que dir-vos. Em consta que en Mitsuirato és una persona que està ben connectada amb el món cultural seu país. I l'estranya història podria ben bé ser certa. D'altra banda miro i em remiro el text i, tot i traduït, conserva un aire que podria ser de Murakami. Malauradament, el meu amic no ha tingut temps de traduir la resta de la novel·la. M'hauré de conformar a passar Sant Jordi amb aquestes primeres quatre pàgines. Prometen.