divendres, 15 d’octubre de 2010

Les dones d’aigua. (Blog action day 2010)

Aquest estiu, vaig anar a passejar Segre amunt, per la vora de les seves gorges, tot intentant arribar a les seves fonts. No les vaig trobar. Com a l'inici de El Danubi de Claudio Magris, l'origen del Segre sembla tan poc clar com el del mític riu centreuropeu. L'origen és incert, poc clar, es perd entre roques i torrents. Al mapa, un punt sembla indicar el lloc exacte, però un cop hi ets, et sembla que encara has de pujar muntanya amunt. Ho vaig deixar córrer.


Riu avall, quan el riu és encara jove, les meves filles van arrencar a córrer pel camí i es van aturar a esperar-me al costat d'una bassa. Vaig demorar-me. Caminava tota sola quan vaig veure una ombra vora el riu. S'amagava rere els arbres es movia àgil i lleugera. Primer vaig pensar que veuria un animal, potser un isard. Però no vaig veure'n cap. Llavors la vaig veure millor. Una dona. Per un instant em va mirar, vaig veure els seus ulls verds com el llit del riu. Es va ficar dins el gorg profund que feia un salt d'aigua. Vaig continuar el meu camí com si res. Sentia les meves filles com em cridaven, per fer-me mirar els capgrossos de la bassa a la vora del camí.

No hi vaig pensar més, en aquella dona. Fins avui. Em dic que potser no era una excursionista refrescant-se, com jo, sinó una dona d'aigua, un d'aquests éssers fantàstics i fonedissos que viuen arran de torrents, rius i llacs d'aigua dolça. No ho puc assegurar però, en el record, haig de dir que aquella llambregada no era del tot humana.



Ara sóc a casa. Faig aquest gest sense pensar-m'hi gaire. Tinc set. Obro l'aixeta. Omplo el got. Tanco l'aixeta. Bec.

L'aigua és un recurs escàs. Que cal gestionar amb cura. Tenim la sort de viure en el primer món. El món que ha depurat, canalitzat i et fa arribar l'aigua a l'aigüera amb un gest ben simple. Ara fa un parell d'anys una sequera ens va alertar al nostre país sobre la fragilitat de les garanties en l'abastiment d'aigua. Sembla que ens vam conscienciar i, en alguns llocs del país el consum d'aigua és inferior als nivells recomanats per la ONU. Alguna cosa es deu haver fet bé.

Però no del tot encara, perquè em venen al cap altres dones. Dones que es lleven d'hora al matí i recorren 40 quilometres per poder arribar a una trista bassa plena de fang, però és l'única aigua de què disposen.  O d'altres que tenen més sort, amb un riu abundós on rentar el mill o el blat.

foto: miscel·lanna

Sempre ens retorna la imatge d'Àfrica quan pensem en aquests temes. Em miro la foto que ha fet la meva germana i em dic que aquest no és un tema d'Àfrica, ni d'Àsia, ni d'Amèrica, ni tan sols és un tema de l'anomenat tercer món. És un tema global.

I alhora penso: aquestes són, potser, les veritables dones d'aigua.

L'accés a aigua potable i en condicions ha estat reconegut com a dret humà bàsic per la ONU, el juliol de 2010.

20 comentaris:

  1. L'aigua, la causa de les futures guerres, diuen... L'aigua a la que tothom, tothom hauria de tenir "accés", com al menjar, com a un sostre, com a la feina... Dius bé, d'aquella crisi de fa dos anys en ve aprendre, com a societat (xifres canten); a veure si "n'aprenem", de totes les altres crisis, també...

    ResponElimina
  2. Són les dones de l'aigua com ho foren les nostres àvies!

    És curiós com es va parlar de la sequera i de canonades rebentades. Algú en sap res de com tenim les instal·lacions per a la propera sequera? Tan fràgil és la memòria?

    Per cert, la dona de l'aigua que et vas trobar, tenia els ulls verds o blaus?

    ResponElimina
  3. Eulàlia,

    Les autèntiques dones d'aigua són les que cada dia han d'anar a buscar aigua allà on n'hi ha, en comptes de tenir-ne a casa.
    Les altres dones d'aigua, les mítiques, esmunyedisses, les que fan bugada la nit de sant Joan, són molt difícils de veure. Has tingut molta sort, però no diguis el punt on les vas veure... són molt espantadisses i no volen ser molestades.

    ResponElimina
  4. Ferran, és un perill real. Si no, la ONU no l'hauria declarat dret fonamental bàsic. Però ja sabem què passa amb els drets humans arreu del món: uqe es vulneren sistemàticament. Si no, no caldrien organitzacions com Amnistia Internacional...

    ResponElimina
  5. Galderich, sí, no fa pas tant que anar a la font "a buscar un cantiret d'aigua"-m'hi has fet pensar, amb les àvies- era el més habitual. Tenim una memòria molt feble. Massa.

    Les canonades segueixen perdent aigua, n'estic segura. Buscar per on perd aigua una canal d'aigua és complicat tècnicamnet (i per extensió... car). Amb la crisi i la pluja, aquest tema ha deixat de ser una prioritat a l'agenda política.

    ResponElimina
  6. Maite Mas, és evident quines són les "veritables", oi?

    Guardo amb pany i clau el secret de la dona d'aigua misteriosa. No fos cas que s'enfadés amb mi...

    ResponElimina
  7. l'aigua ja va ser l'origen de les primeres guerres, i el primer tribunal va ser `recisament el tribunal de les aigües.

    CAP PROBLEMA, si alguna cosa sobra arreu, és l'aigua, només que hi ha llocs que per treure-la val diners, vuit milions de pessetes costa fer un pou a les zones desértiques de l'Aficca, aquest el problema, els diners. Gran part del Sahara, a sota és aigua.

    ResponElimina
  8. M'ha agradat l'apunt. Has lligat experiència quotidiana, fantasia i conscienciació tant en relació amb el nostre passat com amb el món d'ara. I m'has fet recordar quan era petita i sentia aquella fascinació infantil per les basses i els cap grossos. Esperem que aviat les úniques dones d'aigua siguin les dels gorgs dels rius

    ResponElimina
  9. saps? cada dia em costa més opinar sobre aquests temes, ja no sóc capaç d'entendre quant hi ha de cert i quant de manipulació. als setanta el canvi climàtic era una glaciació, ara no. només hi ha una realitat: ara som i després no serem. al final ja no em sento capaç de barallar-me per res, només de fer una resistència tossuda i que els demés facin el que vulguin. no té cap importància.

    ResponElimina
  10. Sí, les dones d'aigua semblaven una imatge poètica, "europea", com si diguéssim; però ho encertes en donar-ne una versió molt més prosaica, "africana". Dissortadament. I és que el món no és tan bonic com a voltes el somniem...

    ResponElimina
  11. Francesc, efectivament el problema sempre és de diners i cvom s'inverteixen aquests diners. Estan a les illes Cayman. I així ens va pel món.

    ResponElimina
  12. Marta(volar de nit), em temo que al pas neoliberal que va el món, no ho veuran ni les meves eventuals besnetes que les dones d'aigua siguin les mítiques...

    ResponElimina
  13. Clidica, jo no pretenia parlar de canvia climàtic ara mateix, sinó d'una realitat que passa ara amteix i és que moltes dones d'arreu del món, i també nens, hen de recórrer molts quilòmetres per poder tenir aigua. I la cosa es posarà pitjor, sembla...

    ResponElimina
  14. Clidice, clidice... ai! la meva dislèxia a/e!

    ResponElimina
  15. Joan Alcaraz, fins i tot en les tenebres de les desigualtats, el món segueix essent bell.
    Bell i terrible.

    ResponElimina
  16. Potser també ens hauriem de considerar dones d'aigua aquelles que en som conscients que és un bé escàs tot i tenir una aixeta disposició les 24 hores del dia, 365 dies a l'any, i som capaces de malbaratar poc l'aigua.

    ResponElimina
  17. Fa anys vaig conviure una temporada amb una dona d'aigua (o goja, o encantada, o una laminak basca), el temps d'escriure el guió d'una trilogia pirenaica. És deia Silene, com la graciosa flor d'alta muntanya, i feia parella amb un glacialòleg que estudiava els darrers gels del Pirineu. Des de que em van refusar el guió no l'he tornada a veure.

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails