Antihomenatge a Joan Amades

Després d'un escrit tan brillant com el d'en Lluís, em pregunto com enfocar el meu punt de vista sobre el que ja m'agrada anomenar l'afer Joan Amades. Em sumo, segons sembla, al seu homenatge. En Víctor Pàmies segueix, així, aquella frase feta que diu "Que es parli de mi, ni que sigui bé". I aquí estem, fent un antihomenatge que s'acaba convertint en homenatge. I així tots contents: en Víctor per tenir un apunt més a la seva llista de blogs que s'han fet ressò i nosaltres per dir-hi la nostra.

I aquí mon pare intervindria per dir-me "Nena, que si el que vols és menystenir algú el millor és ignorar-lo. Ja t'ho he dit mil cops que el millor despreci és no fer apreci". Així, si fes cas dels consells de mon pare faria millor si m'estigués calladeta, però la xerraire de l'Eulàlia difícilment es pot estar fent mutis. És clar que si fes cas de mon pare no hauria mai iniciat un blog com aquest, i ja fa més d'un any que estem per aquí fent-la petar.

Però m'estic anant per les branques. Centrem-nos.

Ves per on, aquests dies s'ha acabat amb un gran castell de focs artificials el que ha vingut a anomenar-se l'any Joan Amades, en el cinquantè aniversari de la seva mort. No negaré que l'home, amb la feinada que va arribar a fer, alguna cosa de bo deuria deixar. I més d'una i de dues. El que desconeixem i mai més no podrem recuperar és allò que s'endugué del camí. Allò que esborrà del mapa. A tot arreu tothom ha tingut tendència a perdonar aquestes relliscades -si les podem qualificar així- i a magnificar la seva tasca en un exercici impecable de fer la gara-gara: que si quina obra tan ingent, que si les aportacions que va fer van ser tan valuoses... tot ha tingut el mateix color.

Passa, però, que aquest tipus de celebracions tendeixen a caracteritzar-se per un reconeixement que ratlla amb el llepaculisme. És típic, i fins i tot comprensible: celebrem un aniversari, i per tant el que cal és fer un reconeixement, i aquest no pot tenir cap vessant crítica -ja va passar en l'any Gaudí, o qualsevol altre tipus de celebració que porti el prefix "any"-. D'aquesta manera es perden grans oportunitats de revisar les tasques que han fet diversos personatges que, si bé potser van fer una gran tasca per una banda, per l'altra la van desfer. Amades, al temps que construïa també destruïa, com bé explica la metàfora del relat del Lluís. En Galderich al seu documentat apunt justifica l'actuació ultracatòlica d'Amades amb l'argument, més o menys, que era un home del seu temps. No dic jo que no tingui part de raó, però a mi em sembla que més aviat va ser un home esclau de les seves ideologies. Així, potser la crítica de ser poc científic està plenament justificada, perquè el mètode científic et permet actuar amb una certa objectivitat que deixa de banda les teves ideologies, sense deixar traspuar-les, siguin aquestes puritanes o llibertàries. Ja sabem que l'objectivitat no existeix, però d'això a manipular o esborrar rastres, hi ha un pas.

Els homenatges acostumen, pel simple fet de ser homenatges, a ser esbiaixats i mostren tan sols les bondats dels homenatjats. En aquest cas li ha tocat a Amades, però podríem citar altres exemples. I és una llàstima, perquè tot ensabonant-nos amb aquestes pràctiques perdem oportunitats d'aprofundir, des de la via crítica, en la revisió de les nostres personalitats.