El Basar de les espècies

Un sol abrusador escalfa la pell i la ciutat. Crema i fa perlejar la seva pell bruna amb mil gotes diminutes donant-li un aspecte nacrat. No cal apressar-se, és encara primera hora de la tarda. Porta tot el dia caminant i la fatiga comença a aflorar. Ha visitat uns quants llocs emblemàtics, aquells punts imprescindibles que apareixen a totes les guies turístiques. S'ha assegut sobre l'herba d'un parc. Ha menjat un Döner Kebab sota un castanyer bord. Ha vist coses que li han cridat l'atenció, com una bandera d'un equip de futbol amb la A anarquista: li ha semblat curiosa l'apropiació del símbol . Molts gats i cap gos. Aquella mena de coses que, com a turista, sembla que no es fotografien. Aquell tipus d'imatges quotidianes que mai seran destacades a aquestes guies.

En aquesta ciutat immensa no vol sentir-se apressada. Vol passejar i respirar.


Tot just ara ve de prendre un te. Travessa el Corn d'Or pel Pont de Galata. Els pescadors s'arrengleren amb les seves canyes i els seus estris a tots dos costats. El dia abans, en veure el pont per primer cop des d'un parell de centenars de metres, va pensar que aquella multitud no era altra cosa que turistes agombolats per contemplar el Bòsfor i el Corn d'Or. En acostar-s'hi, va veure com s'havia equivocat. Va somriure: els turistes com ella conquerien la ciutat, però el pont era encara propietat del natius.

El sol li ve de cara. A contrallum es defineix una de les siluetes més conegudes de la ciutat, la mesquita de Solimà el magnífic. S'ajusta les ulleres i segueix caminant. Vol arribar a l'altra banda. Busca una ombra, inútilment. El port és ple de gent. Homes i dones que agafen els ferris per canviar de continent i anar a casa. Parades que venen entrepans de peix, begudes per turistes, peixos surant en líquids vermells dins de gots de plàstic. No sap quin gust tindran, però no té prou gana per fer el tast.


Travessa el carrer per un pas subterrani ple de paradetes fins arribar, per fi, a l'edifici amb nom tan exòtic com mític, el Basar de les espècies. En parades variades es mesclen els souvenirs, les joies, els menjars. Es fixa en les piles que donen nom al mercat: els tes, els formatges, safrà, orenga, farigola, fruits secs, pebre vermell, fruita fresca. Camina olorant les aromes al seu voltant fent cas omís de les veus des venedors que criden la seva atenció. Costa badar i prou.

Comerç. Botigues i botiguetes. Paratge de turistes. Paradís dels comerciants que fan negoci amb les seves arts. Tots criden la seva atenció. Tots li diuen coses atabalant-la una mica. Fa veure que no els sent. L'edifici que acull el mercat té forma de L. Just a la cantonada hi ha un parada de samarretes i es pregunta si aquí és el lloc on comprar, tot i que fa encara un tomb. Torna. El venedor es dirigeix a ella, percep que aquest cop potser sí que la venda és possible. Ara toca allò de regatejar, allò que ella no sap fer. Es mira les samarretes, demana el preu, insinua que podria quedar-se'n més d'una, l'estira i arronsa comença. De cop ell mira al seu voltant i li pregunta:
- El teu marit? el teu nòvio?
- Vaig sola.
I desvia de nou la conversa cap a la transacció. Regategen encara una mica més. Ell pregunta de nou:
- Quin és el teu hotel?

No se'n sap avenir, això és ser directe. No és possible, potser sí que existeix la famosa i tòpica passió turca que els seus amics han comentat sornetes quan els ha dit que viatjaria sola a Istambul...

- El meu hotel no té res a veure amb el preu d'unes samarretes- respon. I li ofereix un nou preu.
De reüll se'l mira. Uns ulls foscos emmarcats en un gran somriure. És ben atractiu. Ell insisteix:
- Escolta, d'aquí tres quarts d'hora, plego. Espera'm. Anirem junts a prendre alguna cosa.
- No, no que estic molt cansada.
- M'agrades molt.
Se sent sufocada i enrojolada. Té calor i els ulls d'ell se li claven als seus. Desvia la mirada i torna al preu de les samarretes. Finalment tanca la transacció amb el sentiment conegut de no saber realment si el preu "és" el convenient o no.
- Vindràs?
- No.
En donar-li els diners ell aprofita el lleu contacte per agafar-li la mà i estampar-li un petó. Té uns llavis molsuts i suaus.

S'allunya passadís enllà, està alterada. Però no tornarà. Es perdrà en la multitud. Es perdrà l'oportunitat de descobrir què podria haver passat. A la retina li quedarà gravada per sempre la imatge d'aquells ulls foscos i el somriure. El petó que li cremarà a la mà. I el dubte de si ha pres la decisió correcta.