En aquesta ciutat immensa no vol sentir-se apressada. Vol passejar i respirar.
El sol li ve de cara. A contrallum es defineix una de les siluetes més conegudes de la ciutat, la mesquita de Solimà el magnífic. S'ajusta les ulleres i segueix caminant. Vol arribar a l'altra banda. Busca una ombra, inútilment. El port és ple de gent. Homes i dones que agafen els ferris per canviar de continent i anar a casa. Parades que venen entrepans de peix, begudes per turistes, peixos surant en líquids vermells dins de gots de plàstic. No sap quin gust tindran, però no té prou gana per fer el tast.
Comerç. Botigues i botiguetes. Paratge de turistes. Paradís dels comerciants que fan negoci amb les seves arts. Tots criden la seva atenció. Tots li diuen coses atabalant-la una mica. Fa veure que no els sent. L'edifici que acull el mercat té forma de L. Just a la cantonada hi ha un parada de samarretes i es pregunta si aquí és el lloc on comprar, tot i que fa encara un tomb. Torna. El venedor es dirigeix a ella, percep que aquest cop potser sí que la venda és possible. Ara toca allò de regatejar, allò que ella no sap fer. Es mira les samarretes, demana el preu, insinua que podria quedar-se'n més d'una, l'estira i arronsa comença. De cop ell mira al seu voltant i li pregunta:
- El teu marit? el teu nòvio?
- Vaig sola.
I desvia de nou la conversa cap a la transacció. Regategen encara una mica més. Ell pregunta de nou:
- Quin és el teu hotel?
No se'n sap avenir, això és ser directe. No és possible, potser sí que existeix la famosa i tòpica passió turca que els seus amics han comentat sornetes quan els ha dit que viatjaria sola a Istambul...
- El meu hotel no té res a veure amb el preu d'unes samarretes- respon. I li ofereix un nou preu.
De reüll se'l mira. Uns ulls foscos emmarcats en un gran somriure. És ben atractiu. Ell insisteix:
- Escolta, d'aquí tres quarts d'hora, plego. Espera'm. Anirem junts a prendre alguna cosa.
- No, no que estic molt cansada.
- M'agrades molt.
Se sent sufocada i enrojolada. Té calor i els ulls d'ell se li claven als seus. Desvia la mirada i torna al preu de les samarretes. Finalment tanca la transacció amb el sentiment conegut de no saber realment si el preu "és" el convenient o no.
- Vindràs?
- No.
En donar-li els diners ell aprofita el lleu contacte per agafar-li la mà i estampar-li un petó. Té uns llavis molsuts i suaus.
S'allunya passadís enllà, està alterada. Però no tornarà. Es perdrà en la multitud. Es perdrà l'oportunitat de descobrir què podria haver passat. A la retina li quedarà gravada per sempre la imatge d'aquells ulls foscos i el somriure. El petó que li cremarà a la mà. I el dubte de si ha pres la decisió correcta.
aixó no ho sabrà mai, però normalment les decisions que no prens solen ser a la llarga, les incorrectes
ResponEliminaEn cada opció que prenem plana aquest dubte, de vegades en les més petites. Quan mirem enrere sempre ens podem preguntar "què hauria passat si...?" El cinema i la literatura en van plens d'aquesta reflexió.
ResponEliminaAquesta narració és una mica banal...
tot és banal en certa manera, és l'única forma de sobreviure.
ResponEliminaViure no és ni més ni menys que estar continuament triant oi?
ResponElimina