Més que viatjar-hi, allò que he fet ha estat saltar fins a Turquia per tastar-la i tornar cap aquí. Això és el que ens passa en els temps actuals. No viatgem. Saltem. Però aquest és tema per un altre post.
Turquia és un país complex, amb una història feta amb moltes capes superposades. Terra de pas que s'ha anat enriquint del mestissatge de les mil i una cultures que s'hi han passejat:
per allà van passar els cromagnons i neerdentals que es desplaçaven des de l'Àfrica, allà va néixer d'edat de ferro, allà va néixer la filosofia, allà van estar-s'hi els romans, els cristians, els àrabs, els otomans que venien d'Àsia, camí gairebé obligat dels mercaders de la ruta de la seda... Capa rere capa s'ha anat creant un pòsit que configura el que ara és Turquia, la qual segueix mutant i canviant, afegint capes i més capes, com tots nosaltres.
Haig de dir que, tot i el tast escàs que m'ha permès aquest viatge llampec, admiro més d'una cosa de Turquia.
En concret, de la seva història recent els envejo una cosa: la figura de Mustafa Kemal Atatürk, el qual va donar un tomb brutal a la seva història. L'any 1923, després de liderar una guerra per la independència de les forces aliades que ocupaven el país, va fer fora els sultans, va acabar amb l'imperi otomà i va fundar l'actual República de Turquia. Els canvis que va aconseguir implementar van ser brutals: creació d'un estat modern i laic, abolició de la poligàmia, sufragi femení, canvis profunds en la llengua amb l'adopció de l'alfabet llatí i una nova gramàtica, creació d'instituts del poble on l'accés a l'educació fos universal, introducció dels cognoms...
No vull pas fer aquí un relat de les coses que va aconseguir, això es pot llegir a altres bandes. Però quan veig totes les mesures que va poder fer m'adono que estic davant d'una d'aquelles figures que no pots fer menys que admirar. Una d'aquelles figures que passen molt escadusserament en la història. Els turcs l'adoren gairebé com un semidéu: si són el que són és gràcies a ell malgrat que després algunes coses potser no seguissin l'evolució que ell va iniciar. El pèndol de la història va endavant i enrere. Turquia té clares mancances en alguns temes, especialment en els drets humans i d'altres.
Penso en la nostra dissortada història i envejo els turcs. Envejo allò que ells tingueren i nosaltres no. Envejo -lamento- que aquí no tinguéssim un revolucionari estadista com va ser Atatürk, que aconseguís assentar una república incipient amb molts projectes esquarterats per la guerra i els anys posteriors. Envejo -lamento- no tenir un Atatürk que hagués aconseguit que la dictadura no fos possible. Envejo -lamento- no tenir un Atatürk que fes impossible el retorn dels borbons.
Naturalment no es poden comparar les històries de dos països amb realitats ben diferents, ni tampoc vull dir que que ell fos una meravella. Atatürk tenia també aspectes foscos i obscurs, entre ells un desaforat nacionalisme, i ja sabem que els nacionalismes no són bons companys de viatge: el nacionalisme exclou i nega, unifica en el sentit pejoratiu. El personatge és prou complex com per poder destapar les seves característiques en un post com aquest. Però no puc evitar veure què va aconseguir tot i els seus defectes. No puc evitar veure com, de vegades, en la història sorgeixen figures que canvien la realitat en positiu: aquest va ser Atatürk.
I envejo els turcs perquè van tenir allò que nosaltres no. Que no tinguéssim res de semblant. Si per uns moments faig història ficció, m'ensomnio i penso que alguna cosa hauria estat diferent. Un altre gall ens cantaria.
Molt interessant, la teva reflexió. De tota manera, la figura històrica d'Atatürk no ha pogut impedir -com també reconeixes- que Turquia continuï sent un país inmers en greus contradiccions. Ni prou occidental, ni prou oriental. A mi, francament, el que sobretot em va interessar quan vaig anar-hi és el llegat de les seves civilitzacions, i la història moderna -malgrat Atatürk- crec que no desdiu que és això el que paga la pena d'admirar, sobretot.
ResponEliminaTurquia és un país en transformació. I en desequilibri. Zones rurals de l'est amb una estructura feudal, amb cacis que diuen què han de votar. I un oest molt més obert amb situacions que recorden l'Espanya de fa uns anys. Sovint es posa com a exemple d'estat on es practica l'islam i, en canvi, no hi ha lleis islàmiques perquè és un estat laic.
ResponEliminaCom dius és un estat amb contradiccions.
Espanya també té les seves (com la resta de països del món, dira jo).
Es curiós, Eulàlia, les coincidències que hem tingut.
ResponEliminaA través de la Marta (Todoreh), he arribat al teu bloc i veig que gairebé coincidim en les nostres impressions. També jo, tot visitant el mausoleu d'Atatürk, i llegint les frases del seu ideari polìtic, no vaig poder deixar de pensar en la sort que van tenir a Turquia de tenir aquest personatge tant lucid i tant valent. També jo vaig sentir una gran enveja pensant en el nostre país, en com ens hem de veure i lluitar sempre per defensar allò que hauria de ser elemental, com la llibertat, la independència, la llengua i el nostre finançament. L'Atatürk tenia unes frases tant contundents que no em vaig poder estar de plasmar-les en el meu blog (Sorrobloc) i fer-ne un post de caire nacionalista. Si el llegeixes ja em diràs la teva opinió.
Per la resta del viatge per Turquia, també a nosaltres ens ha encantat tot el que hem pogut veure i experimentar.
Salvador, benvingut.
ResponEliminaEl meu comentari i la meva admiració anava més enfocat a destacar el seu republicanisme, la seva laicitat i la modernització del país, que no pas el seu patriotisme. Potser tot això no es podria explicar sense el patriotisme o el nacionalisme. No ho sé. Sóc de les que crec que el patriotisme/nacionalisme "per se" més aviat exclou i tan sols s'explica per contraposició a "altres nacionalismes"´.
Però sens dubte Atatürk era un personatge polièdric, com tots el personatges que deixen petja, i sens dubte va aconseguir grans coses pel seu país.