Els personatges dolents han donat més de sí, malgrat despertin antipatia inicial en el lector: un Onofre Bouvila, o un Hannibal Lecter no són precisament simpàtics. Però al mateix temps desperten una fascinació enorme.
No sé si la maldat dels personatges és on ens emmirallem i reconeixem allò que no ens agrada de nosaltres mateixos. Potser els autors tendeixen a fer personatges més amplis, rodons i problemàtics en el paper dels dolents que no pas els bons. Posen més carn a la graella. Com a autors l'han de justificar d'alguna manera: Per què es comporta així? Quin misteri s'amaga darrere les seves malifetes? Com a lectors busquem la seva realitat, que molts cops no arriba a fer-se patent. Però aquest interès en descobrir què hi ha darrere del dolent crea tensió narrativa i afavoreix el relat.
Sovint, aquestes preferències pel paper dels dolentots, els passen factura, als actors. Es queixen dels insults que reben per part dels espectadors que confonen el personatge amb la persona. Quants cops no hem llegit que en Larry Hagman, l'actor que interpretava JR a Dallas era una gran persona?
La realitat es confon amb la ficció. Alguns espectadors acaben atribuint les característiques del personatge a la cara que l'interpreta. Podem creure al cap i a la fi, que Artur Mas és Lord Farquaad. I ves, en aquest cas, poc ens devem equivocar.
Bon final i bona il·lustració!
ResponEliminaTots som una mica dolents, a ningú el convenç ser absolutament bo: és trist i no té història.
ResponEliminaJo vull ser Lady Marian, la xati de Robin Hood!!
ResponEliminaMolt ben explicat. No m'imagino un Felip Puig amb pell d'ovella, i passant pel galan de la gran comèdia que ens engiponen dia a dia. I és cert que Mas i Lord Farquaad s'assemblen força...
ResponEliminaSalut.
Tots els "dolents", en petit comité, et podran donar mil i una excuses que et faran adonar que "no podien fer res més" o que "ho feien de bona fe". L'auto-justificació és un mecanisme fantàstic que gairebé mai falla. L'auto-crítica? Fuig, Puig!
ResponEliminaSuposo que com Darth Vader, els dolents tots tenen el seu cantó humà i en un passat han estat bons, fins i tot el Felip Puig
ResponEliminaGalderichestic començant a xalar amb el fotoxop ;)
ResponEliminai res gràcies que m'alegro que t'agradi.
Sí, allau, el bons són ensopits a vorrits. I més falsos que un "duro sevillano". Perquè com bé dius, tots som una mica dolents. O molt.
ResponEliminaPosats a triar una lady, mu, jo em trio lady Godiva, que si bé és de bona pasta i no dolentota (com tampoc no ho és l'altra), això del cavall i tota la pesca dóna una mica de morbo...
ResponEliminaI els bombons són exquisits tot i que, posats a triar, trio Leonidas.
Alberich, tan sols imaginar-me el Puig de galan se'm remouen les entranyes... tot i que m'han arribat veus que encandila algun tipus de senyores. I per més esforços que faci és que no puc, no puc...
ResponEliminaI Lord Farquaad i Mas s'assemblen també en caràcter i amplitud de mires similars...
Clidice, no tan sols en petit comitè, a través de grans mitjans també. Auto-crítica? auto-què?
ResponEliminaAris, , vaig estar a putn d'anomentar Darth Vader i al final no ho aig fer, m¡'alegro que ho hagis fet tu. Ar, el passat "bo" de Felip Puig em costa d'imaginar. Més aviat deuria ser el típic nen destroyer de la classe que es dedicava a tirar la pedra ui amagar la m`pa metnre feia putadetes als companys de classe.
ResponEliminaM'estàs dient que la Diana de V no era realment tan dolenta com a la sèrie??? No m'ho puc creure.
ResponEliminaAlmenys digues-me que sí que menjava ratolins a casa seva!!!
Estic d'acord amb tu, amiga Mesalles, una dolentota sempre anima el cotarro, tant a la realitat com a la ficció.
ResponEliminaque la força t'acompanyi
Porquet, estic dient que la Diana de V era molt més interessant que la Julie o el Mike (gràcies Wikipedia, sense tu no hauria sabut els noms dels personatges, cosa que ja demostra l'inetrès que desperten), de la materixa sèrie...
ResponEliminaGregori, me'n vaig a fer alguna dolenteria...
ResponEliminaEulàlia,
ResponEliminaJo també prefereixo els personatges dolents, encara que també em poden arribar a embafar... Ni massa bons ni massa dolents, si no deixen de ser versemblants. VAja que m'agraden com els de la vida mateixa, plens de contradiccions. Amb aquests sí que ens hi podem emmirallars. Per cert, els teus experiments amb fotoxof són cada cop més interessants.
A mi m'agraden les pel.lícules en què guanyen els dolents, no sé ... potser tinc un problema.
ResponEliminaBona tarda Eulàlia
Jo em pregunto quina mena de realitat viuen les persones que confonen els personatges de ficció amb els actors que els interpreten. Em pregunto quina mena de realitat viuen les persones que construeixen el seu coneixement del món a partir de la ficció "literària" de les notícies resumides en titulars, o d'imatges descontextualitzades (o mal contextualitzades, o sense contextualitzar). Puc entendre (com observador) l'alienació, la necessitat de Déu, de fugir d'aquest món llevant-se la vida (de cop o de mica en mica), llegint, amb un mantra...
ResponEliminaPerò no, no entenc aquesta societat plena de taumaturgs, de lloros que imiten la veu humana.
maite mas, és això, els personatges no han de ser caricatures sinó que els que millor funcionen (el meu parer) són els personatges complexos. Potser per això els personatges bons són tan poc creibles, tots tenim alguna cosa de dolents.
ResponElimina(perdó pel retard en la resposta, per cert)
No hi veig el problema Pere. Els finals feliços cada cop els veig més ensucrats. Ara, n'hi ha que et deixen fet pols, com un cop de puny a l'estómac...
ResponEliminaCrec que cal fugir dels estereotips...
Enric,a mi també em costa d'entendre, però sembla que la realitat per a molta gent és plena de boires. De vegades gent propera em parla de programes de televisió com qui parla d'un veí o algú de la família. Sovint es produeix un malentès amb vis còmica. Però aquesta és la societat que li agrada al poder: alienada, desmotivada, quieta.
ResponElimina