De tant en tant m'agrada passejar-me pel mercadillo. Comprar tomàquets que tinguin una mica de gust. Una peça de roba barata i funcional. Entenc poc de mercats. I encara menys de supermercats i encara molt menys de macroeconomia. La lògica especulativa que els fa moure em depassa. No puc entendre en quin món vivim, en què els rumors o la fantasia malintencionada puguin fer trontollar països sencers. Vides humanes. Per més que el neoliberal Sala-Martín intenti fer un missatge pretesament entenedor rere la imatge estrambòtica de l'americana acolorida, jo no entenc ni un borrall.
De tant en tant m'agrada anar a veure exposicions. Mirar-me els quadres. O les fotografies. Entenc poc d'art. No gens. El mercat de l'Art em sembla tan obtús i especulatiu com el mercat de valors i mai puc entendre què fa que una obra d'art es valori o no. Quatre il·luminats crítics de sobte decideixen que allò és Art innovador, en estar pur, i publicistes i magnats es llancen a comprar obres d'art sense solta ni volta. Especulació pura.
Entre un m'agrada meu i el d'un crític no deu anar més diferència que una pretesa expertesa, però a mi em fa un tuf nauseabund. En el mercat de l'art tot em sembla arbitrari. Com en l'altre.
Potser és aquesta la lògica dels mercats, l'arbitrarietat.
Avui em decideixo a fer art. Algú dirà que tan sols és una imitació barata. Probablement tiindrà raó. Qui sóc jo per contradir els crítics d'art? No tinc res a perdre, així que m'hi llanço.
Un sobrenom és un malnom. De vegades diu alguna cosa de qui el du. De vegades no diu res.
Amb en simple sobrenom de Jack the dripper es coneixia el pintor Jackson Pollock. Un joc de paraules entre Jack el destripador o el gotejador. Ves quines coses. Aquest matí m'he llevat plàstica. Com una artista gotejadora qualsevol, em llanço sobre el llenç pinto, dibuixo, em deixo anar. Sóc conscient de la meva poca capacitat artística i estic convençuda que aquesta obra d'art no passarà la història. Decidida, em disposo a menjar-me un Pollock. Com Kronos devoro el meu propi fill. Vet aquí un art efímer i sense valor.
Efímer si, però amb tot el valor estètic que has tingut en produir-lo. Aquí rau la importància de Pollock i companyia que han fet que tu et puguis sentir artista sense haver de passar per una acadèmia.
ResponEliminaDigue-li plàstica quotidiana o que tothom té els seus gustos estètics quan va al mercadillo i compra aquell peça de roba que li és pràctica i estètica, que compra uns tomàquets per fer una amanida de colors forts i sabor intens...
Com en l'art, el preu del tomàquet del mercadillo depèn del que estiguis disposada a pagar. Tal qual. Com el qui ha pagat una mortarada per la foto de Billy el Nen.
PD. No es veu el vídeo malgrat que me l'imagino...
No es pot veure el video... i no sé perquè. Respecte de la resta, el mercat és un mercat més, i no importa si és de tomàquets o de pintura. En Warhol (que en sabia un munt del tema del mercat) va saber jugar. Després d'ell potser el Bansky.
ResponEliminael video no es pot veure, no importa els quadres de Pollock no m'interessen gtens ni tenen cap valor artístic de cap tipus, en canvi el personatge té un relatiu interés. Bastant relatiu i potser per la interpretació que en va fer d'ell Ed Harris.
ResponEliminaJA sé què ha passat amb el video... havia posat una bonia música que ha fet que sigui bloquejat a mig món (o el món sencer, vista la llista de països. Emi no vol que soni la seva música, es veu. Ara n'he posat una altra a veure si se l'empassa...
ResponEliminaGalderich, el tema dels mercats l'he posat en part per la fotografia de Bllie el nen que esmentaves. Però ami aquests preus desorbitats em fan mala espina, no em sembla un bon model. És el que tenim, i no sé quina és l'alternativa, però esstà clar que promou les bombolles que després fan trontolals països. Ningú hio ha esmentat encara, però passa el mateix en el mercat "futbolístic". A mi em sembla una obscenitat que es pagui el que es paga i les lleis de "mercat" no em són vàlides. L'especulació fomenta les bombolles que ens porten a crisis on som ara. L'art n'és una més.
ResponElimina(a veure si es processa el video i el torno apenjar, que amb que m'ha costat fer-lo... caram, com a mínim que se'l miri algú!)
Lluís, potser el que ens cal no és saber jugar com en Warhol o en Banksy, sinó saber canviar les regles. Però és cert que l'art és un mercat més. Això em fa pensar que el problema està en el concepte de mercat. I la pega és que no trobem cap altre que sigui alternatiu. Quan el trobem podrem canviar el capitalisme per una altra cosa (que espero que sigui millor).
ResponEliminaDoncs sembla que aquests de l'EMI s'ho han agafat a la valenta, perquè segueix sense poder-se veure.
ResponEliminaPuigcarbópollock era una excusa per parlar de l'art en general. Com que és tan fàcil imitar-lo, doncs jo m'hi he lençat de cap. Digues-me poc original!
ResponEliminaBrian el youtube necessita el seu temps per "processar". Ara mateix necessita uns 40 minuts per acabar. Buuff. Espero poder anar a dormir a una hora "decent"
ResponEliminaD'art no hi entenc ni un borrall, ara, sé, perfectament, quan és l'hora de deixar anar un nyam-nyam.
ResponEliminaProva superada, bon video, bona música, bon art i bon profit!
ResponEliminaEl mercat musical t'havia fet la traveta en la teva performance. En qualsevol cas el mercat, i més encara el mercat global, és difícil de comprendre'l perquè no obeeix a la lògica, sinó als interessos d'uns particulars "molt particulars".
ResponEliminamatilde, nyam-nyam.
ResponEliminaCarme J. el teu comentari em tranquil·litza, veig que el video ja funciona (L'anterior jo el veia sense problemes, éreu els altres qui no podíeu veure'l).
ResponEliminaBé, això de "bon art" és un comentari benèvol que t'aprecio... ;-P
Clidice, el mercat musical és un dels mercats més cegs que conec. Ells s'ho perden.
ResponEliminaAuests interessos tan particulars ens han enfonsat en una crisi brutal mentre els responsables s'estan sota la palmera de les illes caiman. Encara estem poc indignats, trobo.
Per fi puc veure el video...! Però Déu meu! Això és una bomba ultracalòrica!
ResponEliminaSí, li ha fotut llet condesada i tot, la tia!
ResponEliminaDoncs sí, Lluís i matilde: llet condensada, maduixa, xocolata i mel. Tot molt lleuger i saludable.
ResponEliminaQuan es tracta d'art, tot és permès...
Ai, ara se m'ha acudit que pa Polo, el Popeye de llimona de la Frigo!
ResponEliminaSorry, sorry i sorry, és que avui m'he llevat pèssima. Em perdonas?
"-ones"?
ResponEliminaEulàlia, a la Mili a Palma de Mallorca, feia uns quadres per encàrrec que eren sense jo saber-ne res d'ell, molt el la línia dels de Pollock. Me'ls pagaven a 5 pessetes, però els feia com xurros. Eren per a un Tinent Coronel que els venia ves a saber a qui.
ResponEliminaMatilde, perdonadíssima. Al contrari, ja ens cal algun comentari d'aquesta mena, que som massa seriosos!!!
ResponEliminaPuigcarbó, aquestes històries de la mili... sort que la van poder eradicar! La de negoci que deuria fer el Teniente-coronel en qüestió!
ResponEliminaEl cas és ser creativa/creatiu, no?
ResponEliminaNo té preu, això...
Ni necessària cotització als mercats.
Eulàlia,
ResponEliminaDe vegades costa entendre l'art. L'altre dia vaig anar a veure l'exposició del Torres Garcia on es veu el seu pas de pintor neoclàssic de frescos a artista abstracte. Molt interessant per veure el seu procés fins arribar a l'abstracció.
què divertit!!!! :) I després dius que no ets creativa. Fins que no he vist que hi posaves mel he patit pensant que era quetxup i maionesa... necessito vacances
ResponElimina