Educar i passar el mort. Els pares.

Tot just ara ja fa un mes que va començar el curs. Setembre és sempre un mes atrafegat per aquells qui tenim fills en edat escolar. Comences el curs i et trobes tota mena de notes, i has de signar tota mena d'autoritzacions: per les fotos, per l'autocar, per anar al bosc, per anar al poliesportiu... prevec que en un dia no molt llunyà em tocarà també signar-ne una per tal que puguin anar la lavabo, pobra canalla.

Vas enfeinada. Busques les sabatilles de gimnàstica per constatar que ja li van petites. Apa, a comprar-ne de noves! I on coi és la bata per fer plàstica, ai-làs com pot ser que en dos mesos hagi desaparegut si jo estic segura que la vaig posar a l'armari?. Folrar llibres -sí, heu llegit bé, les meves filles encara empren els llibres. I tu, com tens l'estoig?, vaja, potser n'hem de comprar un altre.

Acabes esgotada i amb les butxaques buides. Un tòpic habitual.

Ara, a cavall de finals de setembre i principis d'octubre, les coses ja es van asserenant i el ritme ja comença a prendre la seva velocitat de creuer. Has fet ja les reunions de nivell pertinents.

En aquestes reunions es donen fenòmens curiosos. El ritual es repeteix: els mestres es presenten, també els monitors de menjadors, les novetats d'aquest curs. Després, les preguntes. En aquestes trobades es mostra una certa  tipologia de pares.

Hi ha els pares invisibles. Aquells que no assisteixen mai a les reunions. Aquells que no saps mai qui són (i això que el seu nen ve des de P3 i ja estàs a cinquè!). Mai no saps si és culpa teva -no t'hi fixes prou- o que ells menystenen la importància de l'educació dels seus fills. Com si allò no fos cosa seva...

Veig aquells pares que brillen per la seva actitud prepotent i intransigent, volem més llibres socialitzats, volem menjar ecològic, volem, volem, volem... acompanyada sovint d'una deixadesa extrema en la seva implicació en els temes escolars. Són aquests mateixos els que mai seran representants de curs, ni vindran a ajudar quan es faci una crida, i si els demanes un dibuix als fills per fer un obsequi al mestre, serà impossible d'aconseguir, perquè ells mai no li exigiran al seu fill que ho faci. Probablement aquesta tipologia coincideix amb aquells que malgrat que puguin permetre-s'ho, deuen encara la quota de l'AMPA. Això sí, tenen el 4x4 últim model aparcat a la porta. Són aquells que fan molt de soroll, però que a l'hora de la veritat, si hi ha un problema amb el nen o nena, el mestre i l'escola en sortiran malparats.. El mestre quedarà en entredit, i l'escola també.

Veig afortunadament també altres pares més implicats, que fan el que poden, i amb més o menys encert se'n surten com poden. Fan mans i mànegues per anar a les reunions, i si hi ha un problema amb el nen es posen del costat del mestre i no el qüestionen -com a mínim davant del nen-, intenten resoldre els conflictes de forma conjunta amb l'escola. Senten que cal anar a una amb l'escola, perquè comprenen que l'educació dels fills té moltes cares i molts implicats.

En acabar les reunions parles, comentes, intercanvies parers. Normalment sempre em sorprenc perquè, arran del que em diuen els pares dels seus companys, percebo que les meves filles són més autònomes i responsables que alguns dels seus companys. N'hi ha d'altres, en canvi, que semblen més autosuficients que les meves.

Tot això em planteja dubtes. Em qüestiono. Ho estic fent prou bé? Estic sobreprotegint les meves filles?

Sense saber perquè, em retorna el llibre de Roald Dahl, Charlie i la fábrica de xocolata -i també el film que en Tim Burton en va fer-. El llibre recull una crítica ferotge a cert tipus de pares els quals són responsables de la mala educació dels seus fills.

N'hi ha uns quants que potser l'hem de tornar a rellegir. No fos cas...