dimarts, 19 d’abril del 2011
Educar i passar el mort: els polítics (2)
Mireu-vos amb atenció aquest reportatge de 30 minuts dedicat a l'educació. Fixeu-vos en els detalls. L'expressió de la consellera en algunes ocasions, les estructures de les classes, els comentaris de professors i polítics. En acabar, pregunteu-vos el nombre d'estudiants que hi ha a la classe finlandesa. Compareu la xifra amb el nombre que hi deu haver posem per cas, a una escola de Terrassa. Reflexioneu també sobre el que han dit els polítics de Nova York i de Finlàndia: Pas de dues escoles molt grans a cinc de més petites, docents implicats, la importància de la formació, el tracte als alumnes de forma personalitzada com si cada alumne fos el millor.
Després penseu en l'evolució que s'està fent a casa nostra. Poso un exemple personal: fins fa uns anys les meves filles tenien el límit de 25 alumnes per classe. Ara ja tenen 27. No trobo la dada, però crec que poden augmentar fins a 35. A la reunió de mestres a l'inici de curs, ja ens van anunciar que amb la disminució de docents en relació a anys anteriors, els mitjos grups que havien fet fins aleshores no es podrien fer. Si un professor cau malalt no el substitueixen fins al cap d'uns dies. Us podeu imaginar que aquells dies "buits" l'escola s'organitza com pot. I que qui surt rebent de retruc són els alumnes. Retalleu en aigua i calefacció. Retalleu en professorat. Retalleu en qualitat. Retalleu el futur.
En acabar el reportatge, em quedava gravada l'expressió de la consellera defugint els temes clau. Indignada vaig explicar els meus arguments a casa. El meu pare, impertèrrit, m'etziba:
- Nena, canvia les teves filles d'escola.
Perplexa, m'adono que la consellera ha guanyat. És això, doncs. Ha aconseguit fer passar el missatge.
De moment.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
És qüestió de prioritats i l'educació, aquí, no és una prioritat em temo que perquè una societat ben educada no admetria de cap manera ser representada per aquesta colla d'ineptes que ens malgovernen. Salut!
ResponEliminaMalauradament t'haig de donar la raó. Però potser hem de donar la volta a la frase: començar per fer-los fora i donar l'educació que ens mereixem tots...
ResponEliminaés possible? No n'estic segura.
Però sóc moderadament optimista.
Vaig veure el reportatge, via 3alacarta, ahir mateix. Molt interessant i suposo que molt punyent per a tothom que treballa en l'àmbit de l'educació/ensenyament a Catalunya.
ResponEliminaM'agradaria ser moderadament optimista com tu, Eulàlia, però el cert és que veig un nivell polític ínfim, al nostre país. Tinc la sensació que cada dos per tres, els polítics proven de mostrar que fan alguna cosa simplement canviant, canviant per canviar... i mentre tot canvia, res no ho fa com ho hauria de fer. País.
jo no puc veure el reportatge...
ResponEliminaFerran, el meu optimisme moderat no ve de la confiança en els polítics, als quals veig com tu en un nivell molt baix, extarodinàriament baix. El meu optimisme ve de confiar que aviat els direm prou. Prou de liberalisme a ultrança, prou de submissió a l'economia, prou de tractar-nos com a nens. Quan els governants són decadents i incapaços cal fer-los fora.
ResponEliminaAris, és un video a la carta de TV3, del programa 30 minuts del 17 d'abril. Potser has d'actualitzar la versió de flaix, no ho sé...
ResponEliminaÉs una llàstima que no el puguis mirar...
vaig a ferho...
ResponEliminaels importa un rave l'educació de la mainada, no veus que cada dos per tres segons qui mana canvien tots els plans?. Llegia avui a la contra de la Vanguardia que invertir en educació és molt rendible, però aquesta colla de pallussos no se n'assabenten. . .presumptament
ResponEliminaDues idees claus:
ResponElimina- S'ha de pagar més impostos per tenir un estat millor a més de bons gestors i que la recaptació fiscal sigui més fina...
- El fracàs escolar està molt vinculat als recursos econòmics de les famílies. Ja sé que em donareu molts casos concrets que no és així, però parlem d'estadístiques.
molt bo el reportatge...bé, a Finlandia s'enten que amb el fred sortin més bons estudiants, no tenen res més a fer...
ResponEliminaAra, ja veus a Estat Units, el director tria els mestres i es poden tancar centres....
a més del que has dit , que comparteixo, unes altres dades comparatives el reconeixement social dels docents a Finlàndia i aquí a casa nostra, la preparació dels docents allà i aquí, el pressupost allà i aquí....el salari....aquí minvem de tot, més nens per aula, menys temps de preparació per les classes ( vull dir menys temps retribuït) i se'ns exigeix més atenció, més qualitat i més resultats amb més hores lectives, menys sou i menys recursos....
ResponEliminaGalderich, el tema dels impostos és clau. Sempre ens meravellem de com funciona de bé la societat nòrdica i s'obvia que una de les claus és el nivell de recaptació i -imagino- el baix nivell de frau. L'economia submergida que cal fer visible. Abaixar els impostots als més rics és un mal negoci. Mantenir les sicav's -on estan les grans fortunes- a l'1%, també.
ResponEliminaImagino que uns recursos econòmics limitats a les famílies impliquen també altres coses... però, a Finlàndia no hi ha pobres? quins resultats acadàmics tenen? O és que estem parlant d'un societat més "equilibrada". I si és així, com ho aconsegueixen?
Ah, m'oblidava que els són "diferents" perquè són "nòrdics", i que el caràcter "mediterrani" influeix... En fi, tòpics.
Aris,em pregunto si això no serà també un tòpic. Jo crec que ho és. Hi ha altres coses a fer dins les cases calentons amb tele i amb connexió a internet. La clau està a una altra banda, em temo...
ResponEliminaCrec que és un tema bastant complex. Perquè com també es diu al reportatge, l'informe Pisa no avalua si estem formant "persones" que desenvolupin les seves capacitats, sinó tan sols una sèrie de coneixements. Em sembla interessant senyalar que estem formant persones, entre pares pmestres i polítics. I això de vegades es perd de vista...
Elfrrelang, m'alegro coincidir amb els que s'hi dediquen professionalment, perquè el meu paper és el de mare. Però el que veig i el que sento que fan els polítics és tan partidista que em subleva. Us fixeu el el que diu la catalana de Nova York? Fan un pla a 5 anys i miren on han d'estar al cap de 5 anys i fan el seguiment per aconseguir-ho. Amb uns polítics tan poc seriosos que canvien els plans cada dos per 3 per qüestions tan clarament partidistes -mireu la sisena hora, mireu la setmana blanca, per posar dos exemples recents- em temo que una aplicació a "tant de llarg termini", seria inviable...
ResponEliminaFa poc vaig haver de sentir aquella frase de que els mestres "viuen molt bé" perquè treballen "només" 23 hores i a les empreses, 40. Per què s'expliquen tan malament les coses?
El tema és preocupant. Plans d'estudi inestables, calendari volàtil, polítics pitjor que mediocres i societat amb un nivell d'acceptació gairebé infinit.
ResponEliminaJo també sóc optimista, he dit gairebé.
Amb el risc de fer-nos pesats i amb la sensació de ser la veu que clama al desert, i amb el teu permís Eulàlia, et citaré al bloc de La Biblioteca de la nostra escola.
ResponEliminaRealment passem per uns moments ben foscos educativament i socialment. Aquest tarannà ha de canviar!
Bé, ja ho diuen: no és bo que un responsable polítics tingui interessos empresarials en l'àmbit que gestiona. I la senyora Irene Rigau està ficada en el negoci de l'escola privada.
ResponEliminaI el senyor Boi Ruiz també és del negoci de la sanitat privada.
Prenguem nota.
Joan, enumeres sintèticament i de forma diàfana les claus del problema...
ResponEliminaGràcies, Teresa, sempre és un elogi que se'ns citi. Ja ho dic a aquests articles, la meva posició és la de mare. I agraeixo molt els vostres comentaris quan venen de persones que hi treballeu dia rere dia.
ResponEliminaJosep, tu ho has dit.
ResponEliminaCom heu dit des del principi, estem a "anys llum" d'un model educatiu solvent i adequat. a més amb poques iniciatives i propostes de canvi. La doble via pública-privada n'és un exemple. la privada pot tenir control sobre el persona, triar famílies (o al revés però és el mateix),... i la pública: tots al mateix camí.
ResponEliminaAl reportatge també es va veure, tant a Finlàndia com New York, que l'educació (primària i secundària, no només infnatil)era propera al context, municipal, amb docents i famílies compromesos, tant en el projecte com a l'entorn.
En definitiva... aquí s'omplen la boca però no volen fer una aposta forta per educació per a tothom