dimarts, 31 de gener de 2012

Els botxins

Dibuixat, en part, amb l'ajuda d'scribbler too

Gener es fa vell i acluca el ulls, cansat i afeblit. Tot just era nat, jove i ferm, travessàvem la meseta de retorn, encara embolcallats pels somnis. Recordo com vam riure pel meu comentari catòlic, en veure el cel en sortir d'Albacete, tot just a quarts de sis, quan els blaus es fonien amb els taronges i Venus volia fer companyia a la Lluna.

Rèiem, parlàvem, els nostres dits entrejugaven. I escoltàvem Ràdio 3, millor companyia que d'altres per a quilòmetres llargs. El programa, un d'especial per un dia especial, va entrevistar Rosa Regàs, amb motiu del seu llibre La desgràcia de ser dona. L'orella es fixa en les paraules i el somriure queda congelat al rostre. Rosa Regàs ens presenta la crua realitat d'aquest món on néixer dona, pel simple fet de ser dona ja és una desgràcia. I això que a les societats occidentals "no ens podem queixar".

Dones que es lleven a l'Àfrica i fan quilòmetres per aconseguir un poc d'aigua. Dones que treballen de sol a sol, i al vespre segueixen treballant. Dones que ocupen el poder a les societats occidental i es comporten com a homes. Qui no coneix alguna dona que per poder defensar la seva quota de poder arremet contra les coses elementals? Tenir un fill esdevé una desgràcia; voler alletar-lo, una follia. Fer carrera suposa eliminar la nostra part mes femenina i natural. Dones vexades per les religions monoteïstes, castradores i culpabilitzants. No, no despisteu, cardenals i bisbes, tots sabem el pa que s'hi dóna a l'esglesia catòlica, no cal que aneu de defensors dels drets humans, ara. Dones maltractades, vexades. Nenes venudes, nenes no nascudes.

Ser dona és una desgràcia, ens diu Rosa Regàs. Però en realitat és la nostra societat encara profundament patriarcal, la desgràcia. Un món on es perd la part femenina de les coses. On els mascles són més mascles -creuen- quan renuncien a la seva part femenina. O no ets tu, femení, de vegades, com jo sóc masculina, de tant en tant? I no som millors quan ens descobrim el l'altre?

Gener llangueix i 4 dones van perdre la vida en mans d'aquell que deia que les estimava.
Gener s'esmuny i elles són tan sols retalls de premsa. I tots dormim plàcidament.

22 comentaris:

  1. "La maté porque era mía", "Crim passional", "La mata i se suïcida": podria fer gràcia si no fos real, tan real. I sovint, aquestes notícies van lligades a la pobresa o a la immigració. Em pregunto per quins motius -la pela és la pela?- alguns encara no han entès que l'accés a l'educació -gratuïta, obligatòria- és un dret que no podem retallar gens ni mica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Leb, si les notícies van lligades a la pobresa o ala immigració es deu a un dèficit o poca professionalitat del periodista. Perquè és un fenòmen que no correspon a clarsses socials ni nivell educatiu.
      Transformar una societat patriarcal mil·lenària en poc temps sembla impossible. Però l'única manera de fer-ho és amb l'educació. I provocar el rebuig social.

      Elimina
  2. Respostes
    1. Molt depriment. I ens provoca un sentiment d'impotència.

      Elimina
  3. Ser dona no ha de ser cap desgràcia, el que caldria arreglar d'una vegada per totes és el baix nivell cultural d'algunes societats i alguns racons de la nostre mateixa, per fer unes lleis prou dures,amb penes de mort incloses, a qui gosi apoderar-se d'una vida sota l'ombra del amor.
    Malauradament, crec que la crisi ha accentuat encara més el greuge. Homes i dones en atur, tot el dia ficats a casa, sense recursos i amb degoteig continu de problemes, fan que moltes llars es converteixin en un autèntic polvorí.
    Però no hi ha cap motiu prou fort com per segar la vida d'una persona i menys per amor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vols dir que és una qüestió de lleis més dures? Espanya és un dels estats amb lleis penals més dures d'Europa (malgrat el què se sol dir), i ja ho veus. Vols dir que saps què dius quan demanes la pena de mort? M'acabo de quedar una mica garratibat.

      Elimina
    2. Garbí, pena de mort? A quina alçada ens hem de posar? Parlem d'anar endavant!

      Elimina
    3. Garbí, crec que en Lluís i l'Enric ja han dit alguna cosa del rebuig que m'ha provocat el teu comentari. Des de quan la pena de mort és garantia de res? En quina posició ètica et situes si una societat castiga amb la llei del talió? ull per ull, dent per dent? A on ens porta? Com es legitima una societat que mata a qui ha matat? Quina solució tenim: matem la societat llavors? L'extermini?
      No és un enduriment de les penes el que cal, sinó transformar la societat, i com diu en LLuís ja tenim el codi penal més dur d'Europa. I com diu l'Enric es tracta d'anar endavant
      Em dol llegir comentaris com aquest.
      A més, creure que això tan sols passa pel baix nivell cultural o educatiu és un error. Ara m'has fet pensar en els valors que transmet la televisió: el descrèdit, l'insult , el crit. Què podem esperar d'una societat que fa de la violència un espectacle?

      Elimina
  4. Qui renuncia a una part d'ell mateix, mai serà un ésser sencer; no serà. I qui no és, necessita alimentar-se de la sang dels altres.

    On viu el monstre?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Espero que no visqui en cadascú de nosaltres, Enric.

      Elimina
  5. Des de la distància vaig seguint el reguitzell de notícies horroroses que, des de Catalunya, parlen de dones mortes. Una, dues, tres, quatre, cinc, ... Em pregunto com pot ser que la nostra societat hagi parit tants monstres, dimonis nascuts -descomunal paradoxa- d'altres dones. És senzillament horrorós i profundament indignant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Horrorós, indignant i em temo que no t´ñe una solució immediata, perquè la solució passa per la transformació de creences molt arrelades-
      El teu comentari m'ha fet pensar: A Alemanya no passa? O no es publicita?

      Elimina
    2. Mira que estic al dia del que passa en aquest país on visc i no, de dones mortes a mans de les seves parelles o ex, molt poques vegades n'he sentit alguna cosa. Desconec si els mitjans tenen instruccions de no parlar-ne o si és que realment no es donen pràcticament casos. Dels pocs que he escoltat, només en recordo un, fa cosa d'un any o any i mig: noia d'origen turc, a Berlín, que va ser assassinada pel seu propi germà. Un d'aquells espantosos "assassinats d'honor", que li diuen: la noia s'havia enamorat i estava sortint amb un noi alemany, no musulmà.

      En tot cas, no, res a veure amb la xacra de Catalunya i d'Espanya. Com a mínim, ja et dic, que es faci públic.

      Elimina
  6. Portem molts anys d'educació no sexista, de polítiques d'igualtat i lleis i demés. Molts anys de campanyes per totes bandes, publicitat, programes als barris i etc, etc. No sabem amb què ens hem topat, i no sabria dir si és una trista qüestió cultural, perquè en cas contrari voldria dir que hem topat amb la naturalesa humana.
    Ens porta a aquesta situació una visió tràgica de l'amor que encara perdura? La cultura de la possessió? O són els gelos eterns?
    La Regàs parlava de la dificultat per a ser dona en molts països encara, i vist així sembla que a la humanitat li costi tant fer quatre passes endavant...!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Entenc que és una trista qüestió cultural, perquè pensar que és la naturalesa humana ens duu al victimisme sense solució. És una qüestió cultural, però que porta molts segles impregnant la societat. La dona que passa de la propietat del pare al marit no fa pas tant que s'ha deixat de viure a les societats occidentals.
      La Júlia Costa, al seu blog, em deia que entre la gent jove està augmentant aquest masclisme, i això és dramàtic. Però vull entendre que la societat es mou amb moviements de pèndol, i estem en franca regressió en molts temes, espero que sigui per agafar embranzida per anar més endavant.

      Elimina
    2. Cal tenir una mica de confiança en l'espècie humana i tot això, perquè altrament, què faríem? Però això que explica la Júlia Costa és cert: el masclisme repunta de forma evident. Segons la Margaret Mead i d'altres antropòlegs i antropòlogues d'aquells temps, a les (poques) societats no patriarcals -no sabem si en queda cap, d'aquelles del pacífic) no hi havia determinats problemes com aquest, ni tampoc hi havia prostitució. Això fa pensar que en la naturalesa humana no hi ha cap mal, però llavors què ens passa? Perquè el model de societat que finalment ha guanyat la partida és potser el més agressiu?

      Elimina
  7. També espero que aquesta regressió sigui tot just un impàs en allò de sumar-ne vint, restar cinc, sumar-ne vint... Però no deixa de ser preocupant, i cal denunciar-ho per tal que no ens hi acostumem. No, no és normal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre és preocupant quan hi ha regressions, sí. La desgràcia és que aquests moviemtns de pèndol regressius de vegades són molt grans. Ja no goso obrir els diaris, de vegades és esfereïdor...

      Elimina
  8. Ser dona és un miracle! ... però no dimonitzem als homes perquè el problema és més complex.

    Bona nit Eulàlia.

    ResponElimina
  9. Per, crec que no estic demonitzant els homes, sinó una societat patriarcal, que això és tota una altra cosa. Perquè els homes també són víctimes d'aquesta societat, o no?

    ResponElimina
  10. Noies: us comprenc. Per tant, no dormo tan plàcidament quan veig que la vostra realitat no és encara la que caldria. I reconec que, com a home, no és tant difícil veure-ho, però sí oposar-s'hi decididament.

    ResponElimina
  11. Ha estat un gener lamentable :-(
    Ja ho dius, méseducació i menys telebasura... per desgràcia anem al revés: Més merda a la tele i menys cultura

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails