divendres, 1 de juny de 2012

El camí interior




El cotxe, indecís, els havia anat enfilant muntanya amunt, enmig de la boira. Les  primeres volves van relliscar pel parabrisa, arrossegades pel zum zum rítmic de la goma contra el vidre. La boira, cada cop més baixa, l'entelava un i un altre cop. Ni la calefacció a tot drap, ni el drap refregat repetidament milloraven la visibilitat de la carretera estreta. Els arbres s'alçaven a banda i banda, i enfosquien encara més aquell migdia de maig.

El lleu brunzit del cotxe es va aturar. En sortir-ne van apujar-se les caputxes sobre els cabells blancs i van cordar-se els anoraks fins el coll. Feia un fred gèlid. Massa gèlid. Fins i tot per un poble abandonat com aquell. Algunes cases amuntegaven pedres com qui amuntega records. Vigues mig podrides s'entreveien a través de les finestres sense vidres i les portes de mig arc. La vegetació, incansable, havia recuperat el que l'home li havia arrabassat anys enrere, i ara els arbres poblaven el menjador, la cuina, l'habitació on els amos havien fornicat. Ja feia massa temps que ningú reia o s'alimentava entre aquelles parets. Ni les pedres ja no ho recordaven.


Els dos vellets es van aferrar l'un a l'altra mentre esquivaven les pedres brillants, el fang traïdor. Volien evitar una mala caiguda, perquè ves a saber quan els haurien pogut treure d'allà, lluny de tot. Amb les retallades ja no quedava el recurs d'altres èpoques quan protecció civil enviava un helicòpter de rescat al més mínim incident.

El lloc els va semblar conegut. Vagament recordaven haver passejat pel mateix indret, en un dia gris com aquell, i s'havien agafat les mans fredes, per escalfar-se. I havien tingut por de perdre's.

- Un ocell. -La veu va trencar el silenci aparent. Extemporània.

Contemplant les parets de runa, les passes els van dur fins al raval del poble, on van trobar un camí que s'allunyava bosc endins, cobert de molsa, humit i ancestral. Van mirar-se'l, van mirar-se als ulls, i ja no van tenir por de les caigudes.


Ningú no els va veure entrar en aquell indret. Ningú no els va veure sortir-ne, tampoc.

El bosc els acull, els arrecera, els protegeix.

5 comentaris:

  1. M'ha quedat un deix entre tendre i trist. Com de renúncia satisfeta.
    Perdre's enllà.

    ResponElimina
  2. No pretenia ser un text trist, ni de renúncia. Potser és per la pluja. Però la pluja és vida. Tan necessària com el sol, o el vent. Més aviat volia ser un text on els protagonistes troben el seu refugi.
    Davant el panorama tan dur que ens presenten tenim dues opcions, una és la que tracto avui: buscar un recer, en l'amor, en la tendresa.
    L'altra és potser la que ens cal fer ara, que encara som joves: sortir i lluitar. Canviar coses. Tal com ho explico ara, les dues opcions semblen incompatibles, però no ho són, en realitat, perquè el recer pot ser mental, un espai on recollir-nos, on agafar forces per sortir al carrer.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Però en tot cas, el text diu el que diu, i és clar no puc negar el to melancòlic, això sí...

      Elimina
  3. bufff, no trist no és. És real, que potser és fins i tot més fotut.

    Ma mare és de muntanya. Sé de la sensació que descrius tan bé al principi: la boira, la muntanya, el cotxe. També la sensació del poble mig buit, tot i que el teu relat em porta més a Comala que no pas al meu poble, jaja. Però sí, entenc el que vols dir, l'aire fred inclòs.

    I finalment els dos padrins entrant en el bosc, el lloc sagrat per excelència. Una metàfora contundent.

    ResponElimina
  4. A grecia ja shan suicidat persones que no han pogut aguantar les retallades

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails