dimecres, 3 de juny de 2009

La llei d'avortament i els 16 anys




Resulta sorprenent que segons algunes enquestes entre el 60 i el 70 per cent de l'opinió pública -aquesta massa amorfa que aglutina i vehicula les opinions majoritàries- estigui en contra de l'avortament de les joves de 16 anys.

Aquí, els sectors reaccionaris i conservadors han fet a seva feina i han amagat algunes qüestions i destacat d'altres i han aconseguir fer combregar tothom amb rodes de molí. I sembla que se n'han sortit prou bé.

En alguns articles d'opinió que he llegit -lamento dir que n'he perdut la referència- s'esgrimia l'argument que la majoria d'edat està situada als 18 anys i que, de la mateixa manera que en cas que un menor de 16 anys cometés un delicte se li demanaria responsabilitat als pares, en lògica conseqüència era lògic que en el cas de l'avortament es demanés el consentiment patern.

Dit això sembla temptador - i és l'argument que ha captivat, crec, aquest 70%- pensar que si s'estableix la majoria als 18, s'estableixi per a "TOT".

Aquest argument conté una trampa, i em pregunto si és per desconeixement o bé malintencionadament que s'hagi amagat informació. Perquè passa que a aquesta majoria d'edat "per decidir" s'hi han posat excepcions. I qui ha posat aquestes excepcions són els governs conservadors, ves qui ho hauria de dir. Aquells qui les han posades ara les silencien descaradament per tal de manipular l'opinió pública i se'n surten. L'any 2002, sota govern del PP veia la llum la llei d'autonomia del pacient. Aquesta llei regula els drets dels pacients a ser informats dels seus diagnòstics així com també el dret a prendre les decisions corresponents. Aquesta llei, rellevant en el cas de l'avortament, planteja clarament l'excepció a la majoria d'edat, ja que estableix que els menors de 16 a 18 anys poden decidir què fan davant una intervenció quirúrgica.

Cito textualment - treta directament del BOE- el paràgraf de la llei on es planteja aquesta excepció:

LLEI 41/2002, de 14 de novembre, bàsica reguladora de l’autonomia del pacient i de drets i obligacions en matèria d’informació i documentació clínica.

Article 9. Límits del consentiment informat i consentiment per representació.

3. S’atorgarà el consentiment per representació en els supòsits següents:

(...)

c) Quan el pacient menor d’edat no siga capaç intel·lectualment ni emocionalment de comprendre l’abast de la intervenció. En este cas, el consentiment el donarà el representant legal del menor després d’haver escoltat la seua opinió si té dotze anys complits. Quan es tracte de menors no incapaços ni incapacitats, però emancipats o amb setze anys complits, no cal donar-ne el consentiment per representació. No obstant, en cas d’actuació de risc greu, segons el criteri del facultatiu, els pares seran informats i la seua opinió serà tinguda en compte per a la presa de la decisió corresponent.

4. La interrupció voluntària de l’embaràs, la pràctica d’assajos clínics i la pràctica de tècniques de reproducció humana assistida es regixen per allò que s’ha establit amb caràcter general sobre la majoria d’edat i per les disposicions especials d’aplicació.


He llegit a tort i a dret que les joves no són prou madures per decidir. I vet aquí que un dels arguments més esgrimits, aquesta falta de maduresa als 16 anys, cau per terra tot d'una. Una llei pepera ens diu que sí que són prou madures per decidir que fer amb el seu cos (llevat, és clar en el cas de l'avortament, quina casualitat).

Resulta paradoxal. Una jove de 16 anys és prou madura per enxufar-se silicona als pits o fer-se una liposucció i, en canvi, no ho és per decidir si ha de tenir o no un fill. Vaja, per a aquesta decisió ens cal el consentiment patern (dit de pas, quina expressió més masclista, herència d'una societat patriarcal i retrògrada).

Sento que tots hem estat enganyats. I ens ho hauríem de fer mirar, perquè les jovenetes amb pares autoritaris es veuran obligades a avortar en la clandestinitat en condicions dubtoses o bé hauran de passejar els cotxets i malmetre's la vida. Perquè per a l'església catòlica tan sols compta la vida del no-nat, i en canvi la vida real, l'existent, la de la noia que ha tingut una relliscada, aquesta vida, no compta per a res.

10 comentaris:

  1. És justament en aquest tema de l'avortament on afloren les idees més primitives de l'ésser humà, i on per tant també la hipocresia pot actutar-hi millor. Són temes que remeten a idees atàviques, fàcils de manipular.
    Suposo que en el fons hi ha una topada brutal amb la naturalesa, que només deixa embarassades les dones: en una societat tan profundament patriarcal i masclista, resulta intolerable que les dones puguin decidir sobre una cosa essencial. Per a superar això, se'ns vol fer empassar que el fetus no és una part del cos de la dona, sinó una altra entitat amb drets propis sobre els quals el mascle ja hi té poder regulador. En conclusió: no hem fet cap revolució moral ni sexual, o no l'hem acabada prou bé. Segueixen manant els terrors antics de la tribu, el vell xaman impotent, els tabús. La sexualitat segueix sent tabú i l'embaràs esdevé la prova del "delicte". I així anem entrant al XXI, amb tota aquesta feina per fer.

    ResponElimina
  2. Se m'acut poca cosa més que dir que tot plegat resulta repugnant, indecent, un monument a la hipocresia i un menyspreu absolut per les dones, i que, per variar, ens converteix en humanes de segona al no poder decidir nosaltres, unilateralment, sobre el nostre cos. I que no se m'atansi un alçacoll o una sotana que li cardo un jec d'hòsties de les no consagrades :(

    ResponElimina
  3. Doncs jo, respectuosament, discrepo de vosaltres. Puc estar condicionat (i espero que m'ho sapigueu disculpar) pel fet de tenir una filla que farà 16 anys i a la que no m'agradaria veure havent de decidir sola una qüestió com aquesta. No es tracta de "permís", sinó de no haver de prendre decisions que, al meu entendre són més importants del què de vegades la gent tendeix a pensar. Cal no frivolitzar l'avortament (no ho dic per vosaltres sinó per alguns comentaris que de vegades s'han d'aguantar), que no s'hauria de reduir a un mètode anticonceptiu.
    De totes maneres, assumit que les coses són com són i que segurament la llei tirarà endavant, jo el que demano és coherència als legisladors: que redueixin l'edat per a votar als 16 anys. Com dieu vosaltres no podem ser hipòcrites i considerar les persones de 16 anys vàlides per a decidir sobre el seu cos i en canvi no vàlides per a prendre decisions a altres nivells.

    ResponElimina
  4. Antoni, una cosa és que la teva filla no hagi de decidir sola, una de molt diferent és que no pugui decidir sola. Una cosa és l'educació, l'amor, la família i el respecte, l'altra és convertir-la en una delinqüent. Aquesta patuleia ens volen fer creure que les persones que som pro despenalització de l'avortament el que volem és que la gent avorti. Tinc dos fills i t'asseguro que no vull que ningú avorti, vull que hi hagi l'oportunitat de fer-ho sense que em fiquin a la presó. I, sobretot, no vull que cap capellà ni cap home decideixi per mi.

    ResponElimina
  5. Tot plegat és fumut, perquè plaer sexual i reproducció no haurien d'anar per la mateixa via, i en això la naturalesa va cagar-la.

    Els pares progressistes, si calgués, assistiríem les nostres filles en una situació delicada de per sí, però superable, en principi. El problema és que no tots els pares i mares la tenen, aquesta mentalitat.

    En qualsevol cas, del que es tracta és d'evitar que la noia, i la dona, perdin sempre. Un món més "sostenible" també passa per aquí.

    ResponElimina
  6. Clídice, jo no penso que no "pugui" decidir sola, però seria un il·lús si em pensés que la major part de les noies amb 16 anys que es quedin embarassades i es plantegin avortar aniran a explicar-ho als seus pares o mares tenint la possibilitat de fer-ho per lliure. No sé si en els tràmits parlamentaris s'hi introduiran matisos i entenc que és un tema molt complex, en què no tan sols hi ha la capacitat de decidir sinó també determinats dilemes ètics que des d'una òptica "progressista" per utilitzar un mot que sembla associat a determinats posicionaments, no ens acabem de plantejar, segurament per por d'entrar en conflicte amb les nostres pròpies consciències (segurament, com diu el cartell de l'autobus, Déu no existeix, però per bé o per mal, i en el sentit que cadascú li vulguem donar, la consciència sí).
    En tot cas estic d'acord que ni un capellà, ni un mul·là, ni cap home (i jo afegiria també cap dona, perquè darrerament només cal veure les primeres files que presenta un determinat partit de la dreta) ha de "prohibir" res. Només crec que es tracta d'una decisió que no es pot banalitzar (no és posar-se un piercing i sincerament crec que tampoc no és el mateix que fer-se cirurgia estètica)i que per tant s'hauria d'assegurar que s'hi arribi de forma prou reflexiva.

    ResponElimina
  7. Et sembla que no és el mateix que posar-se unes mamelles de plàstic? Evidentment la resposta dependrà d'una cosa tan senzilla com és la pròpia moral. Per a mi, avortar no és res més que treure'm del cos un grup de cèl·lules, ho fem cada més les dones de forma natural. Una altra cosa és que un percentatge molt alt de nenes que s'hi veuen abocades és per manca d'educació sexual i/o per altres motius. Aquí és on hi ha l'escàndol: que siguem tan fariseus de criminalitzar una qüestió tan intranscendent com aquesta i no criminalitzem com es tracta a les femelles de l'espècie en aquest món, que sempre resulti un càstig el fet de ser les reproductores. Ahir una altra morta, perquè algú es creu amb el dret de dir: "ets meva". Així no avancem.

    ResponElimina
  8. On està la diferència en quan a "maduresa" de l'afectada entre poder decidir si es fa una cirurgia estètica o un avortament?

    Jo no la veig.
    I si la veig és més aviat al contrari: Sincerament crec que davant un problema com aquest, una jove actuarà amb més maduresa davant una situació com l'avortament que no pas davant una intervenció estètica, la qual a la televisió, a la premsa, a tot arreu, es tendeix a banalitzar i per tant "sembla" que no és una intervenció quirúrgica... sinó tan sols "fer-se creixer els pits".

    Les intervencions són de caire diferent, però no la maduresa de l'afectada.

    ResponElimina
  9. És molt complicat. No ho seria si totes les joves poguéssin dialogar amb els pares sobre aquest tema i aquests escoltessin i respectessin l'opinió de les noies. El problema és que hi ha molts pares i mares que encara pensen que una noia de 16 anys ha de fer el que diguin ells.

    ResponElimina
  10. Hi ha una possible solució per a fer reflexionar els mascles legisladors: jo també penso que el fetus és una part del cos de la dona, amb els mateixos drets que la vessícula biliar.
    Podríem pensar, per tant, en l'extirpació dels testicles -ep! sempre amb consentiment patern- dels homes que en facin un ús indegut. Possiblement llavors s'aixecarien veus clamant al cel sobre el dret intocable sobre el propi cos i bla bla bla. Veuríem què en diria el Vaticà, o l'Opus.

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails