dimarts, 9 de juny de 2009

Valoració postelectoral



No parlis, no facis, no votis.
Sobretot, no pensis.
No llegeixis.
Mira programes nocius a la televisió.
Atonta't.
Queda't embadalit mirant l'escombreria.
Hi abocaré la merda. I t'hi enganxaràs.
I jo, senyor -o senyora- de dretes feixista
reciclat en demòcrata, t'abocaré missatges absurds.
I tu, te'ls creuràs.
I tu, inútil excepte per servir-me als meus interessos,
t'ho empassaràs tot i faràs allò que jo digui.

Guanyaré milions, i eleccions, a costa teva.

5 comentaris:

  1. Em sembla molt bé que facis la valoració en forma de poema, perquè sona millor així. La veritat és que la cosa no pinta gens bé. Veure el triomf de l'estupidesa és semblant a rebre un cop de puny a l'estómac.
    Perquè no ha guanyat el centre-dreta, com diu la premsa: ha guanyat l'extrema dreta i prou, sense matisos.
    És cert que són unes eleccions estranyes i poc extrapolables. Ha votat un escàs 40%, i això inhabilita determinades lectures. De tota manera és un símptoma. De què no anem gens bé. Han guanyat els feixistes pocavergonyes d'aquí i d'allà, la majoria d'ells revestits de nacionalisme.
    Crec que ens hem d'espavilar. Caldria reformular bé el pensament d'esquerres i plural o ens la fotrem.
    També caldria explicar quatre coses a la premsa però potser no cal: fins i tot Vilaweb fa una anàlisi surrealista a través del seu mentor, el senyor Partal.
    Perquè la situació és difícil i perillosa, i a veure si ara que els EEUU s'han assenyat serà Europa la qui perdi el nord i lliuri el poder a mans de les corporacions i els interessos més repugnants.
    Confio en què sigui una flor (pútrida) que no fa estiu, i confio en què no es puguin extreure pronóstics nacionals o estatals.
    Tan sols em queda el consol de veure que a Catalunya encara guanya el tripartit.

    ResponElimina
  2. No vale conformarse, aunque hay que respetar, acatar, como en la Justicia, los resultados del pueblo soberano. Otra cosa son los mecanismo por los cuales el pueblo llega a decidir esas mayorías. Me preocupa y me dá miedo, me recuerda que a veces, en otros tiempos, sólo determinados ciudadanos estaban "autorizados" para ejercer derechos sobre la "decisión". Me retrotrae a T. S. Elliot en sus Notas para la definición de la Cultura, en el sentido de que no todo puede estar al acceso de todos, porque todos no tienen la capacidad de entenderlo. Pero, esta es la "democracia" que tenemos. Si me tenso, me miro al espejo y me asaltan dudas que me convierten en un fascista, procuraré relajarme, reirme de estos resultados, y pensar que algún día se impondrá un sentido común más cercano y más humano. Tal vez no sea tan importante, entonces Europa, o esta rara globalización de beneficios, y haciendo una política más cercana, sea, en realidad, más global.

    ResponElimina
  3. El problema no són els mecanismes pels quals el poble vota (una persona, un vot). El problema rau en la fase anterior. El problema deu ser en les coses permeses per les campanyes publicitàries però en darrer terme en l'educació de la gent. És obvi que hi ha un gravíssim problema en l'educació: el decret de competències bàsiques diu moltes coses, però algunes (de forma sintetitzada) són:
    -crear i desenvolupar un esperit crític
    -despertar la capacitat d'analitzar la realitat
    Potser són objectius formulats des d'un plantejament utòpic, però representa que som milers de mestres els qui ho apliquem.
    Els resultats electorals vondrien a dir que hem fracassat els mestres. O que han triomfat les campanyes publicitàries de signe més primari, cosa que ens porta a una inesperada batalla entre publicistes i educadors -batalla que els educadors tenim perduda, sens dubte.
    Si tot acaba en una guerra entre interessos mercantilistes i pedagogia, podem plegar. Perquè de moment semblaria que els missatges guanyen com més primitius són.
    Llavors, potser caldria que a les escoles ens deixem de tanta pedagogia i retornem als mètodes antics: al nen o la nena que manifesti idees fatxes, nacionalistes o capitalistes, se li dóna un cop de regle als dits i llestos.
    El problema és que l'educació creu en sí mateixa, i en la seva capacitat transformadora: sense cops, podem arribar a millorar la societat.
    A vegades penso que ens cal esperar una mica, que les generaciosn avancin (eufemisme per: que algunes se'n vagin).
    A vegades penso, trist, que no hi ha res a fer: que el component granític de la ment humana no té solució. A vegades penso que el granit, si el piques una mica, es reduex en benefici de tot allò que no es granític.

    També penso que aquestes són unes eleccions rares, en les quals han anat a votar, majoritàriament, aquells qui sortien de missa.

    De tota manera, si d'aquí a poc ens cau al damunt la jornada de 65 hores, no penso fer cap vaga: no era això el que vau votar?

    ResponElimina
  4. El sentit d'aquest poema connecta amb el que he escrit -més prosaicament- en el meu últim post. Tot és opinable, però em sembla que fas una bona interpretació del que ha passat. Ara, que tothom sàpiga assumir les conseqüències de la decisió d'haver anat a votar, o no.

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails