Exotisme?

Cada any, i ja en fa disset, en arribar l’estiu i començar a bronzejar-me, m'afecta una al·lèrgia peculiar a la pell.

Aquell any, aquells dies en què les olimpíades van ocupar Barcelona, jo vaig fugir d’aquella ciutat i vaig travessar la Mediterrània per fer turisme a una illa tunisenca plena de palmeres. Al segon dia una granissada m’omplia tot el coll fins arribar al pit. La metgessa tunisenca que em va atendre va dictaminar ràpidament que el mal no era res més que una al·lèrgia al pol·len de les palmeres combinat amb el sol i una pell encara massa poc bruna, massa blanca. Recordo que em vaig passar la resta dels dies endormiscada pels efectes de l’antihistamínic receptat.

Cada any, com si d'un ritual es tractés, la pell s'ompla de cuïssor i granissada. Cada any penso que no passarà. Aquest any vaig tenir l’esperança que la protecció solar me n’alliberés, però tampoc... és inútil.

M’abelleix tenir, que no gaudir, una al·lèrgia diguem-ne exòtica. En sóc condescendent. Posats a tenir un mal tan poc original com és actualment una al·lèrgia, com a mínim que no sigui una qualsevol. Que sigui una que et faci distingit i exòtic. Sóc al·lèrgica al pol·len de les palmeres... sona distingit, amb pedigrí.

Sé del cert que tot plegat és un miratge. Una falsedat. Una bestiesa com una altra, perquè d’exòtic ni de distingit no en té res, llevat del to en què ho explico. La realitat és la que és: les picors són les mateixes que si el mal el provoqués un vulgar àcar o un pol·len qualsevol.

Postals d'Estiu (1): Estartit

Els dies llangueixen indolents sota l'escalfor estiuenca.
No fer res. Gairebé res.
Les migdiades regeneren.

Al vespre, mengem gelats.

El sol escalfa i l'aigua refresca.
Platja. Sorra. Aigua.
Cossos seminus.
Busco algun que se t’assembli.
Cap no és prou bo.

Dins la maleta

Poso les coses habituals,
dins la maleta,
aquelles que s’hi esperen trobar:
El raspall de dents i la roba de recanvi.
Unes sabates.

També altres coses que no s’hi esperen:
un poc de la teva mirada,
o la tendresa extrema.
Potser el so de la teva veu.
El tacte dels teus dits.
Alguna de les nostres idees.

I tot allò que sentim.



Agrair la foto a Xava du [photographer padawan]

15.000 (quinze mil!)

En realitat potser són 14.932. O potser són 15.029. Ves a saber. En realitat poc importa filar tan prim.

Aquesta xifra rodona expressa, en termes aproximats, els quilòmetres que els meus pares han fet, per carretera, en gairebé dos mesos.

El 24 de maig es van enfilar dalt de la seva autocaravana i amb una colla d'amics més o menys septagenaris (16 autocaravanes) van agafar carretera i manta: França, Republica Txeca, República eslovaca i anar fent fins arribar a Rússia, objectiu principal, però no necessàriament el més valorat de tot el trajecte.

En sortir del país, per Sant Petersburg, camí de Tallin, 3 de la colla van decidir -tot i que ja estava més o menys previst- pujar enlaire, ja que estaven a mig camí i anar a veure el sol de mitjanit al Noordcap. I després anar fent: baixar per Noruega, Suècia, Dinamarca, Alemanya... de retorn a casa.

No sé si som conscients de les distàncies: entre el cap Nord i Dinamarca hi ha una distància més o menys equivalent a Dinamarca-Madrid. No ho sembla. Els mapes enganyen.

15.000. Bonica xifra rodona per il·lustrar una aventura.

Dimecres van arribar. Les peripècies són moltes i variades: una avaria fantasma, posar benzina enlloc de gasoil, més de 14 hores per travessar la frontera de Rússia, la gent amable que els acompanyava pel famós metro de Moscou, un robatori... I les que encara no han tingut ocasió d'explicar.

Voldria poder viure jo alguna cosa semblant, no ja la seva edat, sinó potser fins i tot ara mateix. Ja ho veurem.

Parèntesi vacacional

D'aquí uns dies marxaré. Em preparo mentalment. Agafaré les bosses, les tovalloles, els banyadors. Roba ben fresca. Samarretes. Pantalons curts. Vestits lleugers. Potser alguna jaqueta. Les ulleres de sol. Llibres per llegir: mmmm... agafo l'assaig que estic llegint? O potser que el planti i agafi una novel·la? en anglès? en català? Pasta de dents i xampú. Crema solar de protecció màxima. Crema hidratant. Pales, cubells i rasclets. Alguns calerons. Les targetes de crèdit. El passaport no, no em cal, encara. No sóc de fer llistes i, segur que em descuidaré alguna cosa. Sempre em passa, fins i tot quan en un exercici forçat escric en un paper allò que m'haig d'endur, resulta que em deixo d'escriure alguna cosa i me l'oblido igualment.

Potser que quan faci les bosses em llegeixi aquest post, a tall de recordatori.

Tancaré la porta i marxaré. El cotxe carregat i un lleu sentiment d'abandó. De forma similar a com en Lluís es pregunta si els seus llibres s'agraden o s'esbatussen, jo em pregunto què faran les meves coses, a casa meva, mentre jo no hi sigui. Sempre ens queda el dubte de si romanen quietes o bé fan una festa, celebrant que la mestressa fot el camp.

Tornaré i no sé si les coses seran ben bé com quan he marxat. Després de vacances, després de ser uns dies fora, quan torno tot no és ben bé com abans. Alguna cosa canvia. La casa és la mateixa i alhora no ho és. Com si en la meva absència cobrés vida i es resistís a tornar a ser com abans al meu retorn. Les coses són iguals i alhora són diferents.

Què ha canviat? Son les coses qui han pres vida pròpia?
O potser som nosaltres aquells qui, pel sol fet de no ser a casa, canviem i en tornar ja no som ben bé els mateixos?
O totes dues coses alhora?


Agrair la foto a Jorge Miente

L'Institut de la Mediterrània, Baltasar Porcel i els seus successors.

Aquest post és una resposta al que Dídac López ha dedicat a l'IEMed al seu blog. Així que us recomano que llegiu primer el seu post

Abans que res, haig de dir que, tal i com vaig esmentar quan vaig parlar de Baltasar Porcel, conec l'Institut de la Mediterrània i la seva evolució de primera mà. No en va vaig treballar en aquella casa una bona colla d'anys. Així que les meves opinions estan mediatitzades per l'experiència viscuda a la pròpia carn. Vagi per davant el meu advertiment: no puc ser objectiva.

L'Institut en qüestió ha tingut 3 denominacions al llarg de la seva història:
La primera, des del 1989 fins el 1995 (anys de l'inici del "procés de Barcelona"): Institut Català d'Estudis Mediterranis. Aquesta denominació era farragosa i no hi havia cap polític que la pronunciés correctament. Recordo moments estelars del president Jordi Pujol fent tota mena de combinacions possibles: institut d'estudis de la mediterrània, institut dels estudis mediterranis català, etc. Ben poques vegades li va dir el nom correctament.

La segona denominació va del 1995 fins el 2002, va acabar d'adobar la complicació del nom: Institut Català de la Mediterrània d'Estudis i Cooperació. Em reservo l'anècdota completa que gira a l'entorn d'aquest canvi de denominació però val a dir que té a veure amb una pataleta pel fet que un institut d'aquesta mena es dediqués tan sols a fer "estudis".

La tercera, l'any en què l'institut va deixar de ser organisme autònom per convertir-se en "consorci" participat per la Generalitat, l'Ajuntament de Barcelona i el Ministeri d'afers estrangers (llavors en mans peperes). Abandonà definitivament el concepte "català" per abraçar l'europeisme: Institut Europeu de la Mediterrània. Val a dir que un ball en les sigles i el nou logotip van aconseguir que es fes conèixer per IEMed, a partir de llavors.

Porcel va crear l'institut per la seva vocació mediterrània, però també per garantir el plat a taula. No cobrava nòmina de l'institut, ho feia com a assessor en temes mediterranis, directament de Presidència. La directora d'estudis -que sí cobrava nòmina- era la seva dona, Maria-Àngels Roque, qui lluitava per fer-se un lloc propi, però no podia desfer-se de l'ombra del seu marit. Que cadascú pensi el que vulgui, jo tinc la meva opinió al respecte, sobre ella, sobre ell i sobre la relació entre tots dos en aquella època, però me la reservo per mi. L'Institut Català de la mediterrània va fer, no ho nego, coses interessants, però mai es va poder desfer de la càrrega de "xiringuito" que el fet que treballessin junts marit i muller, impregnava.

Penso que l'ICM es centrava en una visió antropològica del mediterrani "nordoccidental", sobretot per la formació de la seva directora d'estudis. Tot i que normalment deien que les coses les feien des d'una òptica multidisciplinar, penso que les coses fetes a aquella època coixejaven cap a una banda, com les que fan ara coixegen cap a una altra.

El Premi Internacional Catalunya no va ser mai una cosa "mediterrània". De fet, era una cosa estranya, com un bolet enmig de la resta d'activitats de l'institut. S'aprofitava l'existència d'un consell assessor internacional per fer-lo servir de jurat del Premi i quan Duran i Lleida va voler l'institut "per a ell", Porcel va negociar emportar-se el Premi amb ell a Presidència, cosa que va fer fins que el tripartit va pujar al govern. Duran i Porcel eren incompatibles: 2 galls en un galliner.

Amb Duran de president, la direcció va recaure en Andreu Claret i va ser sota el seu "mandat" que la cosa va esdevenir consorci, i van ser ells qui van començar a emprar la paraula Think thank. La direcció actual, amb el diplomàtic Senen Florensa al capdavant, l'ha convertit en un òrgan al servei dels interessos del ministeri d'exteriors.

Crec que pensen -com sempre han pensat en les diverses etapes- que són una mena d'ambaixada mediterrània, que són el centre del món mediterrani. Que són qui sap què. No crec que avui en dia formi part de cap llista de think thanks mundial.
L'IEMed és en realitat una puça, una petita institució que gestiona aproximadament uns 4 milions d'euros i que és de dubtosa utilitat. Segurament serien millor emprats en altres coses, en polítiques socials. Però penso que mai cap govern desmunta un "xiringuito". El reorienta, el justifica, el fusiona, però mai l'elimina. Per això hi ha encara tantes institucions que segueixen encara en peu.

Dues notícies, una efemèride, una sola realitat.

Aquests dies ens arriba de terres llunyanes una notícia terrible i esfereïdora. A la Xina, a la regió que porta el nom de Xinjiang, una multitud desaforada armada amb pals, pales, i tota mena d’estris, s’enfronten als membres comunitat que segueix una religió diferent. Moren més de 180 persones de tots dos grups socials, els hans i i els uigurs (musulmans). Sento a la ràdio les declaracions d’una dona han que viu a Espanya on afirma que “cal matar els uigurs, a tots” i exposa una raó determinant: no saben llegir, no saben escriure, no saben res. Vet aquí una raó de pes per eliminar l’altre.

L’onze de juliol d’ara fa 14 anys l’exèrcit serbi va matar 8372 musulmans a Srebrenica. Ara, cada any enterren els morts que han pogut identificar en forma de memorial, per tal que no s’oblidi aquell fet.

De més a prop, a Sitges, ens arriba la notícia d'una baralla de borratxos que arriba a mal port i la violència dóna com a resultat la mort d’un noi de 20 anys. Els seus amics es rebel·len i es manifesten amb eslògans xenòfobs i fins i tot pintades pro nazis.

3 fets que no estan relacionats. 3 fets separats en el temps i l’espai.

En podríem afegir d'altres: Utus i Tutzis al Congo, per exemple. Palestins i israelians. Podeu augmentar la llista. Des de llocs llunyans a llocs més propers. Fent cercles cada cop més estrets. Vila de Dalt que no es pot veure amb Vila de Baix. Fins i tot potser arribareu a afegir aquell veí que tant us fa la guitza vs. vosaltres mateixos.

Racisme i violència. No tolerar l’altre, voler-lo eliminar. Destruir-lo. Per què? Per por?

No ho puc entendre. Mai no ho he entès. No sé què ho fa que una persona normal, de cop sofreixi transformacions brutals i vulgui matar una altra persona simplement per ser "diferent". No sé què ho fa que ens fixem sempre en allò que ens separa enlloc que allò que ens fa iguals.

Aquesta reflexió em remet a Luigi Luca Cavalli-Sforza i a un llibre que vam editar a l’Institut Català de la Mediterrània allà als 90. Es titulava Qui som? Història de la diversitat humana . Allà, el científic -i el seu fill, el qual n'era coautor-, a través de l’anàlisi del genoma humà descrivia amb científica claredat que les diferències entre nosaltres no existeixen. Que el concepte “raça” no existeix, que les persones som increïblement iguals entre nosaltres. Que allò que ens separa és ínfim en relació a allò que ens uneix.

Som una espècie estranya, capaç de fer coses meravelloses i coses atroces i abominables. Som capaços d’enlairar-nos i volar pel cel. I també som capaços de carregar-nos el planeta. Som capaços de mobilitzar-nos immediatament quan hi ha una catàstrofe a qualsevol lloc del planeta, i som capaços de carregar-nos un veí simplement perquè no té el nostre color de pell, o perquè creu en un déu diferent.

Som capaços d’allò que brilla i allò que enfosqueix.

No sé què caldria fer. Però l’única cosa que se m’acudeix és fomentar el diàleg i el respecte. Vivim una societat que abona la violència com a forma d’espectacle. Potser el que cal és instaurar una cultura de pau. .

Som encara molt lluny.

Le premier jour du reste de ta vie

La família vista a través de 5 dies, aquells dies que marquen un abans i un després, que marquen diferència. Cada dia dedicat a un dels personatges, en ordre aparentment aleatori, però cronològic. Encara hi ha coses a dir, de la família?. A mi m'ha semblat que sí, que Rémi Bezançon té coses a dir de les complexes relacions que ens lliguen als nostres.

Uns quants moments poètics em ballen a la retina. No sé si explicar-los, perquè fer-ho desvirua allò que transmeten. La noia que mira la nena, que es mira a sí mateixa. La mare que respira l'aire d'un coixí inflable. No crec que hagi d'explicar res més.

O potser sí. La banda sonora és molt bona.

Em començo a preguntar si tinc debilitat per les pel·lícules franceses.

Caritas in veritate

Llegeixo la notícia a El País, La Vanguardia i El Periódico. I em quedo més blanca que un paper, un d'aquells papers tan poc ecologistes, un d'aquells papers blanquejats amb clor acabats de sortir de fàbrica.

Cada cop que el papa obre la boca, o escriu unes quantes paginetes, o pronuncia una homilia... cada cop, no puc sortir del meu astorament. No ho puc evitar. Em segueix sorprenent la immensa hipocresia de la cúria i el seu capitost. Beneit XVI si no fos perquè em sembla tan pervers. La capacitat de fagocitar els discursos i integrar-los com si fos allò que l'església hagués promulgat "des de sempre" no deixa de sorprendre'm.

Per començar, el vaticà deu estar en crisi, pel que sembla. Es veu que l'encíclica ha trigat més del que voldria -mesos de retard!- en fer-se pública per la manca de traductors al llatí. No deixa de ser curiós que tenint tants treballadors al seu càrrec, i tots havent fet llatí al seminari, no els sigui possible traduir 137 pàgines en dies. Un exemple de bona gestió, diria jo. Molt eficient.

No seré jo qui lloï el funcionament de l'ONU, però dir que necessita simplificar la seva burocràcia no és una novetat, precisament. L'ONU no s'ha caracteritzat per la simplificació en termes burocràtics, però el fet que qui alci la veu sigui justament el papa, des d'una organització tan burocratitzada com és l'església no deixa de ser paradoxal. El Vaticà deu ser un exemple de democràcia directa no burocràtica a ulls del papa.

Però això és el de menys.

Perquè tot el que segueix és hipocresia pura. Fagocitació de les idees d'esquerres que l'església ha trepitjat durant anys. En aquesta encíclica el Ratzinger lloa la Il·lustració, els valors de la qual segueixen vigents. Si em punxen no em treuen sang. La Il·lustració!!! Encara resultarà que la desamortització va ser idea de l'església. Que la separació de poders ja l'havia predicat déu nostrosenyor a través de la inquisició. Que la laïcitat i el centrar la religió en l'àmbit exclusivament privat ha estat sempre defensat pel Vaticà. Suposo que volen ser també els inventors dels drets humans. Afirma en la encíclica que l'església no vol ni ha d'intervenir en els estats... però: fa altra cosa que no sigui política?

A qui vol enganyar?
El papa, d'esquerres? Talment com si s'hagués convertit. Encara ens sortirà anarquista...

Afortunadament però, al final de l'article de El País tot torna al seu lloc. La culpa de tot plegat, de les injustícies, de la manca de transparència, dels desequilibris socials és l'ateisme.
Cita l'article que el papa diu:

"La cerrazón ideológica a Dios y el indiferentismo ateo, que olvida al Creador y corre el peligro de olvidar también los valores humanos, se presentan hoy como uno de los mayores obstáculos para el desarrollo".

I tampoc no pot evitar caure de nou en la seva creuada contra l'avortament.

Afortunadament, sí, tot torna al seu lloc.

LOL, una mirada al món adolescent

S'agraeix una pel·lícula del món adolescent -en clau de comèdia- que fugi de la parida americana supèrflua i banal. Que fugi del món Disney i les seves superestrelles: les Hannes Montanes, els Highs Schools Musicals, els Camps Rocks dels Jonas Brothers...

S'agraeix una mirada fresca al món adolescent actual amb una certa dosi de realitat. Fugint de la superficialitat que sovint ens ve des de Hollywood.

És una pel·lícula europea, francesa: LOL, laughing out loud. Dirigida per Lisa Azuelos i protagonitzada per Sophie Marceau (amb qui m'he sentit força identificada), i els adolescents Christa Theret i Jérémy Kapone entre d'altres.

Mostra les vivències durant un curs d'un grup d'adolescents i les seves famílies.
Hi ha temes que es tracten amb certa condescendència, no cal oblidar que ens trobem davant d'una comèdia. Amb tocs agredolços. I vista des del punt de vista d'una mare relativament progressista i oberta de ment. Altres pares en papers secundaris són molt més estrets de mires.

Resulta interessant la relació entre la mare i la filla, que en altres pel·lícules que tracten el món adolescent resten a segon pla, gairebé inexistents, com si les relacions paternofilials ja no tinguessin importància en l'adolescència. I la tenen. M'han agradat detalls com els SMS que Lola envia a la seva mare per demanar una estona de "mimitus", que la lliga encara a l'etapa infantil en aquest anar endavant i enrere que sovint omple aquesta etapa.

En aquest aspecte, m'ha agradat el paral·lelisme que crea entre el món adult i el món adolescent. Perquè m'hi sento identificada, perquè en fer-me gran, en arribar a la quarantena descobreixo que no som tan diferents de llavors. Que sentim les coses de forma similar. I és un detall de la pel·lícula que s'agraeix. Sovint ens entestem a fer veure que el món dels adults és molt diferent del món que vivim mentre ens fem adults. I no és així. En realitat canviem molt poc. Canvien les formes. La base, l'important resta el mateix. Seguim essent molt semblants entre aquells que érem abans dels 20 anys i el que som ara, amb quaranta.

A destacar, també, el tractament que li donen a la música. I, també, el fet que surti del circuit típic de les pel·lícules "europees" i hagi ocupat altres cercles més amplis, més accesibles a altres públics. D'altra banda, el paper de les dones és més important que els dels homes, cosa també a agrair.

Cerca de Herat

Que vida esta. Hoy he visto morir, y he visto nacer.
Y aún quedan muchas horas para que se ponga el sol.
¿Mato o sano?, y... ¿libro tanto como libero?
Volveremos a base rozando las rocas, pegados al suelo
de un collado a más de 4000,
si estrellamos el Cougar seremos comida para su sol, su sal y su airado dios.
Todo es tierra. El cielo: de tierra, su sol: tierra, barbas y gorros: tierra.
Buda los odia por volarle su maniquí, ahora no tiene donde verse togado.
Yo, los curo y me curo de ellos, me como su cordero y les presto, escondido, mi vino.
Volveré para volver. Cerca de Herat.
A veces quiero pensar que es allí donde sigues, de donde nunca has vuelto. Su lengua, su tierra, a veces otras cosas, esas cosas.
Perra vida, non alcoholic party? pero esto es...así?

Una mica entrada la nit

Una mica entrada la nit, aquesta nit d'estiu primerenc que deixa entrar la fresca per la finestra després de la canícula sufocant dels migdies, seus davant l'ordinador. Llegeixes articles. En comentes alguns. D'altres no.

La pantalleta brilla.

En la nit calorosa de l'estiu tens converses virtuals. D'aquelles que escalfen el cor. La pantalla brilla i el cor brilla amb ella.

"Com més et conec més t'estimo."

Sembla una frase banal. Potser massa sensible i tot, vista ara. Massa sentimental, potser.

Però et brilla a la pantalla i et brilla al cor. I l'únic que diu aquest cor és que vols seguir coneixent l'altre. Que vols que l'altre et conegui. Que les nits llangueixin emplenant-te dels pensaments de l'altre. Compartint idees i sentiments. Compartint desitjos. Compartint converses. Que els dies passin i l'altre segueixi allà, coneixent-te més i millor, per tal que com més et conegui, més t'estimi. Coneixent-lo més i millor per tal que com més el coneguis, més l'estimis.

L'amor és així de senzill. I alhora així de complicat. Voler la presència de l'altre per poder-lo conèixer, per enregistrar dins la ment cada plec de la seva pell, cada nou pensament. Gaudir de la conversa: "m'agrada parlar amb tu". Descobrir-hi una nova arruga. Registrar el contorn dels llavis a la ment, no per recordar-los, sinó per poder besar-los un i un altre cop.

Trobar la fórmula de l'alquimista, per poder fer compatibles dos mons.

Ha mort déu Baltasar Porcel

Per la Maria-Àngels, un record.

La foto que il·lustra aquest post va ser presa cap allà els anys 90 mentre vaig treballar amb ell. Més que ser el director o el President o el Conseller de l'institut que Jordi Pujol li va deixar crear, va ser un rei que manegava la seva república -la contradicció és intencionada-. El recordo pujant les escales amb les ulleres de sol, després d'haver aparcat el seu porche al garatge. Sempre distant.

Disfrutava del seu paper d'enfant terrible. I vivia el personatge que havia creat amb plena consciència.

Porcel semblava talment que cregués que era Déu. Un Déu totpoderós que et mirava des del seu despatx fent palès el teu empetetiment. Fent-te sentir que ell era tot i tu no-res. I ves per on acabo de sentir la notícia de la seva mort a la ràdio. Algú ja m'ho havia dit, que estava de nou molt malalt. Avui em deien que en tenia per dies. Han estat hores. Finalment no ho ha estat, Déu. I si ho era, i ell bé s'ho creia, doncs haurem de dir que Nietzsche es va equivocar: Déu no va morir llavors sinó avui 1 de juliol de 2009.

Porcel era un personatge excessiu que despertava per igual admiració i rebuig.

A mi la meva relació laboral amb ell va provocar-me que em costés llegir alguna novel·la seva. No sé ben bé perquè, no podia separar les dues coses, l'escriptor de la persona. I no va ser fins fa uns mesos que vaig llegir la que diuen és la seva millor novel·la, Cavalls cap a la fosca. Després d'alguns entrebancs que vaig explicar al post vaig superar la prova. No puc negar que és un bon escriptor. Tot i que no em sento temptada de llegir-li molt més, especialment pel que fa als darrers títols.

Escric en calent, tot just d'assabentar-me de la notícia. I tot i que no puc dir que sigui una sorpresa, no puc evitar que em sàpiga greu.