dissabte, 20 de febrer de 2010

25, en fa, nostàlgia de 128



Un comentari de passada d'en Lluís al seu post d'El rei del guinardó m'ha creat instantàniament l'efecte de màquina del temps. Com sol passar, aquest tipus de viatges els fem cap al passat, endinsant-nos als pous de la memòria. El viatge cap al futur encara no s'ha produit, exceptuant aquells que es publiquen en assajos sobre prospectiva tant poc fiables com l'esoterisme i la divagació. O la literatura, és clar.

Així, vestida tan sols amb records, me n'he anat de pet cap al juliol de 1985. Havia acabat el meu primer any de carrera i estava ben tipa d'escriure els treballs a màquina, tipa del tippex i de repetir fulls i més fulls quan m'equivocava. Ni sé com, a casa el meu pare, tecnològic de mena, va deixar caure que potser necessitàvem un estri una mica més avançat que una calculadora o la màquina d'escriure; i que duia un nom ben cartesià: ordinador.
Sense saber-ne ni un borrall ens vam llençar a la recerca.

Primer ens vam dir de comprar un Commodore 64, de moda aquells dies. Però algú, imagino que algun comercial de la botiga ens va dir que allò no era ben bé un ordinador, sinó una mena de joguina per friquis programadors de basic-imagino que en aquell moment no deuria utilitzar la paraula friquis-. Descartat, doncs. En el nostre itinerari de recerca vam anar a petar a una botiga al Passeig de Gràcia -que crec que curiosament encara hi és- i allà ens van obrir un nou món: vet aquí el PC, això sí que és un ordinador. Pantalleta negra amb lletres fosforescents verdes que parpellejaven. Aquí sí, aquí no cal programar, aquí tens un wordperfect que et permet escriure allò que vulguis...

Recordo haver perdut moltes tardes recorrent moltes botigues, ens anàvem alliçonant d'aquest món nou dels ordinadors personals. I un dia, com per art d'atzar, vam entrar a una botiga on lluïa un poma multicolor al logotip.

I el món va canviar.

Pantalla petita, en color blanc en lloc de verd. Fons blanc i lletres negres, per ser més exactes. I una cosa nova, un ratolí que et permetia interactuar mitjançant una colla de menús i finestres.

Era un somni. Vam quedar bocabadats. El preu també ens va bocabadar: set-centes mil pessetones de les de llavors. Ens vam quedar sense vacances, però no ens hi vam poder resistir.

Va ser una història d'amor instantània i que va durar uns quants anys...

14 comentaris:

  1. La nostra relació amb els vells ordinadors sembla prehistòrica. Sí que té ingredients d'uan història d'amor, d'amor a primera vista. He sabut que ara hi ha gent que guarda el Mac 128 com a objecte decoratiu.

    ResponElimina
  2. Recordo que a la feina, on tot anava amb IBM, teníem un Mac en un racó, gairebé una joguina perquè ens entretinguéssim com qui s'atura a prendre un cafè. Quins temps heroics, tot i treballar al departament d'informàtica no hi havia pantalles per a tothom i ens havíem d'anar turnant. La idea del PC encara estava per fer-se universal.

    ResponElimina
  3. no he tastat mai un MAC. Amb el parello, ara farà 26 anys, hi venia un Sinclair ZX81, el "pare" del Commodore. També venien uns quants manuals en Basic i, fins i tot, fitxes perforades ;) Sempre em dic que, algun dia em miraré un MAC, però no sé si serà una traïció :D

    ResponElimina
  4. Clidice: quan et miris un MAc et semblarà que veus la faç de Déu. T'ho diu un ateu.

    ResponElimina
  5. Jo vaig començar amb un 34 d'IBM l'any 70, anava encara amb tarjas perforades (era a la feina) i el orimer PC en canvi no el vaig tenir fins fa cinc anys.

    ResponElimina
  6. Francesc: és al·lucinant tot allò que hem avançat. No obstant, jo ara rebo publicitat dels laboratoris Pfizer: Viagra. Cada dia. Què coi fem? Jo els vull foyre una demanda que t'hi cagues. Ens associem?

    ResponElimina
  7. L'evolució dels aparells aquests és al·lucinant. A la feina tenia un PC Olivetti força penós, i a casa un d'aquests Macs. Jo treballava al Departament de Cultura (?): poso l'interrogant perquè érem en temps anticulturals, governaven els fatxes de Ciu. Un pallús de Ciu em va gosar dir que no controlava prou bé la informàtica: una negreta no apareixia com a negreta, era un codi no visible. El pobre imbècil no tenia cap idea de què parlava, com és habitual. L'imbècil esmentat encara es postula ara, i si mai els nostres il·lustres burgesets tornen al poder, aquell petit estúpid podria ser conseller. Un càrrec escaient. Aquesta és la nostra desgràcia com a catalanets. Què tal si ens empadronem a Fraga?

    ResponElimina
  8. "Una mena de joguina per friquis programadors"? I amb quina cara dic jo que el meu primer ordinador va ser un Commodore 64? Ah, espera: jo era un friqui programador. Tot quadra.

    ResponElimina
  9. Ja érem uns frikis a l'època pre-friki?

    ResponElimina
  10. Quan vaig veure les nits senceres de brega amb els Sinclairs, els Comodores o els Amiga (i amb els K-7's) que es passaven els amics, vaig dir-me: Saps què? Espera't...
    Una dècada més tard un 486 de segona mà i aviat el primer Pentium.
    La sensació d'abisme entre passat i present que els ordinadors ens evoquen afecta tots els camps. Un que conec i on el trasbals és total és el de la composició tipogràfica, on el Letraset sembla ja un procediment del paleolític.

    ResponElimina
  11. L'altre dia la pròpia E.em parlava de la tipografia Garamond. Hores més tard em vaig adonar que la Garamond era del Mac. Quin genial embolic!

    ResponElimina
  12. No fotis, Lluís, que la Garamond la tenim des del segle XVI!

    ResponElimina
  13. Sembla que ningú no parla de l'Amstrad. Jo en tenia un, com crec que molts "plumífers" als anys 80. Us en recordeu?

    ResponElimina
  14. Ei Joan! després del Sinclair ZX81 vaig tenir l'Amstrad :), després un 486 i finalment pèntiums a dojo! :P

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails