El vidre és un material sorprenent. Té aparença sòlida, semblant al cristall i, no obstant, no hi té res a veure. En canvi, vist d'aprop -prou a prop com per necessitar un microscopi- més aviat es comporta com un líquid... amorf, reflecteix la llum... un líquid en estat sòlid. Fruit d'una fusió de diversos elements, el vidre és un element complex: alquímia de sílice, òxid de sodi i òxid de calci....
Als seus orígens, se'l considerava gairebé una pedra preciosa...
Amb el temps la tècnica per domesticar-lo es va estendre a tot tipus d'usos... des d'artesanals a més industrials.
El vidre té molts atributs: resistent, flexible, refractari i reflactant, enlluernador... fràgil.
Quan un vidre s'esberla, mai no es pot reconstruir.
Cal fondre'l de nou.
Com les persones.
Mil bocinets geomètricament escapçats, amagant allò que abans mostraven amb claredat. Sí, talment com les persones.
ResponEliminaLa teva última frase m'ha fet pensar en aquella gent que duu la lluna del cotxe enganxada amb cinta d'embalar, talment tantes coses duem enganxandes amb cinta d'embalar tots plegats!
ResponEliminaOstres, la darrera frase m'ha deixat tocat. Una mica com l'apunt de la Clídice d'avui...
ResponEliminaHaurem de fer el dia de la "depre blocaire"
Eulàlia,
ResponEliminaÉs cert que les persones som tan fràgils com el vidre (i el cristall) . Ens esberlem molt fàcilment i en canvi ens costa molt poder-nos recompondre, ja sigui el cos o la ment. Ai, deu ser la tardor... a mi també m'ha deixat tocada la teva frase.
Joan, els fragments escapçats corren el risc deno ajuntar-se mai. De fet, probablement és el que passa...
ResponEliminaClidice, sí, i de vegades tan sols som capaços d'apedaçar-les.
ResponEliminaGalderich, potser sí que l'haurem de fer, el dia de la "depre blogaire", no sé si té raó la maite mas i és cosa de la tardor.
ResponEliminaPerò en tot cas l'ànim no està en el seu millor moment, no.
Quan un vidre s'esberla, mai no es pot reconstruir.
ResponEliminaCal fondre'l de nou.
Com les persones. .
Què passa avui que tothom està tocat?
Però la frase maquíssima!
ResponEliminaDoncs jo crec que som de "pedra picada" i no pas de vidre. Sempre que la vida m'ha donat cops he pensat que sóc forta i que m'he d'aixecar. Malament rai si hagués pensat que era de vidre... La meva vida és massa atrafegada cada dia per pensar en "depres". No tinc temps de deprimir-me! :-)) I la tardor no és malengiosa. És bonica. Com l'hivern. Com la primavera. Com l'estiu. Com demà. Com avui.
ResponEliminaPer cert, sóc l'anònima que va escriure en el post anterior, sobre la Sagrada Família. Salut i ànims!!
Un post preciós, aquest. Algunes qualitats del vidre, són en efecte, la metàfora perfecte de l'ànima de les persones.
ResponEliminaNo era conscient de no ser seguidora d'aquest bloc, encara. Per pura des-memòria (en segueixo tants que ja he perdut el comte)...hi poso remei d'inmediat.
Desde ja, sóc públicament seguidora d'aquest lloc!
Una abraçada
:-)
Ja tens raó quan dius que som com el vidre. De vidre, de fet. Paga la pena que siguem curosos amb nosaltres i amb tot el que o el qui ens envolta.
ResponElimina*Sànset*
Quan anava a l'escola, a la classe de física m'explicaven que el vidre era un líquid d'una viscositat elevadísima.
ResponEliminaUn dia he de penjar la foto. És la colpidora representació de l'epíleg que has escrit. Un testimoni mut. Un forat en un gruixut vidre de pavès, el forat d'una bala, d'una bala que abans ha entrat pel front i ha sortit pel clatell d'un xicot, d'un xicot que, com després es va demostrar, estava de genolls suplicant per la seva vida... I, Bang!
ResponEliminaAlyebard, com diuen per aquí, deu ser la tardor. La veritat és que estem més connectars a la terra i les seves influències que no pas no ens pensem. Jo ho he notat tota la vida: la primavera i la tardor em toquen...
ResponEliminaAmàlia, (benvinguda per segon cop. No tothom encaixa els cops de la mateixa manera. I no tots els cops ens afecten de la mateixa manera. De vegades hi ha cops que et fan adonar de les teves febleses. I un s'espanta i se sent fràgil com el vidre.
ResponEliminaD'altres cops treuen de tu fortalesa. Però estem en perpetu canvi.
I potser, com hi ha persones optimistes i pessimistes, també hi ha persones de vidre ipersones de pedra...
Em va agradar veure't l'altre dia sense maleta!
ResponEliminaHi ha moltes qualitat d'objectes inerts que poden ser atribuits a les persones.
Recordo que em va sobtar la comparació que feia la Rodoreda quan escrivia que la Colometa era com el suro. Se'm va quedar gravat i no et sabria dir...
Sànset: De vegades som poc curosos, efectivament, emb nosaltres mateixos i amb els que ens envolten. Caldria tenir present que els altres també poden ser de vidre, i no maltractar-los. De vegades amb les nostres incerteses maltractem els altres els trenquem,i ens trenquem una mica nosaltres mateixos.
ResponEliminaBrian: tan elevada, que es torna fràgil!
ResponEliminaBuuff, Girbén, aquesta imatge, m'ha tornat a tocar. M'encongeig l'estómac.
ResponEliminaencongeix
ResponEliminaSí, Eulàlia, tens tota la raó: hi ha cops que ens fan sentir forts, o potser més ben dit, ens fan més forts, i n'hi ha d'altres que et fan sentir més fràgils... En fi, espero sentir-me "de pedra" davant un moment difícil. Tant de bo! Sigui com sigui, el teu escrit és preciós. Salut!
ResponElimina