El viatger -la viatgera, en aquest cas- arriba a Istambul i tan sols té dos dies per visitar la ciutat. Conscient que són clarament insuficients, renuncia a copsar-ne la veritable essència. Conscient que la seva visió serà la de turista, es deixarà bressolar pel batec rítmic dels carrers i les visites tòpiques als monuments. En una altra ocasió se submergirà en les seves profunditats veritables. Ara, no.
Sola, passeja pels palaus majestuosos del Soldà. Abocat al corn d'or i el Bòrfor, Topcapi , l'enorme complex d'edificis que el constitueix la transporta a una altra època, gairebé a una altra dimensió. Grandesa luxosa i luxuriosa.
Un dels tresors que conserva Topcapi són les seves miniatures. Detallistes i sorprenents. I que durant segles seguien més o menys les mateixes pautes, coloristes, sense perspectiva, superposant escenes impossibles...
 |
| Iskandar at the Ka'ba Nizami, Khamsa. Safavid Shiraz, 1534. |
De sobte al segle XV, i per un parèntesi molt breu, tot canvia. Sota influència oriental, apareix Siyah Qalem i la realitat pren volum. La llegenda s'amaga darrere el nom. Va ser un sol pintor? O una escola influida per una tendència? La signatura sota el nom de Mehmed Siyah Qalem (o Kalem) sembla indicar que parlem d'una sola persona. I no obstant, el significat "llapis negre" o "tinta negra" apunta directament a la tècnica emprada... va ser un pseudònim? O una escola?
Les imatges es tornen fantàstiques. Els dracs lluiten entre ells.
El dimonis apareixen i fan un ball.
I no obstant, tot plegat és un somni.
La viatgera mai no ha vist Topcapi.
Però està segura d'haver ballat amb el dimonis del quadre.
que interessant, tinc ganes d'anar a Istambul, gràcies per l'informació
ResponEliminaEstambul vaig estar fa 2 anys i em van aconsellar una lectura pero el problema esta en que no recordo el titol i sempre que li volgut comprar no se donar moltes explicacions a la llibreria i no m'el troben. Va d'una que viu al castell de topcapi i explica la seva vida de petita allà i tota la generacio. Si algu cau en el titol..
ResponEliminaWow!!!
ResponEliminaEulàlia,
ResponEliminaVols dir que l'Hiroshige i els altres de l'escola Ukiyo-e del Japó no s'hi van inspirar?
Aquestes pintures m'han deixat impressionada, tant si pertanyen a una escola o a un sol pintor són vibrants, úniques, tenen molta força. La tècnica sembla una mena d'aiguada. Gràcies per donar-los a conèixer; veure'ls ha estat un plaer.
En aquesta alçada de la vida crec que em costaria d'imaginar algú no hagi ballat amb el dimoni.
ResponEliminaSobre les pintures, crec que Pamuk en diu alguna cosa.
Jo també he tingut un cert dejà vu nipó. Sobre el llibre que cerca la Tere, potser es tracta d'Aziyade de Pierre Loti, publicat per Llibres de l'Índex. .
ResponEliminaSalutacions cordials.
Un altre dels tòpics que arrosseguem diu que els musulmans no representen mai la imatge de l'home... no tots com demostren les miniatures turques, perses... i de molts moments històrics.
ResponEliminaAnar a Topcapi és endinsar-se també en el seu món de miniatures d'una vitalitat extraordinària. La sort d'Istambul, com la de Roma, és que anant d'una meravella a una altre passes per carrers plens de vida i pots palpar en dos dies tant la bellesa monumental com la bellesa vital.
Em venen ganes de tornar-hi... :-(
No ens deixarà mai de sorprendre aquesta barreja de cultures que representen les ciutats per on hi ha passat tothom. Les ciutats mediterrànies tenen aquesta màgia, i els seus habitants som gent ben capaç de ballar amb el dimoni, és clar.
ResponEliminaUns magnífics dibuixos. Fan venir ganes de viatjar i anar-los a veure.
ResponEliminaJo també hi veig una certa semblança amb l’art japonès.
Cal anar a Topcapi!.
Aquests dimonis semblen extrets d'un dels festivals que celebren als monestirs del sostre del món. El sincrètic budisme tibetà va recollir tot d'éssers de la mitologia muntanyenca prèvia que, via el mateix budisme i el taoisme, es van acabar fent comuns a tota Xina, per passar més tard al Japó. Aquí tot indica un camí en la direcció contraria, cap a ponent, i ens parla de l'abast de l'expansió mongola, de quan, de les ribes de la Mediterrània al Mar de la Xina, s'estengué un sol imperi; inclòs el mateix Tibet.
ResponEliminaAris, Istambul és una ciutat que no te l'acabes... Te la recomano.
ResponEliminaTere, jo hi vaig ser l'any passat. I m'agradaria tornar-hi. Crec que el llibretrer t'ha respost, espero que sigui aquest el llibre que buscaves.
ResponEliminaLeb, Doncs sí. WOW!
ResponEliminamaite mas la influència oriental és clara. Si no vaig errada, les relacions entre l'imperi otomà i la Xina van ser més cordials en aquesta època i les influències van fer els seu efecte. Com que tota corrent té la seva contracorrent, qui sap si l'efecte es va fer notar en l'escola Ukiyo-e. Molts segles més tard, però (ho desconec).
ResponEliminaLes imatges de Siyah Qalem em conviden a quedar-me mirant-les, com hipnotitzada, per copçar-ne els detalls.
Lluís, estic segura que he fet molt més que tan sols ballar, amb el dimoni -però, de "dimonis", tu n'ets l'expert així que callo...-.
ResponEliminaTens raó que Pamuk va escriure la novel·laEm dic vermell, sobre els pintors del soldà. Em sembla que feia referència a l'escola més clàssica, i no específicament als Siyah Qalem. Però potser vaig errada...
Galderich, és cert que hi ha tòpics i una de les coses que sorprèn quan veus aquestes pintures és justament com et desmunten els tòpics. La novel·la del Pamuk de la qu parlava en Lluís crec que hi fa referència i els utilitza.
ResponEliminaQue? Fem un viatge blogaire a Istambul?
;P
Joan, si una cosa encarna Istamebul és precisament la barreja d'orient i occident. És fascinant, enriquidor...
ResponEliminaAlberich Sí, sí i sí. I el que li deia a en Galderich fa un moment, anem a Istambul!?
ResponEliminaGirbén, ets un pou de ciència i em penso que és molt probable que la clavis... pel que he lelgit del tema.
ResponEliminaSalut!
Topcapi és un tot un món, i màgic. M'has desvetllat records turcs -occidentals i orientals- de l'estiu del 1986. No em faria res de tornar a Istambul i a Turquia, però el món és gran i divers i hi ha molts altres llocs que també mereixen una estada...
ResponElimina...i que encara no conec.
Joan, jo vaig passar tant de puntetes, per Istambul que em va quedar clar que tard o d'hora hi he de tornar, perquè em vaig deixar masses coses al tinter.
ResponEliminaHi ha és cert molts altres locs per veure, i tants que mai no veurem...
Tere,
ResponEliminaPels detalls que dónes no és segur que pugui encertar el títol del que parles, però així intuïtivament diria que podria ser " De part de la princesa morta" de Kenizé Mourad..En tot cas, si no és aquest, no t'estiguis de llegir-lo...segurament t'agradarà.
si si si Montse era aquest! Ja el tinc, els vaig correr a buscar a la llibreria tan el teu com el del Llibreter, però era el de Kenizé Mourad. Al lelgir el titol ho vaig recrdar. Gracies tambe al que escriu com a Llibreter per l'interes. Quin goig de blog el vostre!
ResponEliminaHi vaig anar fa tants, tants anys (tants com 23) que només en recordo una cosa: la sensació d'haver visitat una ciutat pont, una ciutat d'aquí i d'allà que em va encantar. Certament hi hauria de tornar, perquè del 87 ençà deu haver canviat més aviat força.
ResponEliminaNo coneixerem pas algun blocàire català, a Istambul?
Tere si vols que et digui la veritat a mi em va passar pel cap que et referies a la PASION TURCA
ResponEliminaGracies Rafel pero el llibre ja m'el van dir i era aquell.
ResponEliminaEulalia si m'ho permets voldria deixar aqui una resenya perque m'esta agradant molt. Com que no soc capaç de resumir lo potser prou bè,li copiat de una reseña que apareix per l'internet:
La princesa Selma, exiliada en Turquía cuando todavía era una niña, emprendió un camino de sorpresas e inquietudes que la llevó del Líbano a la India y concluyó con su llegada a Francia al comienzo de la segunda guerra mundial. Fue una vida fugaz, dramática, tan extraordinaria como fascinante. En París, la princesa dio a luz a una niña que sería su fruto más valioso: la autora de este libro. De parte de la princesa muerta es una novela histórica, narrada de una manera viva y realista, que refleja con gran interés y maestría los ambientes y las idiosincrasias de la corte otomana, del pueblo libanés y de la India de los rajás, llena de grandeza y de miseria a la vez. Al mismo tiempo, describe de forma minuciosa la rica personalidad de una mujer que vive los acontecimientos con una profunda sensibilidad, capaz de superar todos los fanatismos.
Us aconsello que el llegissiu.
M'agrada molt aquest blog.
Tere, Vaig llegir aquest llibre fa temps,i en tinc un bon record tot i que no sigui "alta literatura". També vaig llegir la segona part que recull la vida de l'autora, però en aquest cas ja em va semblar molt més fluix.
ResponEliminaM'alegro que t'agradi Riell Bulevard!