dijous, 18 de novembre de 2010

Els laberints naturals


No surto del laberint en què alguns diuen que no m'he ficat. Decideixo no buscar encara la sortida sinó entrebancar-m'hi una mica més.  Entrar-hi, perdre-m'hi. O trobar-m'hi.

Estirada al llit penso en un apunt... segueixo un laberint unicursal? Em fico en laberints amb mil camins? M'enfilo a vista d'ocell i miro els dibuixos laberíntics?

Penso en els comentaris al meu post anterior, alguns neguen que hagi entrat al laberint, d'altres en canvi han vist el joc de miralls. En Lluís em repta a buscar un nou laberint i respondre la pregunta de si Ramon Cabrera va ser o no vampiritzat per Onofre de Dip. Obro Les histories naturals a l'atzar, el fullejo. Vaig endavant i enrere... mentre Antoni de Montpalau persegueix amb obstinació el seu fugisser objectiu, descobreixo (re-descobreixo):

“El nostre protagonista clavà de seguida la seva mirada en el rostre pàl·lid, realment impressionant, de Cabrera. Veié els dos foradets a la gorja.
[...]
-    No, general, vaig a la percaça d'un vampir, en seguiment d'Onofre de Dip[...]. El mateix que amb diabòlica constància, us inocula el seu mal”

El paper de Montpalau no em sembla el d’aquell qui està dins d’un laberint. Montpalau és cridat pel monstre, pel minotaure-vampir Onofre de Dip qui en realitat, el necessita per ser extret del laberint. La seva presó eterna. Onofre adopta el doble paper de monstre i d’Ariadna a l’inversa, des de dins del laberint traça el fil que durà el protagonista fins a l’interior.

M'endormisco.  Somnio una cova. Heus ací que he trobat el laberint natural subterrani... La cova, l'avenc, com a laberint primigeni i natural, plena de racons perdedors on res no pot orientar-te, perquè no hi ha la llum del sol. No hi ha nord ni sud, no hi ha molsa. Ets tu i les parets, i la teva perícia, dins d'aquesta cova-laberint.


Obro els ulls, agafo el llibre de nou. On era? On era?

“Després de breus moments, durant els quals estudià la boca tenebrosa, Montpalau s'ajustà ben ajustat el copalta, necessari per a les humitats de l'avenc i amb una forta corda enrotllada a la cintura, descendí amb cautela, il·luminant-se amb una llanterna sorda. El mateix feren els seus amics”

Després en Girbén ens parla de laberints irrespirables, de coves subterrànies. Perucho m'ha dut a la cova. I Foravial hi ha afegit l'aigua. Miralls que s'emmirallen dins la cova.

Agafo aire i em submergeixo. Em sembla sentir un arpegi mineral. Ves que no em quedi petrificada.


Nota al marge: He decidit anar a visitar l'exposició del CCCB aquest cap de setmana. 
Si algú està interessat o interessada a acompanyar-m'hi que m'escrigui a emesalles@gmail.com

18 comentaris:

  1. Ai, que el dip ja t'ha seduït!. D'aqui a fer espeologia, ja un pas.

    ResponElimina
  2. Aris, ja en vaig fer... quan era adolescent i vaig tenir a les mans -enguantades-, mentre el filmàvem, un exemplar de Miniopterus schreibersii...

    ResponElimina
  3. I que fantàstic aquest raig de sol que gosa endinsar-se a l'avenc! Segur que assenyala l'indret d'un tresor.
    No sé -és ben probable que vagi errat-, però aquest avenc té tot l'aire de ser el del Daví.

    ResponElimina
  4. Ves per on le coses lliguen: va ser a l'avenc de Daví que vam filmar els rats penats....

    La imatge és magnífica, és cert, però no és meva: la vaig reenquadrar lleugerament. L'original la vaig trobar aquí.

    ResponElimina
  5. Osti, si remuntant el Millars varem passar-hi per Fanzara! Res va fer que el retinguéssim; no com el bar "multifuncional" de Toga, el poble de més amunt.
    I quin bar no ho és de "multifuncional"?

    ResponElimina
  6. Uf, si els comentaristes s'han perdut i no saben que són en un laberint... això és la perfecció del laberint, la desorientació!

    El raig, fantàsticament barroc!

    ResponElimina
  7. no n'acabem de sortir mai del tot del laberint on ens fiquem, només al final hi ha la llum que indica ls sortida.

    ResponElimina
  8. Els teus són laberints femenins i matriarcals, sense possibilitat de sortir-ne de forma racional, només la intuïció genial pot aconseguir-ho, o potser no cal. Viure en un laberint és, al cap i a la fi, el que fem tots sense saber-ho.

    ResponElimina
  9. Eulàlia,

    Amb aquest apunt sí que hi entres de ple al laberint de la xarxa: segueixes un camí, fas un giravolt... segueixes per un altre, tornes enrere... però tot molt ben travat. La foto de l'avenc, impressionant, sembla un raig làser ;)

    ResponElimina
  10. Girbén, els camins s'entrecreuen i fan mil revolts!
    M'agrada la definició d'un bar coma "multifuncional". M'ha fet pensar en les moltes coses que he fet en un bar...

    ResponElimina
  11. Galderich, sembla que s'han perdut però espero que trobin aviat el fil d'Ariadna que els guiï...

    ResponElimina
  12. Francesc, vols dir aquella llum?
    La que buscaba Onofre de Dip sense èxit?

    ResponElimina
  13. Clidice, agraeixo especialment que els qualifiquis de femenins... Potser és això... el laberint és la vida. No cal obsedir-se per trobar la sortida si és la que ens deia en Francesc!

    ResponElimina
  14. maite mas, em sembla que entre tots 3 i els comentaristes, ens hem anat en sortint en això de parlar de laberints... El tema és ric, dens, polièdric. ..
    ;)

    ResponElimina
  15. Per sortir dels laberints hi ha un secret.....tocar amb la ma dreta la paret, sense deixar-la mai i et portarà a la sortida....No és la mà que més m'agrada però el fet és aquest.

    ResponElimina
  16. Garbi24, coneixia aquest secret. L'important però és el trajecte. A canvi del teu secret, jo te'n diré un altre: per la banda esquerra també funciona.

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails