Fa un cert temps, a la feina on treballava, ens vam trobar un cas de plagi descarat. Rere un treball presumiblement científic s'hi amagava un reguitzell de Ctrl+C, Ctrl+V pescats de la xarxa, sense cap mena de cita bibliogràfica o referència de cap mena. Vam retornar el treball amb l'argument que no era publicable. L'autor després d'una protesta tèbia va acceptar els arguments. Allò no era un treball científic.
Aquí als blogs no fem ciència, això es evident, perquè més aviat ens divertim i fem allò que ens passa per la barretina. Però de vegades pensar en com emprem les referències i les cites, no està de més.
Per exemple, agafar una imatge d'un blog qualsevol, enganxar-la al teu, sense posar-ne la referència, ha esdevingut, gairebé, pràctica habitual:
 |
| Tot i que de vegades hom posa una referència a l'estil "pescat a blogger" |
Ara bé, quan parlem de textos la cosa ja canvia. Els hipervincles són ja més habituals perquè ens permeten fer referències de forma ràpida, senzilla i, a més -i aquest és un avantatge clar respecte el text escrit- de forma directa.
Així, no val a fer, per exemple, una cosa com aquesta:
He llegit per aquests móns de Déu això:Perdre el context en aquest tipus de cites -no-cites- és ben fàcil. Agafo un tros de text deixo una frase que el qüestiona, el deixo fora de tot context i ni tan sols poso l'enllaç de l'origen. Manipulació fàcil.
"La realitat és que, anant pel món, te n'adones que hi ha coses que no es compren ni amb diners, encara que soni a tòpic."
La veritat no sé perquè em poso a parlar d'aquestes coses, perquè sempre en surto escaldada!
Mira-t'ho com vulguis, d'aquí al safareig, al boca-orella sense fonament, a la xafarderia pura, hi ha un pas ben petit, minúscul, quasi inexistent, encara que jo vulgui vestir el meu text de reflexió profunda.
Costa poc contextualitzar, posar l'enllaç. No fer-ho, hi afegeix alguna certa dosi de rumorologia. No li veig ni cap ni peus, perquè no es tracta que no jo sàpiga fer un enllaç com cal.
 |
| pescat a google |
Si algú vol saber més sobre com fer referències bibliogràfiques, pot consultar els documents pdf que ofereix sobre el tema l'Institut d'Estudis Catalans.
Qui ha enganxat el meu dibuix "Día del Domund" i l'ha enganxat sense demanar-me permís ni citar-me? De cara a la paret!
ResponEliminaLluís, però... que no era d'un lladre, aquest dibuix?
ResponEliminaJa diuen que qui roba un lladre té deu anys de perdó...
Ja deia jo que em sonava, el dibuix. oi tant, de les guardioletes de la darrera campanya del Domund, l'octubre passat!! No sabia que fos teu, Lluís. Pel que sé, el tema donatius va ser espectacular. Sense precedents!
ResponEliminaBé, se suposa que et poses en la cosa aquesta dels blocs per passar-ho bé, és a dir, com a hobbit. Copiar coses i fer-ho passar com a teu és com fer uns mots encreuats mirant les sol·lucions , per després ensenyar-ho a la mama. I si la mama bé, que vingui. (acudit que m'acabo d'inventar ara mateix)
ResponEliminasalut i peles
Sí matilde, van recollir com mai. :)
ResponEliminaGregori, de vegades no es tracta tan sols de fer passar coses com a teves, sinó deixar frases que es podrien contextualitzat, sense context.
ResponEliminaI sí, aquí en general estem per divertir-nos però, com en el mon real hi ha de tot!
Salut i eurus, que les peles ja so serveixen de gaire ;)
De como no escribir refranes españoles traducidos literalmente al catalán y además con un error de 90 años en los blogs:
ResponElimina"Ja diuen que qui roba un lladre té deu anys de perdó... "
Busque usted por Internet o por su privilegiada biblioteca, los refraneros catalanes o españoles, y verá que usted comete errores, también.
No le cito a nadie, no le pongo ningún hipervínculo, por que lo que he escrito es inédito y mío. Espero que no me plagie usted, señora.
Benvolgut anònim,
ResponEliminasembleu molt llest, però no ho sou: no hi ha cap error a la cita del refrany. Ni en els anys, tampoc.
Vos, que en sabeu tant, mireu l'Alcover-Moll i trobareu la resposta.
Satisfeta d'il·luminar-vos amb una mica de sapiència.
No m'hauria fet res de res utilitzar el refrany en castellà, que no em caracteritzo, precisament, per un excés de catalanitat desaforada:
Cree el ladrón que todos son de su condición.
Jo m'he dit de seguida, aquest dibuiz és d'en Lluís. . . Hauriem de posar de qui són les fotos, cosa que per exemple no faig. Qu8an als tetxs si que cito sempre la font o poso l'enllaç, fins i tot a Collonades.
ResponEliminaUf, fa temps que m'escarrasso amb això dels enllaços. Sembla que a la gent li costi diners referenciar un text o derivar-te cap a la font original.
ResponEliminaNo sóc cap "santet", però a mi m'agrada "enllaçar" fent que la font quedi sempre clara.
ResponEliminaÉs una qüestió d'ètica, i no em suposa cap esforç.
Si, a la xarxa, intento ser creatiu, el mínim que puc fer -que podem fer- és respectar la creativitat dels altres...
Suposo que això de fer servir el Google ho fem tots, en major o menor mesura. Jo procuro citar la imatge si conec les dades, i només si la trobo al Googy pluralitzada l'agafo sense remordiments.
ResponEliminaPerò vaja, d'això a presentar un treball a base de copi'nganxi ... Què diplomàtics que sou!
P.S.: Jo, del Lluís, et demanava royalties per l'ús descarat amb finalitats propagandistiques pròpies ...
Gran tema alhora que oportú si pensem en la llei sinde. Quants blocs han buscat l'emparança de Creative Commons? Ben pocs, poquíssims!
ResponEliminaJo mateix, que tinc per bandera oferir material original, sóc ben descuidat en aquest sentit.
Algú ens hauria d'explicar amb detall com s'ha de protegir l'obra. Sé qui podria il·lustrar-nos.
Puigcarbó, és cert que sentim una persimitivitat més gran a l'hora d'utilitzar imatgesque no pas quan utilitzem textos. No sé perquè, de vegades perqu`pe es fa difícil saber l'autor real...
ResponEliminaJaume, és cert que fer un enllaç al text original és bastant fàcil i a mi em sembla que més aviat enriqueix a qui posa l'enllaç i no al contrari...
ResponEliminaJoan, faig més o menys el mateix i cada cop intento utilitzar més imatges meves.
ResponElimina(No li donis idees a en Lluís, jo encara estic cara a la paret...)
Girbén, jo vaig fer fa temps això del creative commons. No sé si és útil o no. Em sembla que simplement aclareix les coses, li dius a qui et visita: pots utilitzar la imatge o el text sempre que en citis la procedència.
ResponElimina...per cert una mica d'il·lustració sobre el tema no aniria malament...
ResponEliminaM'interessa molt aquest tema: jo sí que tinc per costum usar fotos pròpies o bé llicenciades amb Creative Commons (i aleshores cito l'autor i enllaço el lloc on hi ha la foto). Potser el lloc on treballo m'influeix a l'hora de bloguejar, però seguint el tema dels refranys: "al César lo que es del César y al rey lo que es del rey" O no era així.
ResponEliminaEl dia que m'inspiri, escric un post sobre els drets d'autor i, si voleu trobar bancs d'imatges, mireu-vos això
Vagi bé! :)
Nur, sí és un tema que caldria tenir mé en compte i sovint ens n'oblidem -jo, la primera- per aquí els blogs.
ResponEliminaGràcies per l'enllaç, dóna llocs molt on aconseguir imatges. Jo vaig fent una mescla d'imatges pròpies i forànies, però cada cop voldria tendir a utilitzar només de meves, però no sempre és fàcil.