No sé què m'impulsa a fer-ne un post, ves a saber. Ja li he deixat un comentari al seu blog. Potser és que avui sento la pluja fina.
O potser és una pitonissa mal clavada. Pot aquesta expressió manllevada del mateix foravial descriure el sentiment de pèrdua que he sentit en llegir el post d'en Girbén?
Gairebé era un ritual. Mirar les actualitzacions de blogs, veure Foravial, clicar-lo. Digerir-lo suaument. Molts cops no deixava el meu comentari de seguida, sinó que marxava i retornava més endavant. Resulta estrany. Al capdavall les relacions que s'estableixen virtuals -o no, perquè alguns hem fet el salt a la desvirtualització- de vegades són ben subtils.
No sé quan de temps fa que ens llegim i ens comentem. No ho sabria dir, fins i tot capbussant-me en les profunditats dels posts antics. Ho situaria en un punt indeterminat de la tardor de 2009. Qui va descobrir a qui? Qui va deixar el seu primer comentari al blog de l'altre? Poc importa, perquè és allò que ha vingut després el realment important. Afinitats, Sincronies, Creativitat, Sorpreses.
No sé si és una passa. O si el mitjà ens està saturant. O bé que són cicles naturals: neixen uns blogs, d'altres en moren, d'altres marxen de vacances. De la mateixa manera que els comentaristes van i venen, se'n van i després retornen, o ja no retornen mai. O potser que quan algú anomena la "mort" s'estén la malastruga com una taca d'oli. Però darrerament sento que això passa al meu voltant i m'adono que de vegades jo també em pregunto què hi faig aquí.
M'agradaria que l'aturada fos temporal i que el retorn sigui renovat, sorprenent, creatiu, crescut. Entrentant, l'enyoraré.
(Ara t'adreço un prec, Girbén: ja ens explicaràs d'una manera o altra, sigui pública o privada, com es veu tot de "l'altra banda", així tindrem visions contrastades amb les que ens ofereix en Lluís).
Mort i vida: cicle. Cada passa és un principi. Mai saps com arribes a port...
ResponEliminaFelicitats pel blog, i pel consol que suposa poder-lo llegir.. I no ho dic pas per dir...
Ai, Eulàlia, quina mortandat! Espero que tu aguantis...
ResponEliminaHola Eulàlia, t'he vist al meu blog (gràcies!) i m'estic passejant pel teu. I acabo de descobrir que vam més o menys coincidir al Calassanç (bé, jo tinc 42 anys). No m'acabo d'aclarir amb els meus records de la revista Riell, em sona i diria fins i tot que hi vaig publicar un text curt sobre un animal estil Perucho (el text, no l'animal), no ho sé, tinc una memòria fatal. Sigui com sigui, m'alegro de ser per aquí!
ResponEliminaLes relacions humanes, encara que siguin a través del hiperespai, sempre sumen. Val la pena donar un tomb per aquí
ResponEliminasalut
M'he quedat de pedra! Estan tancant els blogs com si fos un virus que s'exten...
ResponEliminaJordi Solà, benvingut. És cert qe tt forma part d'un cicle, i que no sabem on ens duran les noves etapes... Com sempre, el que cal és enriquir-se en el trajecte. (i gràcies)
ResponEliminaAllau, ja tens raó, ja, sobre la mortandat!. De moment per aquí estem, anar fent i imaginant coses. I algunes fins i tot veuen la llum!
ResponEliminaGemma Sara, quina sorpresa! No sé si amb els dos anys de diferència que ens portem vam coincidir pel Riell del Calassanç! Podria ser! Un cop més aquella teoria del 6 graus de distància sembla que tingui raó. O dit d'una altra manera, el món és un mocador.
ResponEliminaGregosi Samsa La diferència entre la virtualitat i la realitatés ben feble, perque en realitat som els mateixos...
ResponEliminaÉs agradable sentir que us agrada venir de visita...
Aris, esperem que tot virus fabriqui els seus anticossos i que aquest periode serveixi per treure'n alguna cosa de millor i positiva. Estic segura que alguna cosa positiva en sortirà, ja ho veuràs...
ResponEliminaEn certa manera ens hem quedat una mica orfes. Quan alguna cosa de qualitat tanca (sigui el que sigui) et queda una mica la sensació que has sortit perdent, com en aquest cas.
ResponEliminaEulàlia... Vols un culpable de tot plegat?
ResponEliminaVes que no sigui cosa de les maleïdes obres que estan esbotzant el barri. Aquí l'Hereu no va fer cap referèndum...
(Millor això que recordar la cinquena gran extinció que ara mateix estem provocant.)
Mil gràcies per les teves belles paraules!
Mai he amagat la meva condició de diletant amb voluntat d'esmena; i ara necessito concentració.
Caram, és una malaltia contagiosa? Perquè n'estem envoltats!
ResponEliminaJo diria que això de la blogòlisi és un fenòmen que va a ratxes. El que passa és que quan afecta a gent que considerem d'alguna forma com a propera ens afecta i ens fa qüestionar-nos fins i tot què hi fem encara, al cap de tants anys, en un medi al que molts no donaven tants anys de vida, i que fins i tot avui molts menyspreen.
ResponEliminaPotser hi ha diverses manifestacions d'aquesta crisi: desaparèixer n'és una; però també es pot passar a la clandestinitat, seguir blocs amics, però resistir-se a deixar comentaris. Fer-se passar per "mort". Perquè a mi em costa creure que molts dels que "tanquen" ho facin de forma permanent...
Galderich, suposo que és això el que volia dir, que em sentia una mica òrfena...
ResponEliminaGirbén, de vegades a tots ens cal una certa concentració... és legítim, comprensible, raonable i potser fins i tot desitjable. Això no treu el sentiment de pèrdua que sentim aquells que ens quedem sense els teus apunts.
ResponEliminaFes el que hagis de fer!
Joan, per sort en Leblansky ens aporta uns quants antídots, una llisteta de blogs que neixen...
ResponEliminaAntoni, imagino que hi deu haver de tot. Alguns deuen desaparèixer, canviar de mitjà o d'interessos. D'altres s'ho miren des de la barrera i n'hi ha que fins i tot es transmuten en blogs nous... hi ha mil opcions!
ResponEliminaFeia dies que no passejava per la blogosfera, però em trobo que ha mort un altre bloc: el de la Rita. Potser sí que hi ha una malaltia que s'encomana. El que és cert és que quan manca la inspiració o quan un ja no gaudeix d'escriure res al bloc... més val plegar. I, certament, hi ha moments per a tot: fructífers, poc inspirats, comences a obligar-te, te'n canses i desconnectes i tanques el bloc.
ResponEliminaPerò queden altres coses: ahir em va fer molta il·lusió trobar-te en una sala on parlaven de temes que ens interessen, que compartim. Gràcies per venir-hi, Eulàlia :)
Nur, sí, ja havia penjat aquest post quan vaig veure el darrer post de la meva illa roja. De vegades necessitem allunyar-nos per després retornar o buscar altres coses. Em sembla que jo he baixat el ritme, però encara m'engresco pensant coses a fer, el que notinc, de vegades és el temps de materialitzar-les com a un post...
ResponEliminaA mi també em va fer il·lusió i em va agradar la conferència que vam compartir: gràcies per convidar-m'hi.