dilluns, 10 de gener de 2011

El comentari emmordassat


Aquest apunt no hauria de ser tal.  En realitat és un comentari al post No es permeten comentaris de Mil dimonis

No sé si en Lluís haurà rebut molts correus en el seu experiment de tancar els comentaris a un post.  Poc importa. M'adono que aquest post que estic escrivint és, en realitat, una contribució més a l'experiment.

La reacció immediata que m'ha produït el seu post ha estat aquesta:

Com? que no puc deixar un comentari públic?? I ara, jo vull dir la meva... res de correu, ni cosa privada!

Som així, a la que ens prohibeixen alguna cosa, és just allò què volem fer. Els fumadors ho deuen estar experimentant aquests dies; segur que tenen més ganes de fumar que mai prenent el cafè al bar de sempre. Fumessin o no habitualment després de prendre el cafè.

Ho reconec. El més probable és que si en Lluís hagués deixat els comentaris oberts com sempre, potser no n'hauria deixat cap . Però si intenten emmordassar-me, em rebel·lo. No val a ser egoista i quedar-se els comentaris per tu. Protesto. Escridasso. Vull veure els meus comentaris exposats públicament, i que el meu comentari sigui comentat i rebatut. Els qui comentem som tan exhibicionistes com els qui publiquem. Perquè som els mateixos:  fem totes dues coses alhora.Volem veure els nostres comentaris exposats, rebatuts, qüestionats -tot i que passa poques vegades-.

Però no només vull exhibir-me. Vull també llegir allò que diuen els altres. Els posts poden viure sense comentaris, però desenganyem-nos, la cosa perd molta substància. I sovint l'evolució que segueixen segons quin comentaris arriben a modificar la intenció i l'origen del post, possibilitant lectures múltiples, matisades, noves òptiques molt més enriquidores. Fa ben poc he pogut viure aquí a Riell Bulevard aquesta evolució. I no hi renuncio.

Fins aquí el meu comentari, molt més llarg, òbviament, que si hagués estat un comentari habitual. Posats a fer-ne un post... m'hi esplaio.

27 comentaris:

  1. ben fet!
    rebel·lació!
    davant les prohibicions de tota mena... llibertat d'expressió!

    ResponElimina
  2. Buf, vols dir que hi ha per a tant Eulàlia? Acabo d'entrar al blog que esmentes i he llegit el post que t'ha suscitat aquest comentari i, francament, no li veig el què. És un exercici sa de llibertat creativa. De fet, en Lluís deixa una petita porta oberta (el seu correu) perquè la gent hi pugui dir la seva. I em sembla lícit que, per una vegada, no vulguis que el de la taula del costat escolti una conversa que vols que sigui privada. Hi té tot el dret i no crec que sigui un atac a la llibertat d'expressió. No hi veig cap prohibició per enlloc!! Coses més greus hi ha!! Si no aprenem a riure'ns de nosaltres mateixos i a posar una bona dosi d'ironia i sarcasme, malament rai. Salut!

    ResponElimina
  3. si,si, ... quan t'ho prohibeixen segur que en tens més ganes!
    a mi també m'ha vingut de gust comentar el post del lluís, perquè m'ha agradat molt... però m'ha fet mandra anar fins l'email...
    i he trobat a faltar totes les reaccions que devien ser molt bones en aquell post... ai!

    ResponElimina
  4. Curiós que ens hagi passat el mateix a molts. Un comentari obert sembla més senzill una vegada ja ets dins el bloc, però quina excusa tenim per no haver-li enviat un missatge al correu?

    ResponElimina
  5. mar, em venen ganes de cantar "a las barricadas, a las barricadas...".

    ResponElimina
  6. Amàlia, sempre dic que no m'heu de prendre del tot seriosament. Em resulta curiós que no vegis la ironia, ni el sarcasme, ni el riure'm de mi mateixa en aquest post...
    No resulto ridícula en la meva queixa? Doncs això.

    ResponElimina
  7. kika, em dones una idea. Mira, si vols pots deixar "aquí" el comentari que li faries "allà". Encara ens divertirem!

    ResponElimina
  8. Joan, no sé quina excusa podem posar. Mandra? egocentrisme? exhibicionisme? dosi de protagonisme? qui ho sap...

    ResponElimina
  9. Jo diria que la llibertat d'expressió no quedava afectada pel post sense comentaris, però cadascú ho veu com vol. De tot manera, un ocellet m'ha dit que aviat es penjaran les conclusions de l'experiment. Ja anticipo que els qui han deixat comentaris els han deixat MOLT més llargs del que ho solen fer.

    ResponElimina
  10. jo reconec li vaig deixar un correu, ara, avui publica el post en castellà a Mildemonios, i torna a acceptar comentaris, li encanta vacil·lar-nos.

    ResponElimina
  11. Lluís, no, en realitat no. En això he fet trampa. Tan sols els permeties per una via que no és l'habitual. el que feies era que fossin íntims i no públics. I ja m'imaginava que l'experiment no quedaria aquí. Jo tan sols he recollit una més de les reaccions possibles al teu joc.

    Esperarem les conclusions.

    ResponElimina
  12. Puigcarbó, sí, amb els seus experiments no para de fer-ho. Però ens ho passem bé, què carai!

    ResponElimina
  13. De fet, si LLuis no vol comentaris, ningú el pot obligar a tenir-ne...a mi em serveixen per saber qui em llegeix i que pensa la gent, però hi haura blogs que tan els hi donarà això.....

    ResponElimina
  14. Aris, jo sempre defenso que a casa seva cadascú fa el que vol. Sempre ho he pensat així i en aquest cas no és una excepció. Jo no he pretés ficar-me en allò que el Lluís vol o no vol fer en el seu blog. Aquesta no hauria de ser la lectura.

    En Lluís ens té acostumats a provocar, a fer provatures, tests, remoure una mica aquest món dels blogs, un món que de vegades és vuna mica massa autocomplaent. Amb aquest post el que jo volia era aportar-hi una altra visió, colateral, al tema. Volia afegir la visió que als qui fem comentaris "també" ens agrada la seva part pública. I que també ens agraa -com a mínim a mi- llegir els comentaris dels altres, als blogs dels altres. Trobo que en el camí s'enriqueix tot plegat.

    Però si en Lluís no hagués fet l'experiment... jo no hauria fet aquest post, en puigcarbó el seu, i nosaltres no estaríem parlant de tot això.

    I a mi em sembla interessant que n'estiguem parlant...

    ResponElimina
  15. Eulàlia, a mi també em sembla interesssant. L'únic problema és que estic d'exàmens i em sento mig culpable llegint-te a tu i al Lluís :) M'ha agradat això que has escrit que els comentaris també tenen un element d'exhibicionisme i en canvi això de fer allò que està prohibit m'ha semblat més llunyà. Algú que no vol comentaris? Algú que està donant informació d'alguna cosa, és el meu pensament. Endevinar "la cosa" és la gràcia i atrapa.

    ResponElimina
  16. Dec ser molt obedient o molt respectuosa o molt bleda ;) però com que he llegit que en Lluís no accepta comentaris doncs jo ni pensar-hi de posar-n'hi!!! Però noia... tan punt acabat de llegir el seu post en qüestió, m'entren unes ganes de fer-ne!!! que he pensat me'n vaig a ca l'Eulàlia a deixar-hi quatre lletres, tot i que ben bé no tingui res en concret a dir ja, ja... Però ni que sigui justament per portar-li una mica la contrària a en Lluís que, dit de passada, deu ser el que preten.
    Vinga doncs això, una abraçada.

    ResponElimina
  17. marta (volar de nit), no et sentis culpable, dona! :P
    No ho sé, això de fer les coses prohibides. Em va venir al cap la imatge d'aquells rètols al zoo "no llanceu menjar als animals". I què fa la gent?. Doncs això. Calla, potser m'equivoco, ara m'acabes de donar una idea...

    ResponElimina
  18. Montse, no et pensis, jo també sóc bastant disciplinada tot i que em rebel·li de tant en tant... I a mi em va passar això: que en acabar l'apunt venen ganes de fer-ne. Per què? Perquè no pots fer-ne? Deu ser això?

    Doncs res, que m'alegro d'haver servit per tal que puguis matar el cuquet "comentarista". ;P

    ResponElimina
  19. Ja ho deia Ovidi fa una pila de segles: Nitimur in vetitum; inevitablement, ens llencem cap el prohibit.

    ResponElimina
  20. Certament, n'hi ha prou per que et neguin qualsevol cosa per què la desitgis...
    I, personalment, el dia que no tinc comentaris( o en tinc pocs) del meu post, m'emprenyo. Si no, de què ?

    salut i peles

    ResponElimina
  21. PROPOSTA INDECENT:
    MAR AMALIA KIKA GALDERICH PUIGCARBO MONTSE EULALIA GIRBEN GREGORI MAR AMALIA JOAN GALDERIC ARIS US PROPOSO FER UNA COPETA UN CAFE UN SUIS PROP DE LES RAMBLES ON VISC I NO LI DIREM A EL LLUIS ¿US HI APUNTEU?

    ResponElimina
  22. Eulàlia, la meva imaginació no arriba a poder imaginar quina idea has tingut barrejada amb això de donar menjar al zoo però recordo perfectament llegir els rètols i pensar.... menjar? quin menjar? no porto menjar? Meeeerda.

    (me'n torno a estudiar, prohibit llegir blogs, prohibit comentar, etc)

    ResponElimina
  23. Jo també penso que un bloc sense comentaris és com un jardí sense flors. Si no podem opinar, compartir, establir conversa... és un web estàtic sense cap mena d'intercanvi. I tant: rebel·la't!!!

    ResponElimina
  24. Els blogs són espais personals on cadascú hi posa les seves normes i regles i si un blogaire vol que els comentaris que li adrecen a ell siguin privats...doncs...és la seva decisió i el seu espai. M'agrada l'opinió de la Nur on compara un bloc sense comentaris amb un jardí sense flors. Evidentment el món 2.0 es va crear, entre altres coses, per compartir o per intentar crear ponts amb altres persones.
    Dit això, venint de qui ve la història, no em sorprèn res. Admiro la capacitat provocadora de sorprendre'ns d'en Lluís. Curiosament amb la història aquesta ha provocat més sinèrgies que potser en altres posts. La seva ironia no té límits i quan vaig llegir el post vaig voler escriure-li un post per deixar-li un comentari però, igual que la Kika, em va agafar una certa mandra i no ho vaig fer.
    Curiosament en Lluís que categoricament no volia comentaris ha conseguit l'efecte contrari: captar l'atenció, que l'Eulàlia i en Puigcarbó en parlin i que un servidor ara n'estigui escrivint un.
    Bravo, Lluís, em trec el barret. Trobo que en Lluís hauria d'estar en una empresa de publicitat i marketing...segurament amb els seus cops d'efecte, les campanyes funcionarien.

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails