Corren mals temps per recuperar la nostra memòria històrica. Ara ja no és una de les prioritats de les polítiques públiques del govern, qui pensa que no cal remenar el passat. Ho he sentit més d'un cop, per què remoure la guerra civil? Les víctimes segueixen sense saber on són els seus estimats, els seus avis, el germà, el pare. Els seus morts que ho van ser per defensar la democràcia.
El memorial democràtic havia obert l'esperança de reparar d'alguna manera tímida les víctimes. De recuperar una engruna del passat. Ni tan sols saben què en faran de la institució, pel que sembla. No interessa. I resulta sorprenent, quan, un cop oberta la capsa de pandora, s'ha vist que era una necessitat latent, amordaçada primer pels anys de dictadura, després per aquesta transició que va deixar els vencedors impunes.
Amb aquests pensaments al cap fullejo els àlbums de fotografies més antics que corren per casa. I em fixo en una fotografia. Els nois de casa alcen els punys, sense saber massa bé si ha de ser el dret o l'esquerra -posats a fer alcem-los tots dos-. No està datada, però pel lloc on està feta imagino que és a l'inici de la guerra. Els grans alcen els porrons. Encara tenien els somriures de l'esperança de llibertat dibuxats a la cara.
Els somriures se'ls va endur el vent huracanat de la intolerància rància. I encara segueixen congelats.
Quin ingenu entusiasme i quantes il•lusions frustrades. Quan veig fotos d’aquella època, on hi ha joves excursionistes, idealistes i alegres, penso que se’n deuria fer de tota aquella gent i quin destí hauria tingut el seu entusiasme.
ResponEliminaEl tema de la memòria crec que fa nosa. Hi ha massa consciència col•lectiva per reparar i “ara no toca”...
Salut.
El porró enlaire amb el puny tancat, com el crit de la Viva la Pepa, és un dels símbols més clars dels vents de llibertat!
ResponEliminaPel que veig, s'ha acabat la Memòria Històrica. Amb una mica de sort serà un despatxet al Museu d'Història de Catalunya...
Eulàlia,
ResponEliminaCom bé dius, els somriures van quedar congelats, i en molts casos, soterrats. La recuperació de la memòria històrica és massa incòmoda perquè la classe política se'n faci càrrec de debò. Només ha estat una declaració de principis i poca cosa més.
Que bona que es aquesta foto! El que pasa es que nosaltres no varem tenir una revolució Francesa i a la guerra civil es va juntar tot. Ara, si països com Alemanya tenen museu de l'holocaust, jo crec que el Valle de los Caidos es podria convertir en el nostre museu de l'holocaust.
ResponEliminaOstres, què bona la foto. Sembla mentida que els somriures, congelats o soterrats, siguin a sobre oblidats perquè no cal remenar el passat. Molt em temo que la intolerància rància encara segueix ben vigent.
ResponEliminaAlberich, m'agrada l'alegria que desprèn la foto... llàstima que després van venir fotos més fosques.
ResponEliminaEstic segura que si no l'eliminen, quedarà reduida a la mínima expressió, la memòria molesta...
Galderich, m'has fet pensar en una cosa tangencial: on han anat a parar els porrons? Ara gairebé mai no en trobes sobre una taula parada...
ResponEliminamaite mas, una declaració de principis, però com am ínim ha remogut alguna cosa. Jo crec que no serà tan senzill esborrar el que s'ha destapat. Ho intentaran, això sí.
ResponEliminaAris, un dels problemes que arrosseguem és ni haver tingut revolució burgesa. No només es va ajuntar llavors, sinó que no es va superar. Encara ens dura.
ResponEliminaJoan, sí, vigent del tot!
ResponEliminaÉs una llàstima... i encara podem estar contents, que aquì, a casa nostra és on més esforços s'han fet. Trist tot plegat.
ResponEliminaAquestes fotos tenen molt valor. Conserva-les. Quan la gent ja no s'enrecordi podran fer molt de servei.
DoMMasterPer mi són un tresor.
ResponEliminaAlgunes de les persones que hi apareixen ja no sé qui són (però són familiars: oncles, tietes, padrins i padrines).
Encara tinc alguna esperança en què no quedi en un no-res. Veurem que passa..