divendres, 18 de febrer de 2011

L'alcaldessa de Nottinham (2): la reunió

Ve d'aquí


L'alcaldessa de Nottinham estava decidida a organitzar El banquet de la dona treballadora. Va congregar -d'urgència- la seva rèqua de col·laboradors, punyalades traperes, llepaculs i honrades estores. Ànimes diverses disposades a fer-li la vida millor -o pitjor, segons els casos-.

Els va reunir tots al voltant d'una taula i els va exposar el seu desig. De seguida hi va haver qui va elogiar efusivament una iniciativa tan original. Quina bona pensada.  No s'havia vist mai una cosa com aquesta. Au, vinga, fem les llistes que convidarem el bo i millor de la vila, les treballadores de pro.

Ja gairebé tenien el menú triat, barreja justa de tradició i modernitat, amb un punt sofisticat, però sense ser snob, copa, no, que fa ostentós i puro menys, que no s'estila en els senyores i, pallús, en què penses si ningú no pot fumar ara als àpats oficials... ni als àpats oficials ni enlloc, no m'ho recordis que és el que més em costa, el cigarret de després del cafè.

- Qui ho pagarà tot això?

- el municipi
- el partit

Des del fons de la sala un homenot panxut s'ho havia estat mirant, taciturn, i havia deixat que l'excitació servil fes la seva. Sabedor de l'estat de la caixa deixava que -pobres- somniessin una mica. I fessin el pilota. A l'alcaldessa li convenia una mica de cort. Rere la seva corba magnífica de mariscal, delineada amb molt d'esforç a costa d'àpats tan sucosos com aquell que ja ensalivaven va aclarir, era una pregunta retòrica, les arques estan buides.

- Les del partit també?
- Més.

Compungida, l'alcaldessa va haver de canviar d'estratègia. I tant, no podia ser, a qui se li havia acudit un dispendi com aquell, en aquests moments, amb la crisi i tota la parafernàlia, quin mal exemple no donarien, que no, no, i no, haurien de dissenyar una altra cosa. Un aperitiu . No. Un simposi. Que no. Una conferència, i qui hi vindria? Un aperitiu, insisteixo. I mira que ets pesat tu i l'aperitiu. Ei, que s'ha de crear un ambient estret, còmode i agradable on escoltar allò que ens han de dir les dones treballadores de la ciutat. No et confonguis que el que ens cal és que elles ens escoltin a nosaltres, que ens han de votar, ves ara sí que tens raó. I tant.

Ja està. Un te.

- Un què?

Tea. Mary Cassatt

12 comentaris:

  1. Molt bo Eulàlia, sembla que hagis treballat a l'administració local i tot ;-)
    Salut.

    ResponElimina
  2. jijiji, Galderich, com escombres cap a casa, eh?

    ResponElimina
  3. Alberich, doncs no he treballat mai a l'administració local, no. Però d'administració a administració, tiro perquè em toca... i tots estan tallats pel mateix patró ;-)

    ResponElimina
  4. Creia que aquesta era una sèrie de ficció, però cada vegada hi veig més realisme. Hauré de començar a barrinar què s'hi amaga de debò rere el No-tinc-ham, aquest. No és un poble de pescadors, això segur.

    ResponElimina
  5. Joan, sempre sostinc que la relació entre realitat i ficció és molt estreta. Fins i tot en els casos de "ciència ficció". Un poble o petita ciutat qualsevol pocs mesos abans d'unes eleccions.

    ResponElimina
  6. Hòsti tu
    igual que l'ajuntament de Sabadell
    camamilles per a tothom!
    300.000 euros amb camamilles?
    és que erem molts
    ah, buenu

    salut i peles

    ResponElimina
  7. he he una mica d'aigua i vinga, molt bona aquesta...però, encara que el relat es molt bo, no ho fan així, si no que truquen a totes les empreses gastronómiques de la localitat i a canvi de publicitat els hi fan donar alguna cosa..per exemple sopa (ja s'asembla al té) això ha passat al meu barri fa dos setmanes...

    ResponElimina
  8. Gregori, a Sabadell també passa? Caram, i jo que em pensava que m'ho estava inventant tot i resulta que ja està inventat, ja m'ho diuen, ja, que sóc poc creativa...
    ;^P

    ResponElimina
  9. Aris, potser al teu barri ho fan així, però no estic parlant d'un barri sinó de Nottinham.
    I espera't que encara no he acabat!

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails