De vegades ja em passa això. Més sovint que no voldria, de fet. Deu ser que el meu ritme és més lent. O ves a saber. Qui sap si és una cosa de metabolisme. És com si tothom anés uns mesos -o uns anys- per davant meu. Vaig tard i tothom ja n'ha parlat i llavors, què hi puc afegir jo si tothom ja està de tornada? I tinc la temptació de callar. Però em revolto: i què, si vaig tard? I què, si hi ha gent que ja diu que no n'hi havia per tant? Diré la meva i a qui li soni a déjà vu, ho sentiré en l'ànima. Ves.
Vaig afegir-lo a la pila fa una colla de mesos, però m'hi resistia. Intuia que havia de tenir un cert estat d'ànim per resistir La zona de Serguei Dovlàtov i l'anava posposant i posposant un llibre rere l'altre. Em vaig dir que ja n'hi havia prou d'excuses i el vaig agafar.
Per casualitats de la vida, al mateix moment en què em llegia aquest llibre un company de feina visitava una presó i poc després durant un dinar me n'explicava l'experiència. Sense haver-ne dit res de la meva lectura la conversa va derivar fins la figura del funcionaris de presons, figura tan sinistra com la del pres. Jo diria que més sinistra encara. Vaig haver de treure a la conversa La zona, perquè allò que m'explicaven de la realitat, Dovlàtov ho esprem en el seu relat atípic. L'autor sabia de què parlava, l'havia escrit arran de seva experiència com a vigilant d'un camp.
El llibre recull fragments d'una novel·la perduda, ara fragmentada, intercalats amb la correspondència amb el seu editor. En algun moment l'autor li diu al seu editor que la zona és una metàfora de Rússia, la reproducció a escala del país amb tots els seus defectes intactes. Però el resultat va més enllà, les conclusions no són locals, sinó universals. El recull de pinzellades ens mostra l'horror que rau dins de tots nosaltres. La diferència entre pres i vigilant es difon, s'anul·la.
La Zona té una visió pessimista del món, dura i directa a l'estómac. No sé si la comparteixo, jo tendeixo a veure les llums i no les ombres. En realitat, hauria de dir que no sé si la vull compartir, de fet.
Durant aquests dies La Breu ha tret la segona edició, encara hi sou a temps.
En tot cas, com se sol dir, no deixa indiferent. Jo ja tinc ganes de llegir "La maleta", que potser no serà tan dura.
ResponEliminaI en quant a fer tard o no, un bloc no és com la premsa: parlem de les coses quan ens passen. Ja està.
El millor llibre de LaBreu! I d'acord amb qui ha escrit abans: mai fem tard, açò és immediat.
ResponEliminaA mi també em passa, que vaig dues temporades tard pel que fa als llibres. Però La zona va ser una excepció, i és un bon llibre.
ResponEliminaJa veig que, com sols fer tu, hauré de moure amunt i avall la pila. M'has temptat força :) I no cal patir amb això dels llibres, sortosament alguns no duen data de caducitat :)
ResponEliminaEulàlia, moltes gràcies per llegir-te La zona. La maleta ja veuràs (espero!) que malgrat la tristesa que conté, t'arrencarà unes bones rialles!
ResponEliminaGràcies a tots!
allau, jo també tinc ganes de llegir "la maleta". A veure...
ResponEliminabusca qui t'ha pegat, gustosa de veure't per aquí. No puc dir si és el millor... em falten altres lectures per comparar... d'aquí dos anys amb el meu ritme?
ResponEliminaSM, mira ja som dos. Jo no he fet tard amb Primavera, estiu, etcétera acabada just aquesta tarda. Ja la comentaré.
ResponEliminaI sí, és un bon llibre (i ara parlo de a zona, altre cop..)
Clidice em penso que tenim unes piles més bellugadisses que una balladora de samba... aix!
ResponEliminaartista abans conegut etc.etc., el plaer és meu. Nostre, de tots. Crec que encara no ens fem el càrrec del revulsiu què suposa "la Breu", en el panorama editorial català. Se us felicia per la feina i...prometo llegir La maleta abans de 2 anys, va!
ResponEliminaEm sembla que som un bon grapat els que preferim que minvi l'efervescència abans de tastar la lletra. Potser, només potser, som els que valorem més la prosa que no pas la moda. Qui sap.
ResponEliminaJoan, em fas pensar que potser és una sort deixar passar l'efervescència...
ResponEliminaAra, però, no he seguit aquesta màxima: al llibre que llegeixo m'hi he llençat de ple i és ara quan se'n parla. I tampoc no me'n penedeixo. O sigui que depènJa la comentaré aviat...