dimarts, 15 de març del 2011

L'alcaldessa de Nottinham (i 4): el te

Capítols anteriors: 1 2 3


L'alcaldessa estava al seu ampli despatx i repassava alguns papers. Faltaven pocs minuts per començar el te amb les dones treballadores de la seva ciutat. La seva secretària la va avisar. Alcaldessa, ja és l'hora d'anar-hi, el cotxe oficial l'espera a la porta.

Van arribar a aquell lloc tan diví. La seva cap de protocol la rep a la porta. Llueix un somriure d'orella a orella, serà un èxit, alcaldessa, tot és ple de gom a gom...

Al voltant de les taules ben parades, les dones dempeus parlaven en grupets. Rialles. Murmuris. Alcaldessa, alcaldessa, quin honor. Ella va fer una breu intervenció: és a vosaltres, dones treballadores de la ciutat, a qui cal escoltar, volem saber què us preocupa, quins són els problemes que us trobeu en el dia a dia. Soroll de tasses i culleretes, i cambrers que tallen pastissos i més soroll de galetes que es mosseguen i entremig les diverses veus femenines  plantegen els seus problemes.

En aquesta crisi, l'economia és fonamental, alcaldessa, refer l'economia, que als comerços circulin els diners. Que estem en crisi i volem vendre, que si no, no podem pagar els nostres jardiners. Ni les minyones. La cosa està molt malament. I tant si és fonamental l'economia. I la seguretat, sobretot, que als nostres fills, els pobres, els roben aquells calerons que els donem perquè puguin pagar les seves cosetes, i no és pels diners no, que són poca cosa al capdavall, dos-cents euros de butxaca... és que els pobres reben un bon trauma, amb l'ensurt que s'emporten, ja no se'l trauran en la vida. La seguretat sí, i que es dinamitzi el comerç, que si no els nostres negocis van a l'aigua.

Per descomptat ho tindrem en compte, i tant, farem el que sigui per les empreses i l'economia de la ciutat, voteu-nos, voteu-nos i la ciutat tindrà això, i més. I poc després, acabada aquellla vetllada tan agradable, la sala es va anar buidant a poc a poc, fins que la darrera convidada va marxar.

La Mariela va entrar empenyent un carret, poc després. Perfum de Chanel barrejat amb Carolina Herrera, Dior. Al vestíbul les ha vistes, de reüll, rere les cortines. Vestits de 1500, americanes de 2500 en amunt. Reflexos d'arracades de diamants. Anells d'or grossos com bijuteria xinesa. Encara li va semblar veure l'últim reflex del l'últim collaret d'or, últim disseny del l'última dissenyadora de moda de la ciutat, convenientment present a la taula principal.

Rere el seu vestit de cambrera va reüllar el panell rere el faristol "Te de la dona treballadora de Nottinham". Va observar les taules del menjador plenes de tasses brutes i restes de pastís. Va recordar les dones que havia vist desfilar. Algun concepte se li escapava. Si aquelles eren les dones treballadores de la ciutat, ella deuria ser cristnostrosenyor.

12 comentaris:

  1. home, es que son dones treballadores...d'alt nivell...perquè una dona treballadora es la que treballa, no?

    ResponElimina
  2. Aris, i tant, i tant!
    Ara, les conclusions que en deu haver tret l'alcaldessa sobre de les polítiques a fer en la matèria no me les vull ni imaginar... Crec que poria seguir la sèrie... però m'aturaré aquí.

    ResponElimina
  3. Llàstima que acabis aquí, doncs estaves fent un mosaic polític d’una realitat aclaparant.
    Diuen que ens identifiquem més amb les lectures que ens donen la raó o reblen els nostres convenciments i aquesta alcaldessa i les situacions que descrius em sonen tant, que em sembla haver-les viscut no fa pas gaire...ni que sigui en d'altres administracions.
    Salut.

    ResponElimina
  4. Alberich, allò tan manit que la realitat supera la ficció? o era a la inversa???
    Mira, els mesos que s'acosten potser donen per altres alcaldesses i alcaldessos. M'animes, ves, qui sap si continuo, malgrat tot. Crec que al costat de Nottinham hi ha una metròpoli anomenada Birmingan que conta amb un alcalde que dóna molt de sí... No prometo res, però...

    ResponElimina
  5. Ara podria convidar a les Xonis, que també voten i n'hi han moltes...i la seva santa es la Belen Esteban, a Notinjam no sé quina deu ser...

    ResponElimina
  6. Aris, vols dir que les Xonis no són invisibles a ulls de l'alcaldessa?

    ResponElimina
  7. Aquesta imatge se t'assembla cada cop més. Dibuixada, en negatiu o amb textura. Que estàs provant les teves habilitats infogràfiques? ^^

    Ja té papers la Mariela? O potser treballa en negre? Que parla Nottinhamià? Mira que després li faran un examen pel carnet d'integració. Si no és que s'afilia primer al partit, és clar.

    ResponElimina
  8. Casumlolla, Joan, saps que jo ho vaig pensar i em vaig esgarrifar????? Horror!!! Aforunadament jo no duc "vestit jaqueta". Em sembla que l'original no se m'assembla. O això espero. He jugat una mica amb el fotoxop i el gimp, sí...

    Ai la obra Mariela, potser sí que s¡afilïi al partit, que si no li faran passar l'examen terrorífic, però això dóna per altres posts. Aquest és el país que hem votat. Espero que la gent se n'adoni i corregeixi.

    ResponElimina
  9. Ostres, que bo! Escric en aquest darrer apunt per ser el darrer i, per tant, més proper.
    Jo no hauria de ser generació Riell, però ho sóc. Vaig decidir fer el COU després de fer la mili i vaig acabar coincidint amb vosaltres. Sóc l'Enric Hernández March (Enric H. March). Em recordes, Lluís? Feia COU nocturn al Calassanç el 1981, i teníem com amiga comuna la Noemí.
    Res, que m'alegro d'haver-vos trobat. He llegit el vostre bloc i hi he trobat coses que m'han agradat molt. Us aniré seguint. Feu-li un cop d'ull al meu bloc (Bereshit), a veure què us sembla.
    Una abraçada, i... ens veiem!

    Enric

    ResponElimina
  10. Enric, et recordem... de fet aquest Riell Bulevard s'ha anat esprimatxant i ara de moemnt tan sols hi escric jo.Però en LLuís té els seus mil dimonis on fa de les seves.
    Ara aniré a veure el teu blog. És curiós, en Cristobal també ens va descobrir per casualitat.

    ResponElimina
  11. És una de les gràcies d'aquest món de la blogosfera: vas passejant i vas descobrint. Me n'alegro de retrobar-te. Ens anirem seguint, Eulàlia.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  12. Em van convidar una vegada, com a públic no cal dir, a una xerrada en el Dia de la Dona Treballadora, a la Biblioteca del poble. Curiós com, entre el públic, hi havia una munió de dones obreres jubilades (a les 4 de la tarda, ja em diràs) i de ponents la bibliotecària, una catedràtica, una regidora i una periodista de l'Opus. Encara al·lucino cogombrets.

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails