Intueixo que a ell no li faria el pes rebre un homenatge com aquest. Què carai, deuen haver mil coses més importants de què parlar... I aquests homenatges tenen aquesta pega: recordes algú un dia tal, fas soroll i te n'oblides. I potser aquells qui se sumen a l'homenatge no són, precisament, aquells qui l'han llegit o qui l'han seguit...
I llavors què hi faig jo aquí? Què hi faig aquí, amb el sentiment que pobra de mi poca cosa tinc a dir? I potser és que no, que no m'hi sumo, que s'escau casualment que avui m'abelleix parlar de Ramon Barnils, que m'abelleix recordar-vos que en Lluís ja va parlar d'ell aquí a Riell Bulevard en un parell d' ocasions, sense motiu, com ha de ser... Potser és que em sento una mica òrfena de la veu punyent i lliure.
Perdoneu, què feu aquí llegint totes aquestes bestieses que estic ecrivint? Passegeu-vos per la seva hemeroteca. Aprofitareu millor el temps.
Jo l'escoltav aper la ràdio, amb el quim monzó...era molt divertit..i com articulista també...quina pena que els bons s'en van sempre joves...
ResponEliminaUn homenatge singular per un home singular.
ResponEliminaVaig ser un admirador envejós de la llibertat de tota mena de la que gaudia i exercia el malaguanyat Ramon Barnils –malaguanyat, doncs sembla que els millors sempre se’n van massa d’hora-
Gràcies per l'hipervincle als seus articles! Més d'un i més de dos se'ls haurien de rellegir! :)
ResponEliminaEulàlia,
ResponEliminaNo cal flagel·lar-se cada vegada que hom fa un homenatge a algú aprofitant una data! Benvingut sigui parlar d'en Barnils avui, demà i qualsevol altre dia com ja havia fet en Lluís!
I si, és una llàstima que persones com ell ja no les tinguem al costat per a interpretar la política actual... és en aquests moments quan els notem a faltar, una mica orfes de veus que diguin la seva de manera raonada i lliure.
Des de les seves intervencions per la ràdio, a la revista El Temps... era una referència obligada.
També trobo a faltar en Vendrell, un altre personatge mític per a mi que va ser censurat de manera fulminant per criticar una operació Garzón i que no ha tingut la sort mediàtica d'en Barnils...
acabo de penjar un comentari sobre ell. Ja no hi ha periodistes com ell, i diria que ja no n'hi haurà.
ResponEliminaAris, els bons se'ls troba a faltar més, se'n vagin d'hora o més tard. Però en el cas de Barnils, va ser massa d'hora, sens dubte.
ResponEliminaAlberich, m'emocions que diguis que el meu homenatge és singular. No sé si ho pretenia, però que ho hagis percebut així em diu que potser sí.
ResponEliminaClidice, de res. Tens rao que molts els haurien (els hauríem) de llegir!
ResponEliminaGalderich, no és ben bé que em flageli pels homenatges. Tenen també un punt de difusió que no cal menystenir. Probablement algú, gràcies a l'homenatge de la xarxa, ha recuperat les ganes de rellegir-lo, o bé l'ha descobert potser perquè era massa jove llavors. Si això s'ha aconseguit, benvingut sigui l'homenatge...
ResponEliminaPuigcarbó, jo confio en què n'hi tornaran a haver. Digues-me optimista.
ResponEliminaTal com estan les coses ens calen veus crítiques més que mai. Seny i crítica, quines coses més difícils de combinar en aquest món de mones.
ResponEliminaSí, realment era una veu punyent, crítica i lliure.
ResponEliminaI tenia les coses molt clares. També en la qüestió nacional.
És evident que, en presència, Ramon Barnils no ha mort del tot...