dissabte, 24 de setembre de 2011

Del passat incert de l'Enriqueta (1)



Va arribar al poblet perdut a la frontera entre el país basc i Castella Lleó, enfarinada de cap a peus, sota un sol de justícia. No sabia quants mesos feia que caminava a l'aventura. La pols dels camins deuria ser més feixuga, més aspra, als anys setanta del segle XIX. No anava sola, l'acompanyava un estrany grup que bé podria haver-se fet passar per un grup de circ o una família nòmada i pobra, uns mercaders ambulants.

Enriqueta hava fugit de l'orfenat de Sant Feliu, amb a penes 10 anys.  Durant mesos va vaguejar a tort i a dret pels camins. Es va anar ajuntant amb persones de mal viure, que la protegien amb misèria i baixeses. I l'explotaven. El grup era heterogeni. El Curro, l'home de la troupe, que feia alhora el doble paper de pater familias i proxeneta. La Jacinta, la vella puta que mostrava les arrugues com a ferides de guerra i que encara tenia algun client morbós. De cara enfora, era l'àvia benerable. La Paca, la Maria i la Jacinta tenien totes entre 15 i 20 anys, i li feien de germanes. La Maria li va ensenyar tots els trucs per exercir la prostitució. L'Enriqueta semblava més gran, més alta, més llarga, més madura. Tenia la mirada hostil i fràgil dels qui s'han hagut de buscar la vida i se les han empescat com han pogut.

Deambular a la recerca de clients era el seu modus vivendi. I en algun moment aïllat, gairebé va semblar que l'Enriqueta trobava algun racó de tendresa entre aquelles mans. En alguns moments, els ulls d'Enriqueta desprenien una lluïssor impenetrable.

Però el cor se li enduria amb cada nou client.

13 comentaris:

  1. Una història que només de començar s'endevina que podria ser molt certa, per desgràcia. Esperem la continuació

    ResponElimina
  2. La història de l'Enriqueta es d'aquelles històries que el govern de Franco feia tot el possible per amagar...a Espanya aquestes històries no existeixen! deien

    ResponElimina
  3. No sé si pots canviar la narració, però en tinc un pressentiment d’un futur d’abandons: La dona (ella mateixa), els fills (els seus), els llocs (els dels altres), la vida (la seva) ... De moment només podem posseir el relat (el teu).

    Un udol.

    ResponElimina
  4. Quantes Enriquetes deuen haver-se perdut entre la boira de l'oblit...

    ResponElimina
  5. Chapeau, Eulàlia. Història breu, concisa i colpidora.
    Salut.

    ResponElimina
  6. Esperem la continuació d'una narració que comença molt ben narrada.

    ResponElimina
  7. Hi ha moltes moltes Enriquetes, Garbí24. Malgrat la declaració del Drets Humans, en segeuixen havent.

    ResponElimina
  8. Aris és ben sabut per tots que a l'èòca de Franco aquestes coses no passaven, on vas a parar!

    ResponElimina
  9. Lloptinc una lleugera idea de cap a on anirà aquesta sèrie de relats, però no le veritat és que encara no sé cap aon emdurà -de tot- la història. Em deixo portar.

    ResponElimina
  10. Moltes, , el pitjo és que, encara que el relat estigui situal al segle XIX, al XXI encara n'hi ha.

    ResponElimina
  11. Tant si la teua Enriqueta és literària o no, segur que el punt de partida d'on ha sortit la idea d'aquest relat és ben real.

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails