dilluns, 5 de setembre del 2011
Batibull
Tinc una colla d'esborranys oberts. Se m'acumula la feina, les idees, les imatges. En alguns tans sols hi ha una fotografia. En d'altres una frase. En d'altres una protesta.
Se m'acumulen les idees i no en publico cap. Tinc un paràgraf, però no visualitzo la fotografia, penso en un video però no puc penjar cap text...
Quan vols dir tantes coses, no goses dir-ne cap.
Protesto, contra mi mateixa. M'enrabio, contra el llastimós govern però una enrabiada s'enllaça amb l'altra i no tinc temps de plasmar-les per escrit.
Em contagio de la xafogor d'estiu, aquest estiu que declina però encara és present.
Vols fer tantes coses que no en fas cap.
Prou. Endreça't el cap. Posa't a escriure.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Eps, d'això se'n diu... la paraula màgica: procrastinació. I a mi em passa sovint. Tinc deures, tot el dia penso que els he de fer, però ha passat el dia i és ara, quan ja ha caigut el sol i seria hora de sopar que em poso a fer-los. He tingut temps de llegir el teu post, el de la Lluïsa, uns quants correus, sortir a comprar, xerrar amb una amiga, però de fer el que havia de fer... no! Som així, no tenim remei :)
ResponEliminaDoncs últimamnet, Nur sóc una experta total en l'art de la procrastinació.
ResponEliminasucceeix que a vegades vols parlar de tantes coses que acabés no parlant de res. Ballestreja del Govern, això és fàcil i hi ha prou arguments.
ResponEliminaAmb calma i pas a pas, però no malgastis les paraules amb política...
ResponEliminaEstic amb la Nur. Els meus amics i companys sempre diuen que treballo sota pressió al darrer moment... i em sembla que tenen raó! ;-)
ResponEliminaMés que l'últim moment deu ser l'acumulació. Hi ha tantes coses a dir i tantes a fer que no hi ha manera de trobar ordre al desordre.
ResponEliminapere (s)
quan faci més fred escriuràs més...amb la calor costa molt de treballar...
ResponEliminaM'identifico del tot amb el que expliques. Centenars de portes obertes i els ulls esbatanats dubtant cap on tirar. Si més no, has escrit sobre aquesta sensació, cosa que, de vegades, és una manera de superar-la. Salut!
ResponEliminaA mi el que em passa és que porto tal emprenyada que prefereixo no escriure mentre no baixi l'efervescència. I en quan comença a baixar, patapam, ens en foten una altra.
ResponEliminaPuigcarbó i Garbí24, em deixeu preocupada, ara no sé si parlar de política o no fer-ho. Semblem el joc del teèfon. "Per aquí em diuen que..."
ResponEliminaEn fi farem el que podrem, però l'emprenyada amb la política és tal que no sé si `podré estar-me'n.
Galderich, benvingut al club. Sóc de les que es llegien els apunts dos dies abans de l'examen.
ResponEliminaPere, n'hi deu haver de tot una mica. LA veritat és que em passen moltes coses pel cap que vull explicar i al final no n'explico cap. Ara que comencem temporada, procuraré esmenar-ho.
ResponEliminaAris, tens un problema amb la calor, eh? hahaha. És cert que el bon temps convida a passejar i no pas a escriure. I als migdies, migdiades. Però en fi ara en hi posarem.
ResponEliminaDavid, crec que has descobert la cara oculta de del meu post: intentar superar aquesta saturació i sublimar-la
ResponEliminaJoan, també hi ha alguna cos d'aquestes, també. Que emprenyats en som una quants
ResponEliminaEulàlia, xata, calma't
ResponEliminanomés cal que ho aboquis tot, sense vacilar i sense seleccionar
no hi ha res més autèntic ( tot i que hi ha el perill que després no s'entengui però, i què?
T’endevino (m’ho poses fàcil) viatgera, amiga. Imagino que utilitzes sovint les proposicions àtones: a, amb, de, en, per ...
ResponEliminaUn fort udol.
Tu també ets de les que acumula esborranys, esperant trobar el moment de publicar-los, un darrera l'altre, narinant? vaja vaja, si més no has aconseguit que em senti acompanyat :)
ResponEliminaJo cada dia penso almens un parell de post per al blog i no faig res...
ResponEliminaTinc l'esperança de que algun dia tindré el temps per a poder-ho fer.
A mi em passa que els esborranys se m'acumulen al cap, no per escrit, i acabo perden el fil del que volia dir. Però sempre hi ha un moment en què dos o tres fils d'aquests perduts acaben teixint una idea i ja no queda més remei que posar-hi.
ResponElimina