No és el primer cop que anomeno la meva filla gran en aquests missatges.
Sovint, em sobta el seu gran sentit comú -el menys comú de tots els sentits, deia algú-. Dels seus 8 anys se'n desprèn una mena de saviesa sense embuts, sense intel·lectualismes innecessaris, que em sobta i agrada.
Ara, a la seva escola s'ha posat de moda cantar l'himne espanyol. La lletra deu venir de lluny, d'algun pare o mare que ho deu haver transmès, en clau d'humor, al seus fills:
- "Franco, Franco que tiene el culo blanco... ".
No us la reproduiré tota, entre d'altres coses perquè no me la sé. En tot cas, en sentir-li cantar per desena vegada se'm va acudir plantejar la pregunta.
- Saps qui va ser Franco?
La resposta, com ja m'esperava, va ser negativa. Vaig aprofitar el moment de calma en què ens trobàvem -normalment les converses just abans d'anar a dormir són les més enriquidores- i vaig fer un resum en clau de 8 anys: el fet hi havia una república, el fet que aquest Franco va començar una guerra civil que malauradament va guanyar i van seguir 40 anys sense llibertat, el fet que els avis havien viscut aquell moment essent nens, i que la situació es va acabar simplement perquè el dictador va morir al llit. Era el primer cop i vaig cenyir-me als fets bàsics, a la manca de llibertats que es van viure per culpa del dictador. I vaig fer-li esment al personatge en blanc i negre de Polònia per donar-li algun referent més conegut.
La meva filla es va sentir trista en sentir la història:
- No ho sabia.- em va dir
- Ja m'ho pensava. T'ho explico perquè ens convé saber-ho o no oblidar. Per tal que intentem que res d'allò torni a passar.
- No, mama. No hem d'intentar-ho. Hem de fer que això no passi més.
No sé si puc afegir molt més a les seves paraules.
Fotografia: Robert Capa, La mort d’un milicià republicà (1936)
La foto d'en Capa diuen ara que és falsa, com si així es pugués dir, també, que la guerra té un punt de ficció.
ResponEliminaPotser passa que la guerra no s'ha acabat, tot i que ara -un pèl més civilitzats- la seguim sense trets i sense bombardejos.
En tot cas, els vencedors segueixen per aquí. El nét del Cambó -inefable Guardans- que tan dignament es comportà a Bombay, no com la seva col·lega Espe, ara lamenta no ser present a la Casa Grossa dels nacional-feixistes-istes. Quina estranya història. Què cony expliquem als nostres fills i filles?
En moments de perplexitat com avui giro els ulls i tan sols trobo la claredat de la CNT-AIT (la de llavors, és clar: la d'ara em fa riure una mica i prou). Espanya no ha passat la prova de competències bàsiques del segle XVIII.
Perdem la guerra cada dia de nou i guanyem batalles inútils. Cada dia perdem a l'Ebre i guanyem a l'Alcázar de Toledo.
Fins que no ens entri la raó, perdrem. La guerra acabarà el dia que el Duran i Lleida mori afusellat al Camp de la Bóta, i en Mas ofegat a Miravet, empès vers el fons pel pes de les medalles feixistes. Guerra sense fi, eterna. Em dol enormement dir-ho, però Espanya no va fer la feina i ara tot són deures atrassats i pendents, i un garbuix indesxifrable.
Suportar Cases Grans (grans com un Reich, no?) i seguir creient que en J.V. Foix és un gran poeta. Quina merda. Quanta merda, que diria parafrasejant la Mercè.
Tan és si la foto és falsa. Té això importància? No és més important allò que ens transmet tot i la seva falsedat?
ResponEliminaJo no crec en les venjances. No sé si cal veure aquests afusellats. Però sí que és evident que les víctimes no han rebut una "reparació". Que cal un procés per poder perdonar.
Però és cert que la transició aquí no va fer bé la feina. Tapar els ulls i aquí "no ha passat res". I així, els nostres fills no saben qui va ser Franco.
I així ens va, que ara que es comencen a destapar, tímidament, algunes coses (fosses) surten els "vencedors" dient que les seves víctimes han de ser també reconegudes. I nosaltres acotem el cap i diem "Oh és clar! no us ofengueu!". Demanant perdó. Ells han tingut molts monuments als seus "caiguts".
I els de la Conferencia episcopal vinga a beatificar capellans feixistes...
No sé si estem en guerra permanent. Jo més aviat penso que la nostra és la darrera generació que pot demanar aquesta restauració de la "memòria històrica".
Què en saben d'allò que va passar els nascuts després de 1975? Ben poca poca. Tu que ets mestre potser ens pots dir què s'explica del segle XX a les escoles....
No tocava aquí, però crec que el poema del Valverde diu molt més. El silenci de Déu és un concepte que expressa clarament, i jo entenc que tan sols diu això, que estem sols mentre contruïm fantasies, teologies, metafísiques.
ResponEliminaLa idea de la guerra permanent, per fortuna, avui és una confrontació quadrianal i democràtica. Ara ha guanyat l'esquerra, i potser demà la dreta.
El problema d'Espanya és -penso- que no ha fet la feina, i així com a França o a Alemanya els termes són clar i la dreta juga un xic més net, aquí encara som on som. No hem tingut valor, i ara ens mengem la nostra por. Ens mengem un falangista com el Duran, que alliçona la gent. Ens empassem una idea noucentista-falangista com la Casa Gran, paradigma del pensament nacional-catòlic. Ens traguem que en Guardans fou el valent i l'Espe una covarda, quan són germans de sang i d'esperit, i executen una estudiada simetria.
Ens empassem que dels nostres impostos el carismàtic Carod munti delegacions ultramar per a promocionar la cultura catalana -ho saps prou bé. Per a promoure el Monzó dels collons?
Sobre tot aquest affaire jo tinc una parca idea: Espanya va resultar exempta de la reforma agrària per una complicada jugada, i defugí el règim republicà (la normalitat europea) per una altra. A Espanya el catolicisme fonamentalista es va escapar de la neteja imprescindible amb una quants capellanots morts, però no sofrí reforma de cap mena. Tot són deutes i deures pendents. Algun dia, per tant, caldrà revisar-ho. Haurà de ser en clau democràtica, sens dubte. Però això no vol dir que les parts no se sentin en guerra. Si no ho creus així, escolta un dia Ràdio Intereconomia, a mil anys llum de la COPE en direcció a la dreta.
Em sembla que estem d'acord en l'essencial.
ResponEliminaNo sé si arribarem a revisar-ho, però. Tinc els meus dubtes pragmàtics.