divendres, 9 de gener de 2009

Carme Chacón, el cerimonial i el protocol de la vida



La Carme Chacón va armar un bon rebombori amb el seu "esmòquing femení" el dia de la pasqua militar. Ara hi ha un munt d'articles a la premsa que parlen del tema. Què trist, en realitat, que es vessi tanta tinta sobre un tema tan anodí.

Però em sumo a la follia. Aprofitant l'avinentesa voldria reflexionar sobre protocol, cerimonial i d'altres formalitats que s'esdevenen en els nostres àmbits públics i privats. Durant anys m'he ocupat del protocol a la institució on treballava i crec, ni que sigui per deformació professional, que una certa dosi d'aquesta posada en escena és necessària.

Ens agradi o no, els estats laics tenen també la seva pròpia plasmació de l'estructura del poder, la qual es fa de la mà del protocol i del cerimonial. Tenen, en definitiva, la seva pròpia "litúrgia" (heus aquí, de nou, un terme religiós que envaeix el llenguatge laic). Encara que els assistents no en sàpiguen ni un borrall, la veritat és que la forma de desenvolupar un acte, l'ordre utilitzat, la solemnitat (o informalitat) escollida transmet coses: qui és la persona més destacada (sigui autoritat o no), quin és el missatge que volem transmetre. Aquest formalisme i informalitat transmet on som i què estem fent. I a la societat democràtica també es fa necessària aquesta visualització. Les lleis de protocol en aquest país caldrien potser ser revisades, perquè daten del 81 i del 83, però estan basades en principis democràtics subtils com per exemple el fet que els càrrecs elegits democràticament passen per davant dels càrrecs designats a dit.

Hi ha molts aspectes en què, al meu parer, són innecessaris aquests formalismes, per exemple els tractaments. En això, els nostres veïns francesos, tot i el marcat protocol que empren en els seus actes, ho van fer millor (a cops de guillotina): tots són senyors i punt. En canvi aquí encara arrosseguem tractaments d'origen feudal que en una societat democràtica, al meu entendre, són del tot superflus i fins i tot incongruents: per què un senyor pel fet d'haver guanyat unes eleccions ha de ser "Molt Honorable", per què un càrrec designat com és un conseller ha de ser "Honorable"? Són més honorables que jo, o tu, o l'indigent que es busca la vida pel carrer? Certament no. És innecessari i tan sols es sosté en aspectes històrics que hauríem de tenir ja estar superats. El govern socialista (el "central", no pas el català) ja ha suprimit els tractaments dels ministeris. Estaria bé que s'anés més enllà i tots fóssim senyors i senyores, sense més. O porcs i porques, atès que ja sabem que de porc i de senyor se n'ha de venir de mena.

Tampoc m'interessa massa la part estètica del tema, la part del cerimonial, que és el que ha creat el rebombori de la Chacón: vestit llarg, "chaqué", vestit de còctel... una mena de galimaties que tan sols els més avesats en tenen un cert coneixement (i, potser, aquells que llegeixen revistes del cor, d'aquelles monàrquiques). Els homes ho tenen fàcil perquè "chaqué", és "chaqué", no té moltes lectures més, els militars també ho tenen clar. Ara bé, a les dones li deixen un ambigu "vestit llarg" i si es posen pantalons tot són articles al diari: la cosa es resoldria, potser, creant uniformes per els diferents tipus d'events, però uns uniformes clars i encotillats, que no deixin camp lliure a la creativitat: el masculí ja el tenim, ara que creïn un uniforme "femení" i s'haurà acabat el bròquil. O bé ens saltem tota aquesta parafernàlia i anem vestits com ens sembli....

Tot i això, hi ha gent que no suporta veure una orquestra on el seu director i els músics no portin frac. No fa gaire llegia una carta d'una lectora al diari (no recordo quin) que afirmava que havia deixat d'anar al Liceu per aquest motiu. I jo em pregunto: els músics toquen millor si porten frac? És evident que tocaran millor o pitjor, però en tot cas no dependrà de la indumentària que portin. Tornem a la litúrgia.

També tenim un cert protocol, una certa litúrgia, en els nostres àmbits privats. En la família, quan hi ha llocs "assignats" al voltant de la taula, per exemple, sigui el dia de Nadal o qualsevol altre dia. No passa a totes les famílies, però a moltes sí. Tenim també el nostre "protocol", la nostra litúrgia, que sense adonar-nos anem repetint dia rere dia, any rere any.

I respecte els amics, també tenim els nostres cerimonials, perquè negar-ho. Esperem que es comportin d'una certa manera, per respecte i no tan sols per litúrgia. Hi ha coses, certs formalismes, que esperem d'aquells a qui anomenem amics. Esperem que ens escoltin i que ens acullin. Que ens facin costat quan els necessitem. Si truquem un amic o amiga, esperem que ens agafi el telèfon. Si no pot agafar el telèfon esperem que ens retorni la trucada. Si li enviem un missatge esperem que ens respongui. Si li demanem de veure'l, perquè necessitem parlar, esperem que faci un forat a l'agenda per escoltar-nos. Que ens parli a la cara i no s'amagui rere els emails. Quan algú deliberadament no ens agafa el telèfon, quan li preguem de veure'ns i no ho fa, no es comporta com s'espera que ho faci un amic. I no diguem si qui ho fa és una persona que en teoria ens estima. Quin respecte ens transmet algú que ens fa un tracte com aquest? No gaire. Ens aprecia? No ho sembla tampoc. El podem considerar amic, si ens té tan poca consideració? No ho sé, no ho tinc massa clar.



Foto: Marta Jara, treta del diari Público

4 comentaris:

  1. Sobre el(s) protocol(s):

    Però el protocol no deixa de ser una convenció que -com totes- està feta per a saltar-la olímpicament. Un joc del qual cal transgredir les normes per a comprendre'l.
    Recordo que mentre em documentava per a una novel·la, vaig llegir sobre els esforços republicans per a crear una litúrgia republicana que fos assequible i alhora clarament distinta. A França se n'han sortit.
    Pel que fa als protocols personals, passa el mateix. Tothom té el seu, el seu protocol i el seu tempo. Els protocols ordinaris són el pròleg dels extraodinaris. Pretendre un protocol universal és en va. No ens ha de desesperar això.
    Al Marroc, contractes un guia per a demà a les 8 del matí, i el cosí del guia apareix a les 4 de la tarda. Es queda perplex quan ens queixem: "Tout le jour..." diu: potser demà.

    ResponElimina
  2. Evidentment que el protocol és una convenció, un joc, com el llenguatge, com tantes coses a la vida. I també està en constant evolució. No per això és innecessari. Encara que te l'hagis de saltar de tant en tant. Fins i tot cal saltar-se'l per fer-lo evolucionar. Suposo que t'adones que fins i tot jo critico el protocol en aquest missatge. T'asseguro que els ortodoxos dels protocol trobarien un "sacrilegi" el meu post.

    En el tema personal el problema, amic Lluís, es produeix quan per culpa d'aquest saltar-se aquests protocols personals, un fa mal a aquelles persones que en teoria són amics, que estima. Aquest era el punt que volia destacar. Segurament no ho dec haver aconseguit.

    ResponElimina
  3. Ha estat interessant per a mi l'article i els vostres comentaris, amics a distància... De fet pense el mateix, estem d'acord; però l'única visió que tinc o vull recordar del protocol i aquella que aplique en ma vida, siga on siga i amb qui estiga és la de la rabosa o guineu -que en dieu vosaltres- del petit príncep en parlar del "domesticar" i del "ritu". No vull complicar-me més la vida, ni passar-me-la donant explicacions. Qui realment et coneix, no te les demana. Tu li les dónes per l'estima que li professes i prou. Per altra banda, la vertadera amistat -això no es compra, ni pots trobar-la en cap mercat- i exigeix un camí llarg i ardu.
    Probablement si em passés un cas així li diria a l'amic: Potser el teu temps es massa important per regalar-me'l?... I esperaria a veure per on surt...
    Què dieu ? -et puc dir "Lali" o t'agrada més "Eulàlia"?

    ResponElimina
  4. Gràcies per les teves paraules, Príncep. Potser segueixi el teu consell... si l'amic té a bé donar un poc del seu temps per poder dir-li.

    Al llarg de la meva vida m'han anomenat de les maneres més inversemblants i diferents. A raig i que jo recordi:
    Eulàlia
    Lali
    Laieta Pica
    Lalita
    Eu
    Eula
    Eulu
    Olalie (amb entonació francesa)
    Ulalín (variació de l'anterior)

    Mai m'ha molestat que m'anomenin d'una o altra manera, perquè tot sovint les diferents formes amagaven un to carinyós. Així, amic Príncep de les Milotxes, em pots dir com més et plagui, fins i tot pots intentar una nova versió personalitzada. L'acceptaré encantada.

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails