Matemàtiques essencials: fem grups, o grupets, o grans grups.

La meva filla, de 4 anys, practica matemàtiques essencials. Sap fer conjunts: poso els blaus en un grup, els grocs en un altre. Els grossos en una pila, els petits en una altra. En aquest grup n'hi ha molts, en aquest altre, n'hi ha pocs. I així anar fent.

Jo, empetitint-me i posant-me al seu nivell, també practico matemàtiques essencials: agrupo persones. Sembla que pel món en corren de dues menes. Segurament n'hi ha que podrien ésser agrupades sota molts altres criteris, però com que es tracta de fer matemàtiques essencials em limito als grups mínims. Potser fins i tot minimalistes. Amb 2 en tinc prou.

Enceto el primer grup. Són aquelles persones que tot ho veuen negre. Els caracteritza el pessimisme. Aquelles que sempre veuen el got mig buit. La vida està feta per patir, promulguen. La vida és poc brillant, afirmen. Es fixen tan sols en allò que fa patir. Són les que gairebé sempre estan en crisi. Veuen com n'és de difícil tot, la merda que ens envolta (que existeix, sens dubte). Es fixen en les ombres i poques vegades veuen la llum del sol. Són persones que es tanquen, que es queden en el fatalisme i la crítica: el món és una merda i jo no puc fer res per canviar-lo. Tan sols el puc criticar, cagar-me en tot. Estripar-lo.

El segon grup, com us podeu imaginar, el conformen les persones optimistes. Veuen el got mig ple. Viuen amb alegria. Saben que aquesta és la única vida que tindrem i s'esforcen a fer-la més agradable i fer-la més fàcil als altres. Intenten minimitzar les tristeses per sobreposar-les. Intenten fixar-se en els punts de llum enlloc de les ombres. Aquestes persones, davant les desgràcies de la vida, es diuen: què puc fer jo per canviar el món? Puc posar algun gra de sorra. Aportar felicitat. I no sé què en pensareu vosaltres, jo voldria que em posessin també en aquest grup. Sincerament.

M'hi ha fet pensar un breu reportatge que vaig veure fa poc a TV3 on s'explicava que un periodista, Jaume Sanllorente, arran d'un viatge turístic a l'Índia va fundar una petita ONG, Somriures de Bombai. Sense conèixer-lo de res, em sembla una d'aquelles persones que formen part del conjunt optimista. Us deixo el reportatge com a mostra.