dimecres, 21 de gener de 2009

Conte del Jardiner

Ella li va mostrar el seu paisatge: terra erma, muntanyes sense aigua, rius secs.
Desert.

Ell, el Jardiner, va renovar el seu jardí. En va tenir cura. Va cuidar-lo.
Va plantar herba de tendresa, flors de carícies, arbusts de plaer.

Va adobar la terra amb somnis.

Va regar el camp amb petons suaus.

Ja no fou tan sols seu, aquell jardí, sinó d'ambdós. L'herba va començar a brotar. El Jardí s'omplí de flors indescriptibles, d'una gran bellesa. Les plantes més exòtiques van començar a cobrir tots els espais, tots els racons. El Jardí començava a lluir una exuberant vitalitat. Ple de colors. El món semblava de nou harmònic i senzill, ple de la màgia de les petites coses compartides.

Just llavors el Jardiner incomprensiblement, inexplicablement, va fugir. Cap a la irrealitat confortable del passat.
Abans de marxar, però, va agafar la dalla i tot ho va arrasar: flors d'esperança, herba de somnis, fruits de projectes.

Tot va ser breu i en va.

Ella, en despertar, no en va trobar res. Tan sols el silenci covard vestint la mentida.

Es va abraçar al nou bloc de gel d'insomni que tot ho cobria.
I va creure veure-hi, reflectits, els ulls d'ell.

Va restar allà, immòbil, un temps irreal. No sabria dir si foren dies, setmanes, mesos o anys.

L'eternitat és fa difícil de mesurar.

Estavar, 01/01/09

2 comentaris:

  1. El teu conte m'ha transportat, ja des de les primeres paraules (i no pas només pel títol), a les meves lectures jovenívoles de Rabindranath Tagore, especialment "El jardiner". Tinc ara mateix davant (i no és potser casual que faci dies que l'hagi rescatada d'algun prestatja per rellegir-la) l'edició de la Selecta de 1960, traducció de Maria de Quadras, que inclou, a més, "Ocells perduts". Va haver-hi un temps que intentava imitar-lo, de la qual cosa no n'ha quedat, sortosament, cap prova. M'ha agradat, Eulàlia, especialment el final del teu conte i la conclusió darrera que contrasta potser amb l'acció "inexplicable" del Jardiner.

    ResponElimina
  2. Et conte Katia al meu blog; aquesta història sí que és viscuda d'ahir, i real.
    Com la música que l'acompanya, que també s'anomena Katia.
    Besets, Lali.

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails