dilluns, 26 de gener de 2009

Terror del vent

És tard.
Hauria de fer hores que hauria d’estar dormint. L’insomni em bressola massa sovint les darreres setmanes. La fatiga dels darrers dies finalment se m’emporta al món dels somnis. La casa és silenciosa i silenciada gràcies a viure en lloc tranquil i al gruixuts vidres (laminats i amb càmera de xenó) que cobreixen les finestres. Normalment dormo enmig d’un silenci profund.

De matinada em desperto. Millor dit, em mig desperto. Sento sorolls fora i un xiulet llunyà. I la porta de la cambra repetidament peta amb sons rítmics. Tec, tec, tec.
De tant en tant, algun cop. Llunyà. Esmorteït, més aviat.

Mai he cregut en esoterismes. El dia que em vaig convèncer que Déu no existia em vaig convèncer també que tota mena de fenomen inexplicable és simplement fenomen no explicat. Que no vol dir que sigui sobrenatural. Simplement és “no explicat-encara”.

Així, els sorolls que m’envolten no m’atemoritzen. Han de tenir una explicació raonable. Enmig de la son em ve a la memòria la veu i la imatge del meteoròleg del TN, la nit abans, tot dient “bufaran ratxes de vent fortíssimes, no sortiu, quedeu-vos a casa”.

- Ah, és això! -em dic, i intento aclucar l’ull altre cop, amb un èxit més que dubtós.

Alguna estona més tard em llevo i no estic molt segura si he dormit o no. Mentre em decideixo si vaig a la dutxa o ho deixo per més tard, marxa el llum i decideix per mi: ho deixo per més tard. Fora, el vent segueix xiulant. Miro per la finestra i veig els arbres vinclant-se. Dansant una dansa macabra a cops de vent. Tinc la sort de viure enmig del bosc envoltada d’arbres majestuosos. L’espectacle resulta sorprenent, des de la finestra.

Em vesteixo. Vaig a comprar el pa. A cinquanta metres escassos de casa hi ha la fleca. En sortir de la porta del jardí, veig uns metres més enllà un arbre que bloca el carrer. Per allà no es pot passar.

Em costa expressar què sento mentre camino pel carrer envoltat d’arbres amenaçadors. La por, l’immens terror, que em corprèn. El vent és arratxat, Però el que més aclapara són els espetecs que ressonen proferits pels arbres en trencar-se. Un pi pinyoner dansa amb una branca que s’agita i que li confereix un aspecte semblant a un predicador enfurismat dalt d’un púlpit.

Entro a la fleca i esmentem l’únic que té sentit esmentar en un dia com avui, el vent arrauxat, enfurismat.

En sortir, un dels carrers el carrer acaba de ser envaït per un arbre, atravessant-lo. Trobo un parell de cotxes. Giren cua, astorats. Un dels seus conductors em diu:

- Tots els carrers estan igual. No es pot passar?
- No, impossible. Tots dos carrers tenen un arbre travessat.
- Avui és dia per quedar-se arraulit a casa.

M’apresso fer-li cas i a tornar a casa. Els espetecs i la força del vent no cessen.

De casa estant, protegits per les parets, mirem fora espantats. Un nou arbre se suma al que fa uns minuts ha caigut. Observem, sentint-nos moderadament segurs rere la finestra, la caiguda en càmera lenta d’un arbre sobre el nostre garatge. Talment un gegant de s’abat sobre el terra. Pocs segons més tard un nou arbre li fa companyia. Més enllà un de nou.

Cada pocs minuts se’ls sumen més i més branques trencades, miris on miris. L’avet del nostre jardí es vincla perillosament. Comencem a témer que s’arrenqui de socarrel.

La llum marxa i torna. Veiem que els pals que aguanten els fils han cedit i ara jauen contra la casa de davant mig atravessant també el carrer. El telèfon fix emmudeix.

La meva germana ha marxat de bon matí amb el cotxe. Ens fa patir. Ja hauria d’haver tornat. Segueix una cursa d’obstacles interminable per poder tornar a casa. El mòbil ens tranquil·litza, però triga molt a poder arribar.

Durant una conversa amb els veïns, el pi pinyoner, cansat de la seva dansa, finalment cedeix i atrapa un veí. Mon pare l’ajuda a treure’l de sota. Sembla sortosament que no ha estat gaire greu. Però criden una ambulància i acompanya la meva germana en el seu perible per poder arribar.

Irreflexivament faig un vol pels voltants. És desolador. Sembla que ens haguem quedat sense bosc: a cada pocs metres els arbres ajaguts, arrencats de socarrel, les branques atravessant el carrer. Alguns arbres han trencat parets de cases. Els carrers són impracticables

I de tant en tant encara hi ha ratxes de vent. I més espetecs. Aquest vent fa por. Terror.

El paisatge sembla tret d’una “Disaster movie”.

L’avet, sobreviu.



Diumenge:
Rebo una trucada de l'escola de les meves filles. La coberta de la teulada ha saltat pels aires i durant 2 dies no hi ha escola. I ja veurem què passa després, potser reparteixen els nens i les nenes per diferents escoles de Sant Cugat.

2 comentaris:

  1. Déu n'hi do !!!!
    Quin panorama més desolador i quants ensurts al seu darrera (i malauradament, amb les desgràcies personals que ja hem conegut pels mitjants de comunicació).
    Mentre t'escric aquest comentari, vaig veien a més el TN.
    Esfaraidor !!!
    Tant de bó que esteu tots bé i només heu de pensar en destrosses materials.
    Ànims i paciència !

    ResponElimina
  2. Tots estem sans i estalvis, afortunadament no hi va haver desgràcies personals. Però sí una gran por durant tot el dia.

    I una immensa desolació en acabar, en veure tants arbres malmesos.

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails