El conte d'un país en crisi (1)

Hi havia una vegada un país que, com tots els països de conte, tenia un rei, i una reina i prínceps i princeses. Però aquests no són importants per a la nostra història, perquè no fotien mai res i tan sols esperaven que als súbdits no se'ls inflessin els nassos. Per salvaguardar el coll i la bona vida, més que res... Aquells que eren importants, en aquell regne, eren els súbdits, perquè sense súbdits cap país no rutlla. Aquell país tenia altres països amics: els seus veïns del nord, de l'est i del llunyà oest. Tots aquests països estaven en crisi. Havia passat una cosa terrible: uns ogres malvats i usurers s'havien dedicat durant anys a fer la viu-viu i embutxacar-se milions de monedes d'or de totes les maneres possibles que es podien imaginar:

• Van construir cases, pisos innecessaris i els van vendre molt per sobre del seu preu en base a allò que en deien "preu de mercat".
  
  
• Van demanar ajuda als bancs per tal que fessin màniga ampla i permetessin que els súbdits s'endeutessin més i més gràcies a la bombolla fictícia que ells mateixos havien creat.
  
  
• Van subornar polítics corruptes embutxacant-se milions i més milions de contractació pública amb pagaments molt per sobre del que hauria estat real. Una part dels diners anava a les seves butxaques, una altra a les butxaques dels polítics, la tercera, la més minsa, esdevenia una obra de mala qualitat amb què es justificaven davant dels súbdits. Amb aquells diners, que provenien del poble, s'haurien pogut fer moltes coses: millors escoles, millors hospitals, millors mitjans de transport en benefici de tots els súbdits.
  
  
• Van crear fundacions, consorcis i altres entitats obscures que es fornien de diner públic per tal de desviar-lo cap a les butxaques personals.

I què feien els reis, us preguntareu? Res. Els reis mai no fan res, llevat d'organitzar festes, anar a cavall, navegar, aquelles coses ocioses que no serveixen per res. Per portar el país, el rei havia nomenat un president a petició dels súbdits i ell hi havia accedit de bona gana perquè així podia seguir vivint del cuento i els súbdits no s'enfadaven mai amb ell, perquè ell no feia res de res (crec que això ja ho havia dit, però us ho repeteixo per si no us havia quedat prou clar). Posem per cas que aquest president tenia per nom, Pep Sabater. No era un nom gaire reeixit, però és que el nostre personatge tampoc no ho era. Tenia bones intencions, però era un cagadubtes compulsiu.

I els súbdits? Els súbdits cada dia estaven pitjor, però com que els havien ensenyat a ser bons nens i no alçar la veu, de moment esperaven pacientment. Esperaven a veure si en Pep Sabater hi feia alguna cosa per posar remei al desgavell que havien creat els ogres i el ricatxos de la cort(sovint eren les mateixes persones).

Els presidents dels països veïns trucaven a en Pep Sabater preocupats_
- I què farem? Bé has de fer alguna cosa, oi? -i ell amb bones maneres els anava tranquil·litzant ara amb una excusa, ara amb una altra però no feia gran cosa. Els altres, tot s'ha de dir, tampoc.

Fins que un dia...un dia, en Pep Sabater va rebre una trucada important. Era del seu amic del país del llunyà oest, era un país poderós i valia més tenir-lo com a amic que com a enemic... El president d'aquest país, doncs, el va trucar i li va dir:

- Sabater, no siguis més sabata i posa't les piles.

I se les va posar. Però tan maldestrament que les va posar de l'inrevés.

(continuarà...)