divendres, 7 de maig de 2010

De maltractadors i altres psicòpates



Jo tinc també la percepció que la pornografia infantil, millor dit les motivacions que porten els seus usuaris a practicar-la, té més a veure amb una patologia, o la tortura, que no pas amb la sexualitat. Es tracta de gaudir abusant un altre, tot i que els abusos que caracteritzen els pederastes els trobem també en altres conductes.

En aquest aspecte, veig un denominador comú entre les persones que fan mobbing, les persones pederastes, les que assetgen, les persones que torturen, les que maltracten físicament, les que maltracten psicològicament... Podeu anar afegint noves tipologies a la llista. Però totes tenen un denominador comú: l'abús cap a una o més víctimes, sovint des d'una posició de poder.

En alguna ocasió he llegit que el perfil d'aquestes persones maltractadores es correspon amb el d'un psicòpata integrat. Una persona que no empatitza amb els sentiments dels altres, amb un gran glamur, que sap seduir i que, al damunt, està plenament integrat a la societat, perquè sap caminar per la fina línia que separa legalitat i il·legalitat. Pot ser una persona seductora, atractiva, que sap donar la perfecta imatge social de bon pare, bona persona, un model per a la societat. I en el rerefons ser el monstre manipulador que utilitza els altres en benefici propi, com a estris per aconseguir els seus fins.

Les persones manipuladores, els abusadors nats, tenen un estrany do. Aconsegueixen extreure de la gent del seu voltant el seu taló d'Aquiles. Tenen una visió clara de quins són els punts febles dels seus interlocutors: quines coses els fan trontollar, quines coses no solament els preocupen sinó que les fan sentir febles. Capten aquests elements i els utilitzen amb plena consciència en benefici propi.

El resultat d'aquesta manipulació són unes víctimes devastades, siguin dones maltractades o infants, o un treballador que pateixi mobbing. En el cas dels infants el resultat és més terrible, perquè estem parlant de persones encara no formades. En aquest cas no es tracta de què la societat sobreprotegeix els infants, sinó que sovint aquest abús es produeix des d'una situació de poder: el cap, el pare de família, el marit.

El més terrible és constatar que sovint costa molt descobrir els abusadors. Precisament pel poder que exerceixen sobre les seves víctimes.

15 comentaris:

  1. No puc estar més d'acord amb la línia general del teu pensament, respecte a aquest tema. Algú que abusa d'una altra persona ho fa perque, sí, té aquesta capacitat de detectar les febleses alienes, i aprofitar-se'n.

    Només una petita anotació a banda: "la cap, la mare de família, l'esposa" completen el teu escrit ;) Una cap va fer-me la vida impossible; mala folla que tenia la desgraciada.

    ResponElimina
  2. És extremadament fàcil caure en la hipocresia i en el pensament correcte però tonto respecte d'aquesta qüestió.
    També cal tenir en compte que vivim sota la idea obsessiva del triomf, i que al triomfador se li perdona tot. Hi ha alguna cosa que em molesta en els tòpics al respecte, perquè no tenen en compte les hipocresies. Avui la Clidice plantejava coses que no hem debatut, poitser per massa complexes.
    En tot cas, veig que resulta molt fàcil veure en els altres uns defectes que ens són comuns.

    ResponElimina
  3. Eulàlia, tampoc hem d'oblidar les persones de l'entorn, que coneixen els abusos i tenen capacitat de denunciar però callen com putes, per no perdre els privilegis. Els abusadors, sobretot si tenen poder, tenen gran quantitat de còmplices silenciosos, al seu voltant...

    ResponElimina
  4. Podria haver-hi una estranya realitat amagada sota tot això: quines són les excuses del mascle per no fregar plats, desparar la taula o escombrar? Això és tot just l'inici d'una escalada que acaba en el maltractament, però que comença en minúsculs aprenentages, en etapes pre-escolars.

    ResponElimina
  5. Ferran, he intentat ser correcta en quan a l'ús de gènere, he procurat parlar de persones maltractadores però se m'ha colat el llenguatge sexista. Demano disculpes. Òbviament tens raó.

    Teniu raó que potser no he parlat de la hipocresia ni de determinats valors patriarcals. El tema és massa ampli per abarcar-lo tot. Jo volia fer esment d'aquests elements que són comunts, parlava de conductes concretes. No volia donar la impressió que els maltractadors són "malalts i prou". Si he donat aquesta impressió la matiso, perquè en general són vistos com a triomfadors, per la societat. Són conductes tolerades socialment.

    Respecte les persones de l'entorn, n'hi ha que no goses plantar cara, i no per perdre els privilegis, sinó perquè en veure el pa que s'hi dóna no volen rebre ells. Actuen també per por. Ara parlava referint-me específicament a l'àmbit laboral, però potser es pot aplicar a qulsevol àmbit.

    Sento que hem obert una caixa dels trons, perquè el tema és certament complex.

    ResponElimina
  6. Lluny de nosaltres aquesta raça de gent... i llastimosament massa a prop, a voltes.

    En tot cas, de sàdics n'hi haurà sempre. Hem de poder-los denunciar i, malgrat el seu descrèdit, confiar relativament en la justícia.

    I sí, la sexualitat és tota una altra cosa. Perquè es basa en l'amor o en un cert carinyo, si més no.

    ResponElimina
  7. en un món tancat on l'abús es promou per part dels docents, on és la rutina, allò habitual, on els menors no són res més que morralla i només val la llei del més fort, on tot està amarat d'aquesta ideologia, és difícil assenyalar l'abusador amb el dit, al cap i a la fi, el que fa es aplaudit i comportat com un tret de caràcter. I és allò que s'espera d'ell/a, i el que esperen de l'abusat és que "es faci fort" i, tot rebel·lant-se, esdevingui abusador al seu torn. Que demostri que val per alguna cosa. Són línies tan fines, tan delicades, tan subtils ...

    ResponElimina
  8. Espero, Clidice, que aquests no siguin els valors que transmetem als nostres fills. Jo espero no fer-ho. Jo no vull que ningú que se senti abusat es rebel·li per esdevenir abusador. Que es rebel·li sí, però per poder ser conscient de l'abús -no sempre passa, perquè sovint la víctima se sent culpable- i denunciar i que l'abusador no sigui aplaudit sinó arraconat. No fa pas tans anys els maltractadors no eren mal vistos socialment i ara alguna cosa ha canviat.
    Potser hi ha alguna llum, no tot són ombres...

    ResponElimina
  9. Crec que la Clidie posa el dit a la llaga. Tot i que no hi ha respostes, cal respondre.
    En el nostre món real, transmetem la idea que val el millor, i el millor és el més fort. Hem creat un escenari molt competitiu, ho hem fet entre tots. Hauríem de desmuntar la ideoloia competitiva, o anem molt malament.

    ResponElimina
  10. He vist algun cas de prop en l'àmbit laboral. Els primers moments son determinats; si la potencial víctima adopte una actitud tèbia, contemporitzadora, es dona un procés acumulatiu que, en poc temps, pot donar com a resultat una relació de sotmetiment i anulació total. Si, en canvi, planta cara o, si més no, adopta una actitud de respecte, però ferma, te moltes probabilitats de sortir-se'n. Òbviament, em refereixo a igualtat de condicions; per exemple dos empleats de similar estatus en front del mateix cap. Altrament es evident que cada cas es diferent. No cal dir que com més desvalguda sigui la víctima (infants, persones dèbils de caràcter, en precarietat de feina, etc...) més difícil ho tindrà.

    ResponElimina
  11. Em sento menys pessimista que la Clidice o tu mateix, Lluís.Haig de reconèixer que aquesta visió em trasbalsa una mica, em remou per dins. Potser perquè ho he viscut d'aprop.

    Si bé és cert que l'ambient competitiu té importància no em sembla que això doni la clau de tot. És més complex.

    Em sembla molt rellevant l'aportació del Brian. En l'ambient laboral és especialment clar: poder plantar cara, o fer-se merèixer el respecte abans que no et trepitgin. Però de vegades les circumstàncies poden més que tu.
    Sovint qui més dóna és qui més se sotmet i qui alhora està menys valorat en la seva feina. En això, de vegades els anys aporten també experiència: saber dir que no.

    Però si parlem de nens la cosa es complica

    ResponElimina
  12. només cal anar a la wikipedia i veure l'entrada "acoso laboral". Crec sincerament que l'encalçador es fa des de la més tendra infantesa i, malauradament, l'encalçat potser també.

    ResponElimina
  13. Clidice. no cal anar a la wikipedia quan ho has viscut a la pròpia pell.

    ResponElimina
  14. Eulàlia, qui ho ha viscut, en més d'una ocasió, no ho necessita. Però qui no ho coneix, no està de més perquè se'n faci una petita idea. Potser així no es veurà en la temptació de pronunciar la frase fatídica: "no t'ho prenguis així"

    ResponElimina
  15. És que aquesta frase hauria de ser desterrada. Com que "no t'ho prenguis així"? Quan et destrueixen l'autoestima fins deixar-te com un drap brut?
    Els manipuladors són bèsties menyspreables que mereixen la reprovació més absoluta.
    A mi ingú no em va dir "no t'ho prenguis així". Però tampoc no va evitar sentir destruïda l'autoestima.
    Ara bé, fer-se gran serveix per alguna cosa.

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails