dilluns, 17 de maig de 2010

El conte d'un país en crisi (2)




Havíem deixat el nostre Pep Sabater molt preocupat davant una colla de piles que s'havia de posar i no sabia ni per on començar. Ell, posar-se les piles?! Ell, que era la indecisió personificada! Què li calia fer?

Perquè en Pep tenia un enemic, bé, en tenia més d'un però aquest era el més evident perquè li volia fotre el lloc privilegiat, en Marià Tallot. No era pas millor que en Pep, tot i que ell s'ho pensava. Era especialment amic dels ogres i ricatxos que havien sagnat el país. Li agradava fumar puros però se n'amagava dels seus súbdits, perquè fumar estava molt mal vist en aquell regne. Especialment puros habans, que eren els més cars. Com que aquest personatge tenia ànima burgesa, sabia que havia de dissimular davant la clientela i li costava, però s'anava en sortint com podia... En Marià tenia una colla de coses a dissimular per això esperava que en Pep tot solet es fotés la clatellada per ocupar el seu lloc.

En Pep, així, estava cagat. Se li venia a sobre una de ben grossa, però què podia fer? Li havia promès al seu amic de l'oest fer-hi alguna cosa... Però, què? Va cridar els seus ajudants, els bufons de la cort, per tal que li donessin una mica d'orientació sobre què li calia fer.

La bufona Tereseta li va portar una colla de papers enorme. Piles i piles de papers tots plens de xifres i més xifres...
- No entenc res- va dir en Pep.
- Jo tampoc, però no hi fa res- va dir la Tereseta.

La bufona Eleneta va intervenir:
- No us preocupeu, que he portat això -mostrant una pila de tisores de totes mides i colors.

El bufó Manolo no sabia què portar-li i com que no tenia bones idees es va apuntar de seguida a la idea de l'Eleneta:
- Sí, sí, tisores! Retallarem el de sempre, però ara més, que estem més fotuts.

I així ho van fer. Van agafar les tisores més grans i van començar a retallar serveis contra els súbdits, ja prou fotuts: els treballados no tindrien feina -i com que aviat ja faria dos anys de la crisi, tampoc subsidi-, els funcionaris rebaixarien el sou, els pensionistes no els augmentarien res, a les persones dependents que els donessin pel sac...

I els reis, us preguntareu? Els reis no feien res. Visitar un hospital privat fent veure que era públic i tornar-se'ns al Palau, a viure com reis, que és el que els tocava fer...

- Vols dir que no s'enfadaran?- va gosar preguntar en Pep.

- I ca, home! No veus que diumenge guanyarà el Barça i tots estaran contents?

(continuarà...)

5 comentaris:

  1. Eulàlia,

    Suposo que amb mi no gosaràs, ni amb nom suposat, perquè estic més fotut que mai.

    Et volia oferir exempció en alguna taxa municipal, però em sembla que no vius a BCN.

    Tingues caritat cristiana, sisplau...


    L'hereu de la vídua Diagonal

    (snniiifff, snniiifff...)

    ResponElimina
  2. Ai Eulàlia ! Lo més fotut del conte és que no és un conte...És la tangible realitat! :-(

    ResponElimina
  3. Ai! m'ho havia deixat:
    "els personatges, situacions, llocs i altres elements que surten en aquest conte són ficticis, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència?"
    (era una cosa així, oi? o no?)

    ResponElimina
  4. una situació "real como la vida misma", però no defalleixis, si el maig del 68 va començar per una collonada dels cinemes i la crema de convents a Barcelona per una mala tarda als toros, ningú no diu que, gràcies al Barça, la gent acabi "redecorant" la plaça Sant Jaume. Que la massa és molt "suya" i li costa moure's, però quan ho fa és gairebé tan dolenta com l'aigua quan vol fer mal.

    ResponElimina
  5. Nostre cor blaugrana frueix per les darreres conquestes contra l'enemic blanc, però també pateix per les retallades indiscriminades. El poble (de vegades) no és tonto!!

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails