El conte d'un país en crisi (3)

En Pep Sabater no estava del tot convençut, però tot i així va llençar una gran proclama:

-Vilatans! Vilatanes! Súbdits tots! Prepareu-vos! Tenim la solució! Sabeu aquesta colla de desvagats que no serveixen per res perquè esmorzen tot el sant dia i no foten brot? Sí sí, els funcionaris del regne! Aquests pagaran el pato . Sabeu els vellets del parc? Com que s'estan tot el dia al parc no els cal gran cosa: a aquests no els traurem res -de moment-, però tampoc no els donarem més, al cap i ala fi, no ho necessiten... I les persones que no es poden valdre per si soles, les que necessiten ajuda? Aquestes tampoc els donarem res, que els moqui la iaia... És que estem fatal!


Els subdits es van mirar. Alguns hi van estar d'acord: Sí, sí, que els bombin que tenen la vida assegurada... D'altres resignats van dir què hi farem, ara ens toca estrènyer-nos el cinturó...

I a algú se li va ocórrer preguntar:

- I els ogres? Si estem així és per culpa dels ogres... No se'ls fa res als ogres?

- I ca, dona. Els ogres són intocables!

En Pep Sabater no les tenia totes. Algun cop pensava en els ogres, però s'escagarrinava a les calces. Qui posava el cascavell al gat? I va dir:

- Ara no. Potser demà -qui dia passa any empeny-.

I pels passadissos va parlar amb la colla de petits enemics que tenia a la cort i es feia el simpàtic perquè necessitava el seu suport. Però uns per molt i els altres per massa poc ningú ni volia ser amic seu. Finalment, però, en Josep-Ton li va dir: mira, com que sóc molt responsable i no em toques els meus amics ogres, callaré i així te'n sortiràs. I en Pep va respirar. Per un dia.

I els reis -us preguntareu-? Què feien els reis? Escoltaven músiques a palau, s'engalanaven, menjaven, dormien... ociosos. Sense fer res, de res, que era el que millor els esqueia. Sense que els retallessin el pressupost, no fos cas...