La capsa de fotografies

Trobo la capsa de fotografies antigues a casa: no és de llauna ni va contenir mai galetes. No hi ha lletres que puguin fer deduir l'ús primigeni, però per la qualitat del cartró gris perla, hom diria que va contenir una camisa de vestir, d'aquelles per lluir en una gran ocasió: un casament, un bateig, una comunió. Allà als seixanta.



Dins, trobo grupets de fotografies lligades amb gomes, que semblen seguir un criteri cronològic aproximat. El pare va tenir una època de fotògraf aficionat, la qual es va aturar el dia que als Encants va trobar llençades piles i piles:



- Així és com acaben els records. Per mi són alguna cosa, però pels qui venen al darrere, no.

Qui sap si les veu com un moment efímer de la seva existència. Potser li recorden una olor, la farigola d'aquell dia assolellat. O la mirada que li va fer la Maria just abans de prémer el disparador i que no va quedar reflectida a la fotografia.

Remeno la capsa i, sota les piles, en trobo una feta per un fotògraf, més antiga que les altres, una ampliació. Tres nens vestits de gala en el dia de la seva primera comunió. Reconec el pare i els seus cosins, el Peret i la Rosa, tots tres amb posat seriós, sense mirar la càmera.

Darrera la fotografia, encartats pet tal que no es perdin, em trobo una sorpresa.



Em torno a mirar la fotografia.

M'imagino l'àvia, modista, fent els vestits. M'imagino com els deuria costar aconseguir el fotògraf, què li deurien donar a canvi, patates, llegums? I al capellà.

Per res del món llençaria ni vendria unes fotografies com aquestes.

Em parlen una mica de qui sóc, d'on vinc i com he arribat a ser qui sóc.

Reconec que aquest és material sensible per als col·leccionistes Galderich i Leblansky, però, ho sento, no està en venda.

Agraeixo a l'Ernesto Niebla una de les fotografies, perquè li he manlevat.