De vegades la vida et dóna oportunitats per conèixer persones que se surten d'allò que és habitual. Que obren un bri d'esperança. D'aquelles que et mostren que hi ha camins correctes, que no tot és fum i pantomima, que hi ha persones íntegres, que aconsegueixen aportar alguna cosa d'extraordinària a aquest món, per fer-lo millor.
Carlos Castresana té un currículum impecable pel que fa a la defensa del dret internacional i els drets humans: va ser, per exemple, promotor de les querelles contra Argentina i Chile, que van donar lloc al cas Pinochet.
En les distàncies curtes és un home amb les paraules justes, directe, clar. D'aquells que té el cap ben moblat. En la seva exposició, ens presenta la seva experiència com a Comissionat Internacional per combatre la impunitat a Guatemala, càrrec del qual ha renunciat el vuit de juny passat.
Sembla ben senzill: Guatemala demana ajuda a la comunitat internacional per poder eliminar la corrupció que regna arreu dins el seu país. Firma un tractat amb Nacions Unides. Es crea un òrgan fet a mida, en una experiència pilot. Creen un equip amb 200 persones, el qual treballa conjuntament amb la fiscalia de l'estat. Formen policies que no hagin estat en contacte amb el "sistema", de l'academia. Els donen mitjans tècnics. Aconsegueixen protegir testimonis. Comencen a caure alts càrrecs. Fins el gener passat en què van aconseguir detenir l'excap de l'estat Alfonso Portillo. A partir d'aquí una campanya de desprestigi personal s'abat sobre Castresana i el seu equip. Han tocat les peces clau.
Explicat així en aquests termes, sembla senzill. Com si fos tan fàcil demuntar trames corruptes i impunes. Prou clar que ho tenim dins les nostres fronteres amb Millets i Pretòries diversos. Però em poso dins de la persona, penso que s'ha de tenir una fortalesa immensa per afrontar no només els reptes, sinó les situacions de risc i de perill personal.
Hi ha alguna cosa de fantàstica, gairebé irreal. Però Castresana és de carn i ossos. Persones com ell contradiuen la dita que tothom té el seu preu.
Algú ho diu en veu alta, davant d'un cafè:
- Si aquest home fos nascut als Estats Units ja li haurien fet una pel·lícula.
Malauradament, segurament seria una de mitjaneta, però ben comercial, a l'estil de:
no vull ni imaginar-me el perill que corre aquest home, si a nivell de regiduria de poble t'arrisques a que t'omplin la façana d'ous o et facin trucades amenaçadores! realment són admirables, però sembla que tendim a acomodar-nos amb els "altres" :(
ResponEliminaA les pel·lícules, abans al final gunyaven "els bons", i hom es quedava amb la sensacíó que viviem en el millor dels móns possibles. Ara ni això: fins i tot a les pel·lis les coses acaben malament. A la vida real, habitualment és així.
ResponEliminaO sigui que quan apareix un individu com Castresana i s'atreveix a desafiar tot un sistema, et sens una mica com quan acabava la peli i els bons gunyaven... encara que en Castresana ha hagut de dimitir.
Ha hagut de dimitir d'aquest càrrec, però estic segura que seguirà en la defensa de la jurisdicció internacional i els drets humans.
ResponEliminaI el camó obert amb l'experiència d'aquesta comissió segurament obrirà nous camins a Nacions Unides.
En el món de la juricitat, com en moltes altres facetes de la vida, es dóna aquesta dualitat maniqueista “dels bons i els dolents”. Hi ha gent que s’arrisca per eradicar la corrupció i d’altres que s‘enriqueixen cercant estratègies i tàctiques per perpetuar-la. Sovint el codis deontològics es perden amb aspectes de forma per descuidar el fons. Bravo per en Castresana i la gent, que com ell, han optat per honorar aquesta professió !.
ResponEliminaSalut.
ho vaig llegir l'altre dia, sembla que ja el deuen tenir sentenciat.
ResponElimina