L'espectacle de la tortura

Fa uns anys vaig descobrir l'existència d'una espècie que desconeixia. Imagino que deuria ser en un d'aquells magnífics documentals de sobretaula que la 2 acostumava a programar. Els bonobos eren una espècie afable lliurada a les pràctiques sexuals de tota mena cosa que els feia poc violents, afables. En contraposició als ximpanzés, els quals són molt més proclius a la violència i a les disputes.  

Potser és el meu tarannà però sovint em sento més propera als bonobos que als ximpanzés. Em repugna la violència, quan hi ha una baralla em sento profundament afectada, els actes de sang em repugnen. Fins i tot em costa de veure una peli gore, que de tant exagerada fa riure... Si miro al meu voltant, però, em temo que la meva espècie té més en comú amb els ximpanzés que amb els bonobos, malauradament, i no cal que esmenti exemples de cap mena, tan sols mirar els telenotícies en trobarem un munt.

El parlament ahir em va donar una alegria, un motiu per poder explicar a les meves filles la bondat de l'espècie humana, enlloc de les seves mancances evidents i sovintejades. La prohibició de les corrides de toros no és sinó una bona notícia. Aquest espectacle sanguinari en què un animal és torturat fins a la mort no és sinó un espectacle violent i poc edificant. Una pràctica que hauria d'haver estat eradicada ara ja fa temps.

No em va sorprendre la defensa de la tradició per aquells que volen mantenir una festa tan salvatge.  Però la tradició no és un valor en sí mateix. Com tampoc no ho és la modernitat o el progrés. Podem mirar enrere: hem perdut grans coneixements per culpa de no preservar alguns valors tradicionals (a força de cremar les persones portadores d'aquest coneixement, com les bruixes), i també s'han mantingut grans aberracions, com ara la tradició de l'ablació. Així mateix, el progrés no és “en sí mateix” una gran cosa: potser hem avançat gràcies a l''ús del petroli, però el preu que n'estem pagant potser està essent massa gran.

Potser sí que m'han sorprès, o més aviat indignat, alguns argument puerils, tot i que molt bonics i “liberals”: prohibit prohibir. Molt maco i molt estúpid, ja em perdonareu. Si seguim aquest argument ja podríem abolir el codi penal i ja veuríem què dirien aquests afèrrims defensors del prohibit prohibir. “això són coses diferents"- potser dirien. Diferents, en què? Els ciutadans tenen drets i tenen obligacions. És obvi que hi ha prohibicions necessàries.

M'alegra que una iniciativa legislativa popular hagi pogut tirar endavant. No estic segura de si jo la vaig firmar en el seu moment. Si no ho vaig fer deu ser perquè no em deuria trobar la taula on poder estampar la meva firma. Les iniciatives legislatives populars són un mecanisme de molt difícil aplicació, per la complexitat que suposa, però és potser l'únic mecanisme que tenim per tal que una llei surti del poble. Tot i ser molt lluny de la democràcia directa que seria desitjable...

Prohibir les corrides s'hauria d'haver fet fa molt de temps. I el debat identitari, la nova lluita Catalunya-Espanya, que han volgut imposar em sembla estúpid i absurd. Una fanfarronada. I no hi entro. A les corrides es maltracten animals. No solament s'haurien de prohibir les corrides, sinó tota altra pràctica semblant.

Avui em sento una mica més persona. O més bonobo. Com preferiu.