Això no és un laberint

Una basta extensió grisa s'estén al nostre davant. Àmplia, immensa, gairebé sembla un llac.

Això no és un laberint. Però es diria que sense previ avís ens han dut al cementiri, un cementiri sense porta que et convidi a entrar, o a quedar-te fora, perquè t'hi trobes dins tot d'una, envoltada de tombes. Símbols de tombes. Símbols de l'horror.

No, això no és cap laberint, és una biblioteca que no recull llibres. No en podràs llegir cap però si poses la mà sobre el granit tastaràs la sabiesa perduda i se't gelarà el cor. Ets a una biblioteca de memòries i vides humanes anònimes.

Això no és un laberint. Veig la sortida. Puc aconseguir-la sense problemes, tan sols cal que continuï caminant en línia recta i podré sortir. I no obstant, les passes em conviden a trencar camins, a perdre'm entre les tombes que em doblen l'alçada, a caminar fent zigazagues. Em perdo. Em topo amb altres ànimes que, com la meva, travessen desconcertades els carrers minúsculs, girant a tort i a dret. Sembla que es busquin. Que busquin alguna cosa sense trobar-la.

Ja és fosca nit. Giro i torno a girar. Ara ja sóc al laberint. Els blocs creixen, creixen i m'empetiteixen i ja no són tombes, no sé què són. M'atemoritzen.

Estic sola. Els altres potser ja són fora. Giro a la dreta. A l'esquerra.

- Això no és un laberint- em dic.

Els passadissos amaguen secrets obscurs. Els llums del carrer semblen llunyans. Inabastables.

Sento un frec darrere meu. Una ombra dins l'ombra que fuig entre els blocs de granit. Fuig? O em persegueix?

S'abat sobre meu. Fujo, corro. El terra és irregular un crit surt de la gola. Em torço el peu. On són els altres?

Sento l'alè a la nuca. Gairebé ja sento la queixalada del vampir. O el pes de la història.