divendres, 10 de desembre del 2010

Això no és un laberint

Una basta extensió grisa s'estén al nostre davant. Àmplia, immensa, gairebé sembla un llac.


Això no és un laberint. Però es diria que sense previ avís ens han dut al cementiri, un cementiri sense porta que et convidi a entrar, o a quedar-te fora, perquè t'hi trobes dins tot d'una, envoltada de tombes. Símbols de tombes. Símbols de l'horror.

No, això no és cap laberint, és una biblioteca que no recull llibres. No en podràs llegir cap però si poses la mà sobre el granit tastaràs la sabiesa perduda i se't gelarà el cor. Ets a una biblioteca de memòries i vides humanes anònimes.

Això no és un laberint. Veig la sortida. Puc aconseguir-la sense problemes, tan sols cal que continuï caminant en línia recta i podré sortir. I no obstant, les passes em conviden a trencar camins, a perdre'm entre les tombes que em doblen l'alçada, a caminar fent zigazagues. Em perdo. Em topo amb altres ànimes que, com la meva, travessen desconcertades els carrers minúsculs, girant a tort i a dret. Sembla que es busquin. Que busquin alguna cosa sense trobar-la.


Ja és fosca nit. Giro i torno a girar. Ara ja sóc al laberint. Els blocs creixen, creixen i m'empetiteixen i ja no són tombes, no sé què són. M'atemoritzen.

Estic sola. Els altres potser ja són fora. Giro a la dreta. A l'esquerra.

- Això no és un laberint- em dic.

Els passadissos amaguen secrets obscurs. Els llums del carrer semblen llunyans. Inabastables.


Sento un frec darrere meu. Una ombra dins l'ombra que fuig entre els blocs de granit. Fuig? O em persegueix?

S'abat sobre meu. Fujo, corro. El terra és irregular un crit surt de la gola. Em torço el peu. On són els altres?

Sento l'alè a la nuca. Gairebé ja sento la queixalada del vampir. O el pes de la història.

27 comentaris:

  1. Wow, Eulàlia, tela com ho has descrit. Gairebé m'has fet sentir més angúnia que travessant el laberint, de nit, perseguit per ombres com la meva. Quin horror, pensar que laberints com aquest un cop van ser real, reals com les ànimes que els van travessar.

    ResponElimina
  2. Que bé que expliques el dessassossec que es pot arribar a sentir allà dintre i que no té res a veure amb el que devien sentir al camps...

    Molt bon apunt, Eulàlia!

    ResponElimina
  3. Molt bones fotos i molt bon texte, m'imagino que es Berlin, no sé, no puc llegir els comentaris del Ferran i la Rita , se'm sobreimprimeixen amb les etiquetes.

    ResponElimina
  4. A mi també em passa que els veig sobreimpressos i no puc llegir els primers... :P

    És el monument a l'Holocaust, Aris, efectivament a Berlín.

    ResponElimina
  5. A mi també m'ha passat això de les lletres, però refrescant la pàgina s'ha arreglat.
    He passat molta por!! molt bona la descripció del moment!

    ResponElimina
  6. Granit rima amb oblit, història ho fa amb memòria, però horror i tragèdia no rimen.

    ResponElimina
  7. Llegin-te, m'he tornat a sentir angoixada.

    ResponElimina
  8. Ferran, m'havien parlat del memorial de l'holocaust, però la impressió a les fosques va ser gran. D'altra banda, també hi ha la pròpia suggestió quan tractem els temes: quan penses per què s'ha fet aquest memorial mentre hi ets dins.

    ResponElimina
  9. Gràcies Rita. Efectivament el desassossec no té res a veure. Allà simplement era la barbàrie humana. No va ser bogeria, dir-ne bogeria n'alleugera la gravetat.

    ResponElimina
  10. Aris no sé perquè de vegades la plantilla fa aquestes coses, bé sembla que té fàcil solució, recarregar la pàgina. Ja t'han respost, sí, és Berlin. Gràcies pels elogis.

    ResponElimina
  11. Isabel, l'objectiu del memorial es desassossegar, fer sentir el visitant incòmode. Gràcies per tot, especialment per la pista de com resoldre el problema dels comentaris superposats .

    ResponElimina
  12. Joan, potser és que no ha de rimar, que cal que les paraules siguin descarnades i crues.

    ResponElimina
  13. per a tu aquell dia hi havia un exèrcit a punt per venir a salvar-te!

    ResponElimina
  14. Ja ho saps..., servidor, rústec de mena, va creuar tot aquest camp de blocs saltironant pels seus caps com si es tractés d'una altra tartera. Al final, quan vaig posar peus a terra a l'EberstraSe, m'esperava una teutona uniformada que m'escridassà: Verboten!
    Tu tira -vaig dir-li-, que l'estalvi de desassosseg no me'l treu ningú.

    ResponElimina
  15. Eulàlia,

    Aquest sí que és un veritable laberint d'històries personals escapçades, de crueltat gratuïta, d'emocions, de confusió, de por i de violència... No hi he estat, però la teva descripció és impactant.

    ResponElimina
  16. És curiós com un monument així, tant minimalista, pugui explicar tantes coses. És un dels monuments contemporanis més encertats.

    ResponElimina
  17. Sí, és una de les coses que més impressionen de Berlín, una de les capitals on més se senten les contradiccions -i injustícies- de la història.

    Suposo que t'ha impactat tant com a mi...

    ResponElimina
  18. Doncs me lo explique que es aixó sinó un laberint! Jo no m'hi poso ni "loco" que diriem a Mallorca. Quan al vampir no pateixis, és a la Cerdanya, segons explica.

    ResponElimina
  19. És dels pocs monuments moderns que realment li he trobat el sentit. Tens raó, no va ser bogeria, va ser barbàrie programada.

    ResponElimina
  20. quan m'hi vaig endinsar era de nit... va ser com retrobar-me amb una petita part del dolor i de la monstruositat que va esdevenir per aquelles contrades...

    era fosc i el passeig en silenci convidava a recloure's i a restar humilment als peus de les persones anònimes que van patir aquells horrors...

    per sort, la companyia no em va deixar sola, vetllava per rescatar-me d'una solitud extrema i desesperant... i així, vaig aconseguir alleugerir el pas i no quedar-me atrapada a dins... ja a fora, el cor i l'ànima encongits van trobar recer en els somriures de circumstàncies dels meus acompanyants...

    tota una experiència...

    ResponElimina
  21. Aquest estiu hi vaig ser-hi amb un sol que cremava i ni amb la claror et podies treure un cert encongiment del cor. Impacta l'extensió de l'horror, la grisor i la fredor del granit i tot el que representa.
    M'ha agradat com ho has descrit. De nit encara deu ser més desconcertant.
    Salutacions

    ResponElimina
  22. Gràcies a tots pels comentaris.
    Us faig una resposta col·lectiva, perquè vaig en retard. Us dono la raó a tots els que dieu que és un monument encertat, perquè aconsegeuix el que pretén molt més enllà de "l'estatua commemorativa" típica. I això és un encert. Me n'havien parlat i no em va decebre.

    He jugat amb el concepte de laberint negant l'evidència... tan sols cal anar-hi per entendre-ho. I si és de nit, molt millor (ara, de nit costa fer fotografies...).

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails