Abducció?

- Mama, vine al meu costat! Mira els dibuixos que t'he fet. Me'n fas un, tu?

Em mira amb ulls amorosos i aquells sis anys de somriure seductor. No li puc dir que no. Amb un sospir agafo els llapis staedtler aquarelables disposada a tot.

- I què vols que dibuixi?

El que tu vulguis, mama... El que tu vulguis, com si fos tan fàcil a una ment tan poc creativa com la meva llençar-se a fer un dibuix. 

Entre tots els llapis agafo un color, a l'atzar, i em poso a dibuixar. Em deixo endur per la intuició i deixo la ment en blanc. Traço línies, sense saber què estic dibuixant. Quan acabo, em queda aquest resultat ambigu.

- Un senyor!- la meva filla es guarda el dibuix, cofoia i contenta, mentre a mi m'entra un desassossec ampli, inabastable.

Un senyor. Sí, però verd. Un senyor amb barret. O potser no sigui ben bé un barret. Potser és un casc protector. No ho sé, diria que també podria ser un ésser amb el cap quadrat i que els apèndix que li surten són, potser, una mena d'antenes. Ben mirat, no sembla ben bé humà. Té tan sols un braç, estès endavant i allà on hi hauria d'haver una mà hi ha un bulb, acabat en forma rodona, com si hi dugués un micròfon. O com si enlloc d'una mà tingués una altra mena d'apèndix. Sembla apressat. Com si alguna cosa terrible l'empaités. Cap a on va?

Perquè l'he dibuixat? Què m'ha portat a aquesta figura? Què representa en realitat? Com és que m'és familiar i, no obstant, no la identifico?

Dormo intranquil·la. En els vapors dels somnis veig llums verdes (què són, què signifiquen?), també cares rialleres, abrics, bufandes, una mena de llar de foc. Un moment feliç. On sóc realment?

Quan em desperto, encara a les hores menudes, se m'apareix una imatge sobtada entre núvols. Un coet. No, una nau. Una nau extraterrestre, sens dubte.

Al migdia em trobo amb un amic i li explico com em sento: el dibuix improvisat, el somni, les estranyes sensacions viscudes. Em mira sorneta.

- Tot això no té res d' estrany. L'homenet no és altre que l'ampelmann dels semàfors de Berlin, la llar de foc estava a l'hotel, tu mateixa m'ho vas explicar, les cares rialleres són dels blogaires participants...

Me'l miro perplexa i li dic que no m'expliqui històries. Jo no he estat mai a Berlin, les cares rialleres no les havia vistes mai abans, la llar de foc no era real, sinó una televisió... Estic segura que res d'això té una explicació raonable.

Ras i curt, n'estic segura, m 'han abduït i una nau m'ha transportat a l'espai interestelar. Alguna cosa els deu haver fallat a aquests extraterrestres en el procés d'esborrar-me la memòria.

Tans sols així s'explica el sentiment de benestar que m'acompanya.